Camps contra Camps

Caldrà esperar a assolir un cert distanciament i una àmplia perspectiva fins que la ciència política aconsegueixi en un futur, potser remot, delimitar les claus per les quals les pròximes eleccions a les Corts Valencianes s'albiren com un passeig triomfal del PP tot i els múltiples, heterogenis i importants indicis de corrupció que esguiten de nord a sud del territori els seus principals dirigents. Si fóra un llibre hauríem de dir-li, amb atreviment i amb el permís de Kundera, La insuportable lleugeresa de la corrupció, un títol que podria expressar la frustració i la impotència de l'oposició per perdre terreny malgrat els concloents factors que haurien d'haver desgastat, i no ho han fet, el govern de Francisco Camps, més enllà de la corrupció: l'administració més endeutada de l'Estat en relació al PIB; l'opacitat en la gestió, censurada fins i tot pel Tribunal Constitucional; la divisió interna al partit, on encara cueja la batalla amb el zaplanisme; el control informatiu, que té en Canal 9 de vaixell almirall; o la degradació dels serveis, amb una comunitat educativa en peu de guerra.

Camps busca en aquestes eleccions una victòria rotunda amb un doble propòsit. D'una banda, reforçar la seva dèbil posició enfront de la direcció estatal del partit i, de l'altra, acudir a la seva imminent cita amb la justícia pel cas dels vestits de la trama Gürtel amb un ampli aval de les urnes, a falta d'arguments jurídics sòlids a favor seu.

L'habilitat de Camps per a sobreviure en aquest relliscós escenari i, més encara, per a encoratjar-se –les enquestes indiquen un reforçament de l'hegemonia del PP, en la Generalitat des del 1995–, té diverses interpretacions, segons l'òptica dels analistes. Uns l'atribueixen a una suposada immaduresa democràtica de la majoria dels valencians, aparentment indolents davant de tant de drap brut; uns altres prefereixen incidir en la incapacitat de l'oposició, especialment del PSPV-PSOE, per oferir una alternativa atractiva. De fet, els socialistes acumulen ja tres candidats a la presidència de la Generalitat des que Joan Lerma va ser derrotat per Eduardo Zaplana en 1995. Jorge Alarte, l'últim aspirant, ha moderat el missatge del partit, l'ha desproveït de qualsevol vel·leïtat nacionalista i ha concentrat les energies en la denúncia inclement de la corrupció, especialment del cas Gürtel. El jove secretari general també ha renovat les llistes, o potser caldria dir que les ha depurades, atesa l'eliminació de tots els seus adversaris interns.

Alarte no només ha de combatre amb Camps, sinó amb l'allargada ombra de Zapatero, estigmatitzat pel PP i convertit en boc expiatori de tots els mals que afecten els valencians des que va arribar a La Moncloa (2004). La maquinària propagandística del PP ha saturat de victimisme el canal polític amb els seus mantres: des del greuge comparatiu patit amb el finançament autonòmic fins a la denúncia (encara) de la derogació del transvasament de l'Ebre.

Camps s'ha lliurat sense complexos a aquest maniqueisme en el moment més crític del seu periple en la Generalitat, una etapa en què s'ha refugiat en el silenci –ni rodes de premsa ni entrevistes– i en què ha conegut la soledat, una vegada Gènova va decidir marcar-hi distàncies. Però també en aquesta estació s'ha revelat com un implacable repressor, atesa la desproporció d'algunes de les seves decisions, com ara la que va portar Acció Cultural del País Valencià a posar fi a 25 anys d'emissions de TV3, per a èxtasi del votant anticatalanista.

El guió electoral del president es completa amb l'exhibició del que ell anomena amb solemnitat “grans projectes”, malgrat que en molts casos es tracta de simples fantasmes, com ara l'aeroport de Castelló, inaugurat de bracet amb el president de la Diputació, Carlos Fabra, sense disposar dels permisos perquè hi aterrin els avions.

Aquesta mescla d'acurada estratègia i manca d'escrúpols manté desbordada l'oposició, també la que se situa més enllà del PSPV-PSOE. En aquesta franja, l'esquerra i el nacionalisme competeixen per un car espai a les Corts: només s'hi pot aconseguir representació parlamentària amb almenys un 5% dels vots. Esquerra Unida (EU) i el Bloc van trencar palletes després d'haver compartit coalició en 2007. Ara, el Bloc s'hi presenta amb el paraigua de la marca d'aquell pacte de fa quatre anys, Compromís, dins d'una aliança amb una escissió d'EU, Iniciativa del Poble Valencià, que té en l'enèrgica diputada Mònica Oltra el seu principal actiu. Per la seva banda, EU, la franquícia d'Izquierda Unida, confia a beneficiar-se del gir a la dreta del PSOE. Cap de les dues candidatures té assegurada la representació, encara que EU parteix amb avantatge respecte a Compromís.