Que la prudència no ens faça antivalencians!

Amb Preludi a València, un article ben interessant publicat en l'Avui de l'1 de març, Hèctor López Bofill posava el dit a la nafra. Hi denunciava, amb lletra clara i sense embuts, els gravíssims problemes de salut democràtica espanyola i de maduresa nacional catalana que revela l'apagada de TV3 al País Valencià, per la gràcia del PP de Camps.

Directe i contundent, l'article aclareix ja des del títol una idea clau que des de fa temps molts autoproclamats nacionalistes catalans s'han negat a admetre. Prohibir TV3 no és sols una agressió al català i un assalt a la decència democràtica: als ciutadans, que no podem ni triar la televisió que volem veure, sobretot si és en la nostra llengua. És també un “preludi”: un primer camp de proves del que pot ser el següent atac, també revestit de legalitat, a les Illes o al Principat. Si el “nacionalisme català” (o catalunyès) només hi veu una barrabassada més o menys grotesca, un excés groller que passa “allà baix” —però no al “nostre país”—, els “nacionalistes” no hauran entès res. El “catalanisme polític” i les “institucions principatines” haurien d'assumir, conclou López Bofill, “el que s'està jugant a València: el preludi de l'emancipació nacional o, en un sentit oposat, el preludi de l'assimilació i de l'espanyolització completes”.

López Bofill assenyala, a més, els tres errors capitals amb què els catalanistes valencians i principatins han incorregut i encara incorren en tot aquest procés. Primer, la impossibilitat d'acords amb el PP que governa la Generalitat Valenciana confiant, sense cap garantia, només en un pacte de cavallers amb “un subjecte com Camps que tants cops ha actuat amb la intenció de marginar la llengua i la cultura catalanes”. Un error que va cometre el tripartit i “que sembla que tornarà a cometre el govern d'Artur Mas”.

Segon error: “confiar que en les instàncies espanyoles atendrien els greuges valencians”, primer, amb Montilla com a ministre d'Indústria i Comunicacions, que havia de confirmar legalment la recepció i, després, amb la promoció, per part d'Acció Cultural del País València (ACPV), d'una iniciativa legislativa popular que depèn en darrera instància del parlament espanyol i que pot servir a l'Estat per a “absorbir competències en matèria de mitjans de comunicació (i també les competències catalanes)”. Tercer error: la “resignació amb què ACPV i altres associacions [...] com Òmnium Cultural van acceptar la imposició de sancions”. Ben al contrari, “haurien d'haver abocat a una campanya de desobediència civil”, segons ell.

No podem estar més d'acord amb López Bofill amb la tesi principal: o repel·lim aquest atac o no hi haurà ja aturador per a la recepció de TV3 ni per a l'assalt a la cultura i la llengua al País Valencià. Té també tota la raó en el primer error que denuncia: ja veiem a què porta creure en la bona voluntat de Camps i haver-se deixat embolicar, com van fer Tresserras i el tripartit durant més de quatre llarguíssims anys, en la “reciprocitat de recepcions” sense cap garantia i mentre plovien multes escandaloses i tancaments de repetidors.

Que Camps es passa la legalitat per l'arc del triomf no sols ho revelen els regals dels seus “amiguitos del alma” que li financien —presumptament, hem de dir per ara— vestimenta, partit i campanyes. Hi ha les 35 sentències —sí: 35!— que ell, xulo com és, s'ha permès de desobeir respecte a la unitat i al nom català. I que no té cap escrúpol a incloure —dins la llei de pressuposts, no pas en cap llei del ram!— uns articles teledirigits, que revisen una llei aprovada per ell mateix, a fi de poder imposar multes desorbitades i ofegar una ACPV que, malgrat tot, ni ell ni abans Zaplana no havien pogut doblegar amb tota la pressió des del poder del 1995 ençà!

Ara bé, crec que López Bofill s'erra en l'anàlisi de les dues darreres qüestions: la iniciativa legislativa popular per una Televisió Sense Fronteres, que va recollir 651.650 signatures: 253.559 al País Valencià i 321.150 a Catalunya. En primer lloc, li falla la informació. Diu que “ni tan sols va ser presa en consideració pel Congrés”, dada errònia. El Govern espanyol hi posà objeccions econòmiques, però la mesa del Congrés no l'ha rebutjada. És cert que això, en darrera instància, deixa a les mans dels principals partits espanyols aprovar-la, desvirtuar-la o tombar-la. Però fins que no tinguem un estat propi, no veig de quina altra manera legal es pot superar l'aïllament en “autonomies” que imposen a les televisions que no són en espanyol. I hi ha un altre factor que negligeix: la demostració de potència cívica enfront de les instàncies oficials, la implicació personal de milers de ciutadans i el dibuix de país que mostren les signatures són per ara una de les mostres de força que podem exhibir.

Finalment, crec que López Bofill s'erra en la solució que proposa, si més no a curt termini. Diu que els esforços “s'haurien d'haver invertit a contractar uns bons serveis jurídics capaços d'elevar la causa, un cop previsiblement desestimada per les instàncies judicials espanyoles, a òrgans com el Tribunal Europeu de Drets Humans”. Suposant que hi prosperés, què fem ara mateix i fins als tres, cinc o set anys que tardaria tot el procés? Deixem que Camps embargue el Centre Octubre i desmantelle ACPV? I qui no ens diu, com ja han dit la Unió Europea o el Consell d'Europa en l'aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que la sentència afirmarà que això és una qüestió de regulació interna de cada estat?

O fem la pressió ara —i des del Principat es pot fer molt, vencent per una vegada el prejudici que “tot plegat no va amb nosaltres”— o potser ja haurem fet tard. Perquè el designi del PP és ofegar Acció Cultural del País Valencià i tot el que representa de civisme, país i cultura. Refent una famosa consigna de la Transició cap a aquesta democràcia barata, jo conclouria demanant “que la prudència no ens faça antivalencians”. Si ens esclafen, les Illes i Catalunya seran el següent objectiu, però amb les armes més ben esmolades.