Premi a la regularitat
CiU ha basat el seu èxit en un corrent de fons d'estabilitat de vot
Esquerra és el primer partit d'admetre que ha de fer un replantejament
Convergència i Unió va guanyar diumenge les eleccions amb pràcticament els mateixos vots i percentatge que en els comicis municipals del 1999, aquells temps en què la federació nacionalista era superada molt de llarg per un aleshores imbatible PSC municipalista. Entremig ha passat una dècada en què el vot convergent ha mantingut, com a corrent de fons de les variacions i canvis de tendència en força municipis, una estabilitat general a l'alça que pot explicar part del seu èxit actual: tot i que les fotos varien poble a poble i, especialment,
capital a capital, en la panoràmica de país no és
pas que la formació hagi fet una eclosió sinó que ha mantingut una regularitat sostinguda, conservant el seu percentatge
de vot a l'entorn del 24-27 per cent. Mentrestant els altres partits, especialment el PSC i ERC, han tingut oscil·lacions conjunturals molt més accentuades. Analitzant-ho cas per cas es pot dir que el PSC, per exemple, en dotze anys ha caigut del 37 al 25 per cent tot i les fórmules sumatòries de candidatures associades sota les sigles de Progrés Municipal. En aquesta visió de mitjà termini, el PP ha
experimentat una progressió percentual petita però constant, accentuada per l'efecte d'aquests últims comicis propulsats pels vents de canvi que bufen des d'Espanya.
L'afeblida Esquerra, per la seva banda, contràriament al que es podria pensar, no ha perdut pas l'acumulat en l'última dècada llarga, sinó que encara està una mica per
sobre, per bé que el 9 per cent que va fregar diumenge passat queda lluny dels millors resultats de la formació republicana, que s'havien enfilat fins a prop del 13 per cent en les municipals del 2003.
Primers efectes
Ha estat precisament Esquerra el primer partit a fer una lectura activa dels resultats electorals i ahir el seu president, Joan Puigcercós, va llençar la tovallola que ja havia ensenyat vistosament després de la desfeta del novembre passat. A la seu d'ERC al carrer Calàbria comencen temps d'una reflexió profunda i una renovació a fons que caldrà veure si
es podrà fer de manera
reposada, però que segur que caldrà que sigui
força ràpida i diligent.
Al PSC, teòricament amb més mà esquerra per evitar els moviments salvatges, s'ha entès la sentència de les urnes, però l'aparell del carrer Nicaragua té la intenció de pilotar amb fermesa un relleu que tot apunta que hauria de tenir més en compte els líders de la Catalunya occidental. El cataclisme socialista, tot i que més matisat per la falta de vistoses clatellades com les que, per exemple, ha patit Esquerra a les capitals catalanes, no deixa de ser
considerable. Generalitat, molts dels grans ajuntaments, consells comarcals i, atenció, les quatre Diputacions, quatre, podrien encaminar la formació municipalista per excel·lència a una llarga travessia del desert. Un desert que, en canvi, per a CiU
és una espurnejant taca blava que, segons admeten molts dirigents nacionalistes fora de focus,
ha superat les pròpies
expectatives.
El principal maldecap que haurà d'afrontar la federació és la necessitat de pactar en algunes places importants on per treure a ballar només hi ha disponible la més lletja, és a dir, un Partit Popular cada cop més fronterer amb el discurs políticament reprovable en matèria d'immigració, però envalentit per un ascens que la dreta espanyolista a Catalunya interpreta no tan sols com l'inici de la reconquesta d'Espanya sinó com una consolidació de la seva formació en el mapa municipal català. Entrant en detalls, no es pot oblidar que la xifra de 473 regidors que ha aconseguit el PP queda encara a una distància més que considerable dels 1.384 d'Esquerra, els 2.117 del PSC i els 3.860 de CiU. En política municipal, doncs, el PP encara juga a segona, tot i que, si l'anàlisi se circumscriu a les àrees urbanes, es pot concloure que té serioses possibilitats de pujar.
