L'altra volta a Espanya

En plena crisi, difi­cul­tats a tots nivells, horitzó incert i intran­quil·litat gene­ra­lit­zada en els sec­tors finan­cers, pro­duc­tius i labo­rals, impertèrrita, la fun­dació pseu­do­gi­ro­nina vin­cu­lada a la monar­quia pas­seja el nom de Girona per les capi­tals autonòmiques donant-se a conèixer osten­to­sa­ment. Si, com és sabut, ens tenen per rics i orgu­llo­sos i les osten­ta­ci­ons fetes per vani­tat ens cos­ten cares, anun­ciar en temps de pre­ca­ri­e­tat que una ins­ti­tució cata­lana gas­tarà xifres impor­tants de diners en estu­dis, simpòsiums, fòrums, for­mació jove, estímuls i pre­mis, fins i tot a Ibe­roamèrica, és el do de la ino­por­tu­ni­tat.

De les províncies cata­la­nes, jus­ta­ment o injus­ta­ment, Girona s'ha tin­gut sem­pre per la més rica, cosa que ha estat causa i ori­gen de situ­a­ci­ons i pro­ble­mes rela­ci­o­nats amb les adju­di­ca­ci­ons i recap­ta­ci­ons que han fet els governs cen­tral i autonòmic. L'odiós i temut “Girona rai!” ens ha fet per­dre opor­tu­ni­tats i par­ti­ci­pa­ci­ons. La fun­dació, aire­jant pro­jec­tes i actu­a­ci­ons –en rea­li­tat euros– de manera iti­ne­rant, ho ado­barà encara més!

Relle­gint en els periòdics del 2009 els epítets que li van dedi­car gai­rebé tots els comen­ta­ris­tes, és palès que, fins i tot abans de defi­nir els objec­tius, el rebuig era total. Ningú va creure que la fun­dació havia estat una ini­ci­a­tiva giro­nina tal com es va dir. Va ser del poderós grup finan­cer català, ves­tit deco­ro­sa­ment de “pen­si­ons, vellesa i estal­vis”, invo­lu­crat amb la monar­quia? O van ser els grans patrons bar­ce­lo­nins? O la mateixa casa reial asses­so­rada vés a saber per qui? Embar­car els tres oce­llets giro­nins els va ser fàcil: ells s'hi van posar bé per sor­tir a la foto­gra­fia. Fins i tot van pen­sar que els dei­xa­rien reme­nar l'olla. I ara! L'únic gironí amb cullera sortí ben aviat per la fines­tra!

Molts giro­nins van creure que la fun­dació era de i per Girona. Les defi­ni­ci­ons que s'ana­ven fent, però, ho des­men­tien en par­lar de Cata­lu­nya, d'Espa­nya i de més enllà. A la pre­sen­tació es va veure clar: Girona seria com el teló de fons que tapa l'attrezzo dels esce­na­ris dels tea­tres. Dic jo: “Per què els patrons giro­nins no cau­sen baixa i la fun­dació es tras­llada a Chinchón, loca­li­tat madri­le­nya d'antiga tra­dició monàrquica i anís exqui­sit? Les tro­ba­des iti­ne­rants podrien aca­bar amb un sarau –barra lliure d'anís, és clar– amb la par­ti­ci­pació dels patrons que apor­ten euros, la reia­lesa títols i la bona soci­e­tat local ves­ti­menta negra amb olor de càmfora?”. S'ins­tau­ra­ria la Vuelta a España del Chinchón!

Dels patrons fun­da­dors giro­nins, un ja no exis­teix, l'altre es podria que­dar sense recur­sos i el ter­cer acaba de doblar la feina. Però el pre­si­dent d'honor pot seguir venint. Girona és aco­lli­dora i sem­pre hi haurà qui per la pre­sumpta foto­gra­fia el por­tarà a dinar a un res­tau­rant estre­llat. Amb mi, però, que no hi comp­tin: no faig bon paper al cos­tat de per­so­nes de talla alta i, d'altra banda, ja n'estic prou, de retra­tat!