Com renovar-se vint anys després

Joan Sabaté va ser alcalde de Tor­tosa del 1999 al 2007, tot i que va arri­bar per pri­mer cop a l'Ajun­ta­ment el 1991, amb només 33 anys. Ara en té 53. Una edat en què, en altres països, la gent con­si­dera que un polític ja és prou madur per rebre la con­fiança plena de l'elec­to­rat. De fet, mal­grat que alguns l'han vol­gut pre­sen­tar com si fos un can­di­dat “cre­mat”, Sabaté és gai­rebé dos anys més jove que el con­ver­gent Artur Mas, pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat després de set anys a l'opo­sició. L'exal­calde soci­a­lista, que també és sena­dor de l'Entesa Cata­lana de Progrés per desig­nació autonòmica, ja té més cabells blancs que no pas negres. També té la barba blanca, que ja lluïa quan ara fa vint anys feia la seua pri­mera cam­pa­nya, ales­ho­res com a can­di­dat d'Ini­ci­a­tiva per Cata­lu­nya.

Així, el can­di­dat soci­a­lista ha supor­tat amb dig­ni­tat, resig­nació i paciència els qua­tre anys a l'opo­sició, després d'haver estat vuits anys a l'alcal­dia. Amb la sor­pre­nent i con­tun­dent victòria de Fer­ran Bel (CiU) al maig del 2007, Sabaté hau­ria pogut dei­xar la política muni­ci­pal i tor­nar a fer clas­ses d'història a l'ins­ti­tut de l'Ebre. Però, per molts, l'exal­calde era tant el pro­blema com l'única solució que el PSC tenia a mà. De fet, els soci­a­lis­tes tor­to­sins van tri­gar uns mesos a pair una der­rota que, pri­mer, van atri­buir a la con­xorxa de les dre­tes tor­to­si­nes i a l'equi­vo­cació de l'elec­to­rat. Però fa uns mesos que han can­viat el dis­curs i han assu­mit que el PSC va per­dre l'alcal­dia perquè l'elec­to­rat soci­a­lista es va des­mo­bi­lit­zar. És una per­cepció que porta implícita l'autocrítica que el govern de Sabaté va come­tre errors.

D'altra banda, Sabaté ha estat acu­sat –també dins del PSC– de fer una opo­sició massa tova i de cedir pro­ta­go­nisme a Jaume For­ca­dell (ICV). La rea­li­tat, amb tot, és que ha exer­cit una opo­sició molt cal­cu­lada, ha mesu­rat les for­ces i ha fet una feina de for­mi­gueta. En pri­mera instància, tot relli­gant el par­tit perquè ningú li haja dis­pu­tat el pri­mer lloc de la can­di­da­tura. Podria sem­blar una con­tra­dicció, però Sabaté ha acon­se­guit il·lusi­o­nar els soci­a­lis­tes par­lant-los de reno­vació de cares i d'idees. Però que­dant-s'hi ell.