Repensar Silla

Sí, repen­sar Silla, perquè Silla, el meu poble, s'ha que­dat esta­cat dins d'un clot, com aquells car­ros que cir­cu­la­ven fa anys per camins de terra i quan plo­via, se'ls cla­vava la roda amb la llanta metàl·lica al pavi­ment rebla­nit per l'aigua i l'ani­mal es veia impo­tent per traure el vehi­cle del fang, per més fue­ta­des que li espol­sara el car­re­ter.

No es tracta de cri­ti­car de manera gratuïta els governs que ha tin­gut el poble en els dar­rers anys. No és el cas, doncs si Bai­xauli dona la impressió de no haver sabut desen­gant­xar-se la pasta dels dits, dels vuit anys de qua­tri­par­tit (el PP, un/a alcalde/ssa en soli­tari i un parell d'esco­lans més) algú hau­ria de donar més d'una expli­cació i encara no ho ha fet. Però, com he dit, la meua intenció va per un altre camí.

Resulta que no més en fer una ullada pels pobles del vol­tant veus una acti­vi­tat econòmica que no apre­ciem al nos­tre poble. Picas­sent, Beni­par­rell, Albal i Alcàsser dei­xen Silla en la penom­bra ara per ara. El nos­tre Ajun­ta­ment deu més que divisa i està pit­jor que en fallida econòmica (diuen que no paga ni xapa). En la nos­tra soci­e­tat el ritme de la vida ciu­ta­dana el mar­quen les falles i les con­fra­ries de les esglésies, unes tocant el tabal, de festa, les altres repar­tint aju­des de sub­sistència ali­mentària a qui té pro­ble­mes fins i tot per dur un mos de pa a la seua boca.

La frag­men­tació política (fins cinc par­tits polítics tenen escó al ple­nari muni­ci­pal i dos més no han superat la con­dició d'extra­par­la­men­ta­ris, però, també tenen votants) és vista per les mino­ries com una sort que els per­met gau­dir d'un lloc al sol i, per les majo­ries, com una mena de gra al cul incòmode i fote­dor (perdó per la bro­fe­gada) que no els deixa viure ni riure. Per si amb això no n'hi havia prou, tot ens indica que el dia 22 de maig com­pe­tirà una can­di­da­tura més, en total vuit, bus­cant un selló, remu­ne­rat, això sí, al ple­nari muni­ci­pal.

El pro­blema és com eixir del clot i de bus­car solu­ci­ons es tracta. Tres són les qüesti­ons estratègiques a resol­dre i cap d'elles és fàcil. La pri­mera recu­pe­rar el dina­misme econòmic i con­so­li­dar un model de futur. Agri­cul­tura, indústria, comerç i ser­veis són qua­tre camps on tre­ba­llar i millo­rar, i en tots ells Silla pot dir no poques coses encara. La segona, sane­jar la hisenda local i posar ordre en l'admi­nis­tració muni­ci­pal. Fa un gra­pat d'anys que l'Ajun­ta­ment gasta més del que recapta i això, qual­se­vol cap de família sap que no ens duu enlloc. En aquest poble fins els casals de les falles els ha de pagar l'Ajun­ta­ment, que ja té pelen den­gues la cosa. L'admi­nis­tració local està sobre dimen­si­o­nada i els càrrecs públics són això, una càrrega per al públic. La ter­cera hau­ria de ser defi­nir un nivell de qua­li­tat de vida per al veïnat (neteja pública, ser­veis soci­als, acti­vi­tat soci­o­cul­tu­ral, fes­tes i saraus, etc.) que ens garan­tisca un estàndar accep­ta­ble per al cos, però supor­ta­ble per a la but­xaca.

Tor­nant a la divisió política, cal­dria dir que és un fet ori­gi­nat per una frag­men­tació dels interes­sos de la soci­e­tat. Les ano­me­na­des “cli­ve­lles” en ciència política no són altra cosa que la con­seqüència de la plu­ra­li­tat d'aspi­ra­ci­ons, cre­en­ces, sen­si­bi­li­tats iden­titàries i de classe social. No cal per­dre un minut de temps en arre­glar això, però, si en fer que uns i altres es posen d'acord en les tres qüesti­ons estratègiques que he citat. De què volem viure, com volem viure i què estem dis­po­sats inver­tir-hi.

Això és fer política. Men­tres­tant, si volem ani­mar la festa elec­to­ral rega­lant bunyols, plan­te­tes per ador­nar els bal­cons o menats de maria per fumar-se-la en un racó, no tinc res en con­tra.