El que ve ara

Vénen anys duríssims, des de molts punts de vista. No és cert que Espa­nya ja esti­gui sor­tint de la crisi econòmica. Experts que en saben de debò diuen que la crisi serà més dura els pro­pers dos anys, i no des­car­ten que la Unió Euro­pea no hagi d'assis­tir –amb for­mes més o menys sub­tils– l'eco­no­mia espa­nyola. I no s'hi val a dir que l'Estat és massa gran per ser res­ca­tat. La veri­tat és que és massa gran per dei­xar-lo sense res­cat si arriba l'hora.

La crisi econòmica és una rea­li­tat però també serà una bona excusa per exi­gir que els cata­lans fem encara mol­tes renúncies i per jus­ti­fi­car que se'ns facin tota mena de reta­lla­des. És ben clar que amb la inde­pendència podríem afron­tar la crisi d'una altra manera, perquè la crisi seria nos­tra, però les pos­si­bles solu­ci­ons també. Tot­hom sap que CiU no obtindrà el con­cert econòmic. Em temo, però, que, mal­grat els anun­cis fets, pot­ser ni el dema­narà, que callarà i aguan­tarà segu­ra­ment “per res­pon­sa­bi­li­tat”, la mateixa estra­nya res­pon­sa­bi­li­tat que ens ha dut durant anys a empo­brir-nos, a callar i aguan­tar, amb supo­sada fer­mesa ver­bal però amb abso­luta sub­missió pràctica. Perquè ara ja s'ha aca­bat fins i tot l'etapa fresca del peix al cove: ara el peix és con­ge­lat.

Les dar­re­res elec­ci­ons ho han vol­gut així. El domini de CiU no podrà ser com­pen­sat per cap força política. Les tres del tri­par­tit han que­dat toca­des, el PSC i ERC gravíssi­ma­ment. SI tindrà poca força encara que la vul­gui fer ser­vir en una direcció deter­mi­nada. I el PP és una altra història, perquè és jus­ta­ment un dels grups que tre­ba­llen acti­va­ment en la indústria del con­ge­lat.

Sóc pes­si­mista? Em sem­bla que no. I no estic dient que no s'hi pugui fer res. Perquè a casa nos­tra s'ha començat ja a demos­trar que les for­ces polítiques van a remolc de les for­ces soci­als. Serà la soci­e­tat –civil, natu­ral­ment– la que haurà de tenir més que mai la paraula.
Els grups par­la­men­ta­ris faran opo­sició. (Això de l'“opo­sició cons­truc­tiva” depèn sem­pre de què es cons­tru­eixi.) En tot cas, seran enti­tats, grups i asso­ci­a­ci­ons de tota mena els que hau­ran de con­ti­nuar pres­si­o­nant perquè les polítiques cata­la­nes siguin cada dia més cata­la­nes, de tots els cata­lans, és clar, però cata­la­nes. Si els ajun­ta­ments hi tenen, o no, un paper deci­siu es veurà a les elec­ci­ons de l'any vinent.

Ara cadascú és al seu lloc. La feina és tota per fer. I no la faran pas només els elec­tes. L'hau­rem de fer entre tots.