Territori Rita Barberá

El 1991, la suma dels regidors del PP i Unió Valenciana va donar l'alcaldia de València a Rita Barberá (PP), un esdeveniment que va representar un punt d'inflexió a una ciutat de majories progressistes i republicanes des del començament del segle XX. Des de llavors, València ha irradiat conservadorisme a tot el País Valencià fins a convertir-lo en un dels territoris de l'Estat més fidel a la causa conservadora.

Des del llunyà 1991 hi ha hagut moltes transformacions, però el que continua immutable és la popularitat de Barberá, que no ha deixat de créixer. Un exemple: l'alcaldessa és la primera edil de l'Estat en nombre de seguidors a les xarxes socials Facebook i Twitter. A les urnes, senzillament arrasa: el 2007 va aconseguir el 56,67% del vots i gairebé va duplicar en número de regidors la segona força, el PSPV-PSOE.

Amb un discurs populista, una vigorosa personalitat i un seguit de gestos efectistes, Barberá s'ha guanyat els votants del cap i casal. La seua consolidació és un mèrit propi, no hi ha dubte, però el generós recolzament de la Generalitat Valenciana als “gran projectes” de la ciutat –circuit urbà de Fórmula 1, copa de l'Amèrica o Ciutat de les Arts i les Ciències— ha contribuït a bastament a reforçar la seua posició.

L'alcaldessa no modificarà el seu esquema en aquesta nova contesa. Es presenta amb l'equip de sempre i amb el mateix missatge: “Situar València en el mapa del món”, una obsessió que alimenta l'autoestima dels ciutadans.

El seu nom va sonar com a eventual substituta de Francisco Camps en la candidatura a la presidència de la Generalitat, quan el cas Gürtel semblava que havia posat fi a la carrera política de Camps, el seu dofí, per cert. Fins i tot el fundador d'AP i del PP, Manuel Fraga, va demanar el recanvi. Però ella sempre ha subratllat que només està interessada en l'Ajuntament.

En aquests vint anys al capdavant del consistori ha vist com es cremaven molts dels seus adversaris. L'última víctima ha sigut Carmen Alborch, cap de cartell del PSPV-PSOE el 2007. L'exministra ha renunciat a una segona oportunitat. Alborch ha cedit el testimoni a Joan Calabuig, que es va imposar en unes primàries a Manuel Mata, membre del corrent Esquerra Socialista. De més verdes en maduren, però Calabuig ho té francament difícil. El socialista ha basat la seua oferta en la sostenibilitat ambiental, assignatura pendent d'una ciutat lliurada a la pressió urbanística i la dictadura de l'automòbil.

Un dels exemples més esclaridors en aquest sentit és el que ofereix el barri marítim del Cabanyal, font de conflictes veïnals i polítics des que Rita Barberá va decidir construir-hi una gran avinguda –avui paralitzada pel Tribunal Suprem– que altera una trama urbana històrica, dibuixada per carrers estrets i cases d'una altura. El projecte contempla la demolició de fins a 450 edificis (1.651 habitatges). El Cabanyal ha sigut un dels principals arguments polítics d'aquesta legislatura, especialment des que el Ministeri de Cultura va emetre un informe que declarava “espoli” els enderrocs executats per l'Ajuntament. Òbviament Barberá ha interpretat aquest pronunciament com una “ingerència intolerable”.

El PP i el PSPV-PSOE han sigut les úniques veus durant aquests últims quatre anys en un consistori bipartidista. Esquerra Unida hi va perdre el 2007 la seua representació, mantinguda ininterrompudament des de les primeres eleccions democràtiques. Els nacionalistes del Bloc han sigut incapaços fins ara d'obtenir cap regidor a l'Ajuntament. En aquesta ocasió, igual que a les eleccions a les Corts Valencianes, hi concorren amb la marca Coalició Compromís i amb l'excomunista, Joan Ribó, de candidat.