Un model en discussió

“A Bar­ce­lona, quan 69 hectàrees fores­tals es clas­si­fi­quen d'espais de regu­lació espe­cial per a sec­tors amb major vin­cu­lació amb la trama urbana, i uns altres 55, per a espais de regu­lació espe­cial per a equi­pa­ments i usos dota­ci­o­nals; les zones esco­lars es qua­li­fi­quen per a hotels; les zones ver­des, per a habi­tat­ges soci­als; les zones d'equi­pa­ments, per a zones resi­den­ci­als i comer­ci­als, i les infra­es­truc­tu­res es finan­cen aug­men­tant les edi­fi­ca­bi­li­tats i els apro­fi­ta­ments: no és que haguem esgo­tat el model Bar­ce­lona com diuen alguns, sinó que els que ens gover­nen l'estan sub­ver­tint de soca-rel, per més que el que en resulta en diguin parc natu­ral, res­pon­dre a l'interès gene­ral, fer política d'habi­tatge social o moder­nit­zar les infra­es­truc­tu­res. Quan això li passa a aquesta ciu­tat, és senyal que hem tocat fons i que cal fer, un cop més, foc nou.”

“Des de la FAVB recla­mem un urba­nisme inclo­ent i sos­te­ni­ble, que aten­gui a la diver­si­tat social i fun­ci­o­nal de les per­so­nes que hau­ran de fer-ne ús; que aposti per la cohesió social i el ree­qui­li­bri ter­ri­to­rial i que se situï al cos­tat dels interes­sos de les per­so­nes i no de les grans cor­po­ra­ci­ons. Con­si­de­rem pri­o­ritària l'adopció de mesu­res diri­gi­des a l'incre­ment del sòl de titu­la­ri­tat muni­ci­pal, així com la millora dels pro­ce­di­ments de trans­parència i con­trol de les ope­ra­ci­ons urbanísti­ques per evi­tar casos d'irre­gu­la­ri­tats i males pràcti­ques en la seva tra­mi­tació. Final­ment, defen­sem la incor­po­ració del faci­li­ta­dor veïnal en els pro­ces­sos urbanístics, com a figura peri­cial que rea­litzi un dic­ta­men del procés de par­ti­ci­pació.”

També s'ha de seguir tre­ba­llant en el reco­nei­xe­ment de tots els bar­ris, amb estu­dis dels seus cen­tres històrics, l'apli­cació de la llei de bar­ris i les actu­a­ci­ons d'habi­tatge públic i d'equi­pa­ments com­ple­xos. S'ha de des­ta­car la remo­de­lació dels grans eixos de via­li­tat per posar-los al dia com a espais cívics i ama­bles, de relació i iden­ti­tat.

S'ha d'afron­tar el repte del salt d'escala del pla direc­tor urbanístic de l'àrea metro­po­li­tana, defi­nint polítiques d'estratègia pro­duc­tiva, habi­tatge, infra­es­truc­tu­res i mobi­li­tat i medi­am­bi­en­tals, amb pro­jec­tes de sig­ni­fi­cació i ambició metro­po­li­ta­nes que aju­din a estruc­tu­rar la dimensió de la ciu­tat real, de més de tres mili­ons d'habi­tants.

Tots aquests objec­tius s'han de con­cre­tar en actu­a­ci­ons aco­ta­des en els temps i rea­lis­tes, per afer­mar els plans de desen­vo­lu­pa­ment dels Tres Turons, el Paral·lel o la Sagrera, a Bar­ce­lona, o el pla Besòs, com­par­tit amb els muni­ci­pis veïns, per des­ta­car-ne alguns entre molts d'altres que ja fa anys que es van des­ple­gant.”

