Una guineu a Palau

Felip Puig i Godes, nas­cut a Bar­ce­lona l'octu­bre de 1958, té de la gui­neu l'astúcia i totes les carac­terísti­ques pròpies de qui és un ani­mal polític. Com la gui­neu, sota un pelatge suau de fina iro­nia s'hi amaga un polític de raça, dur i com­ba­tiu, però que també plora al final d'una pel·lícula asse­gut al cinema.

Si alguna qua­li­tat no té en comú amb l'ani­mal és la traïdoria. Més aviat el seu defecte, expli­quen els que millor el conei­xen, és que sem­pre va de cara, que no li agrada l'adu­lació, i això fa que els seus com­panys de rang polític no el vegin una presa fàcil.

Puig és més aviat un out­si­der, poc pre­o­cu­pat de con­rear famílies polítiques, però prou hàbil per haver sabut gua­nyar-se la militància del car­rer, que és la que li ha donat força, con­ver­tint-lo en un dels polítics amb més vots en els diver­sos con­gres­sos de Con­vergència. Men­tre altres es pre­o­cu­pa­ven per ser i fer la cort, ell era a Capa­fons o a Coll­bató fent-la petar amb una desena escassa de mili­tants o jugant a petanca.

De l'occità joc dels peus junts ha après a no moure's del lloc quan les aigües bai­xa­ven remo­gu­des, i a tenir prou habi­li­tat per situar-se ben a prop de la pilota petita sobre la que històrica­ment ha pivo­tat el joc de Con­vergència, sense que ningú el pogués fer fora i allu­nyant, quan ha con­vin­gut, pilo­tes que van sor­tir rebo­ta­des com Pujals.

Coneix com ningú les regles del joc, cosa que l'ha permès estar a tocar del pinyol però man­te­nint la pròpia tex­tura; viure tots els debats suc­ces­so­ris i, fins i tot, par­ti­ci­par-ne en la tutela. Més encara, recon­duir amb l'ungit unes rela­ci­ons que han anat de la tiban­tor a una con­fiança que no és, però, encara la que ell vol­dria.

Bon juga­dor de ten­nis, esport que prac­tica assídua­ment, ha tor­nat totes les pilo­tes que li han etzi­bat des d'Unió, a qui no ofe­reix l'exqui­sit tracte que dis­pensa a la pròpia militància.

Sobi­ra­nista con­vençut, repe­teix per ter­cer cop com a con­se­ller, lluny de les pedres i de les esquit­xa­des que pro­vo­quen quan algú les llença a segons quin bas­sal, ni que vis­quem a l'oasi.