80 anys d'ambaixadors

Si Francesc Macià i Ventura Gassol aixequessin el cap i tornessin a Bèlgica veurien que, gairebé un segle després, els catalanets que hi viuen ja no passen gana. Exiliats al plat pays després dels Fets de Prats de Molló del 1926 –el seu intent frustrat d'invasió militar des de la Catalunya del Nord per proclamar la independència–, Macià, Gassol i una vintena de deportats van impulsar la fundació del Casal Català de Brussel·les, que aquest desembre celebra el seu 80è aniversari. Els seus socis ja no fugen de cap dictadura, ni de la guerra i la misèria, ara hi arriben atrets pels sous de les institucions europees o perseguint algun amor d'Erasmus. I ja no han d'ajudar enviant menjar als familiars que han deixat a casa, més enllà de dur-los xocolata del Pierre Marcolini o cervesa dels monjos trapistes aprofitant les visites de cap de setmana amb Ryanair.

Des dels cafès dels carrerons que aboquen a la Grande Place o als parcs del barri de Leopold, massacrat després pel ciment dels mastodòntics blocs d'oficines del districte europeu, Macià feia oposició a la dictadura de Primo de Rivera, quan no era a l'Havana o a Buenos Aires.
I en la interminable postguerra franquista, Josep Carner posava
la poesia catalana al mateix nivell que l'europea, fins a guanyar-se el
títol de príncep dels poetes. Vuit dècades després, els socis del casal continuen fent d'ambaixadors de Catalunya, ja sigui oferint classes
de català o disfressant el Manneken amb barretina l'11 de setembre i
de jugador del Barça el 20 de maig, per recordar Wembley.

“Aquells primers socis del casal potser passaven gana, però pagaven els cinc francs belgues de la quota, s'ajudaven entre ells teixint una xarxa solidària”, recorden l'Elvira Ballesta i el Ricard Ramon, presidenta i vicepresident del casal. Dels 26 fundadors del 1930 s'ha passat ara a més de 300 socis. No tots són euròcrates amb la cartera plena, “som un microcosmos, hi ha rics i pobres, gent de dretes i d'esquerres”. Per confirmar-ho n'hi ha prou a participar en algun dels debats polítics que escalfen el casal –com l'últim, pel 28-N, en què un eurodiputat que seia entre el públic va perdre els papers–. Els primers socis eren tots militants d'Estat català, però ara “el casal és neutre políticament”, tot i que hi ha excepcions: “Hem protestat contra la sentència del Constitucional perquè és un atemptat contra la nostra cultura”.

No falten els cicles de cinema català, les tertúlies literàries, ni les excursions arreu del Benelux per animar un partit del Barça o de la selecció catalana de corfbol. Per Sant Jordi duen fins a les portes de la Comissió Europea roses, cava i llibres escrits en una llengua que aquí encara no és oficial –a la UE, com a la taula d'en Bernat, qui no té Estat no hi és comptat–. I el seu cagatió és multitudinari i aplega una setantena de nens que no canvien el Nadal català pel Sant Nicolau –una mena de Pare Noel centreeuropeu que viatja en un vaixell amb patges negres i la nit del 5 de desembre s'enduu a Madrid (?!) els entremaliats.

Per a moltes parelles mixtes –catalans que en els grisos passadissos s'han enamorat d'alguna francesa, polonesa o italiana– el casal és l'únic lloc on els seus fills poden aprendre la llengua catalana i parlar-la fora de casa. “No som cap gueto, volem donar a conèixer la nostra cultura a Bèlgica i arreu”, es defensen. Res a veure amb el que fan els asturians, coneguts per oferir les copes més barates de Brussel·les.

El soci més jove del casal té
dos mesos i el més gran, 88 anys –Joan Ollé, nebot d'un dels fundadors–. Precisament van ser els catalans emigrats, sobretot a Amèrica, els que van finançar amb nou milions de pessetes el complot per
ocupar Olot i proclamar la República Catalana. Un total de 86 reclutats per Macià van ser expulsats a Bèlgica i van fundar-hi el mateix que ja existia des del 1840 a l'Havana o des del 1881 a Montevideo.
Encara queden més d'un centenar de casals catalans, repartits en
una quarantena de països.