“Cal recu­pe­rar l'urba­nisme ciu­tadà i metro­po­lità dels vui­tanta. Pri­o­rit­zant els espais públics i equi­pa­ments amb valor d'ús per a la ciu­ta­da­nia, no als ges­tos arqui­tectònics. Parc cen­tral de Nou Bar­ris, sí; parc cen­tral del Poble Nou, no. El cen­tre de la ciu­tat, Ciu­tat Vella i Eixam­ple, s'ha de pre­ser­var com a ele­ment inte­gra­dor i emblemàtic de la ciu­tat. Limi­tar la ter­ci­a­rit­zació i la turis­tit­zació. Assu­mir la població d'ori­gen immi­grant com a ciu­ta­dans. Els grans bar­ris o dis­tric­tes han de desen­vo­lu­par cen­tra­li­tats. La millor oferta econòmica és la qua­li­tat de tota la ciu­tat. Només un urba­nisme metro­po­lità pot reduir les prin­ci­pals desi­gual­tats ter­ri­to­ri­als i soci­als.

No a les ope­ra­ci­ons d'encla­va­ment, com la zona Fòrum.

No a l'arqui­tec­tura osten­tosa i gratuïta.

No a les aber­rants “nor­mes de civisme”.

No als des­no­na­ments.

No a la pobresa de la política pública d'habi­tatge.

No a la manca d'un govern metro­po­lità democràtic.

No a la manca d'ambició euro­pe­o­me­di­terrànea (eix medi­ter­rani).”

L'urba­nisme, més que resol­dre pro­jec­tes pun­tu­als, ha de defi­nir nous para­dig­mes per a la trans­for­mació d'un ter­ri­tori ja urba­nit­zat. Per tant, els pro­jec­tes per desen­vo­lu­par, hau­rien de reforçar un model de ciu­tat fet de bar­ris pro­duc­tius a baixa velo­ci­tat dins d'una ciu­tat de zero emis­si­ons con­nec­tada amb el món.

S'hau­ria d'impul­sar la cons­trucció d'edi­fi­cis i illes auto­su­fi­ci­ents, refor­mes energètiques de bar­ris, eco­bar­ris híbrids, rena­tu­ra­li­zació de l'espai públic i rein­for­mació de la ciu­tat. Coll­se­rola és el parc cen­tral de l'àrea metro­po­li­tana que cal impul­sar.

Bar­ce­lona, després d'inven­tar l'urba­nisme fa 150 anys, i desen­vo­lu­par para­dig­mes cada 25 anys durant el segle XX, neces­sita un canvi de ritme per tor­nar a situar-se en un lloc cen­tral en el debat de la urba­ni­tat glo­bal.”

“A Bar­ce­lona, mal­grat el que sem­bla, tot està per fer i tot és pos­si­ble. Només hau­ran de can­viar algu­nes pri­o­ri­tats: la política urbanística haurà de ser metro­po­li­tana, no muni­ci­pal; la reac­ti­vació de la cons­trucció d'habi­tat­ges serà la solució, no un luxe; pro­jec­tar la ciu­tat al món serà una neces­si­tat, no retòrica; el model urbà, basat en el paper pro­ta­go­nista dels espais públics, s'ha de man­te­nir i expor­tar. Els arqui­tec­tes, des de la seva sen­si­bi­li­tat, apor­ta­ran els nous valors que demana la soci­e­tat: aus­te­ri­tat, uti­li­tat, sobri­e­tat, rigor, vera­ci­tat, sos­te­ni­bi­li­tat.”

“Bar­ce­lona ha tin­gut una època urbanísti­ca­ment mera­ve­llosa, en què ha fet un esforç cre­a­tiu fantàstic per inven­tar-se.

Últi­ma­ment pot­ser ha cai­gut la seva tensió cre­a­tiva, i ara pot­ser el seu urba­nisme fun­ci­ona amb el pilot automàtic posat.

Els polítics hau­rien de tor­nar a invo­lu­crar els cre­a­tius i pro­fes­si­o­nals en aquest procés per inven­tar la ciu­tat dels pro­pers anys”.