No malgrat, gràcies a

La nit de diu­menge pas­sat, en un dels millors hotels de Nova York, el Pierre, en una habi­tació amb vis­tes al Cen­tral Park, Mah­moud Abdel-Salam Omar, de 74 anys, expre­si­dent del Banc d'Ale­xan­dria, un dels més impor­tants d'Egipte, va tru­car a recepció per dema­nar que li puges­sin un paquet de kle­e­nex. A l'hotel podien haver-se'n mal­fiat, però els moca­do­rets no van des­per­tar sos­pi­tes i es va fer pujar una cam­brera amb l'encàrrec. Segons la denúncia, quan va tenir la dona a l'habi­tació, Mah­moud Abdel-Salam va rete­nir-la, va peto­ne­jar-la, va magre­jar-li els pits i va refre­gar-s'hi.

L'assalt no hau­ria donat la volta al món si no fos que es repe­tia la mateixa història de fa unes tres set­ma­nes, quan van dete­nir DSK, el direc­tor de l'FMI i aspi­rant soci­a­lista a la pre­sidència de la República Fran­cesa, per sal­tar a sobre i refre­gar-se igual­ment amb la dona de la neteja d'un altre hotel de luxe, el Sofi­tel New York, amb l'argu­ment tan gas­tat de: “Tu no saps qui sóc, jo! Eh, que no saps qui sóc?”

Està estu­diat que un tant per cent con­si­de­ra­ble de les denúncies per vio­lació són fal­ses, i la pos­si­bi­li­tat d'una trampa no és de cap manera des­car­ta­ble. Però una trampa tam­poc excul­pa­ria aquests homes, al con­trari: se suposa que els càrrecs impor­tants com­por­ten pre­cau­ci­ons, o sigui abs­tinències, impor­tants.

No sé què passa, aquesta pri­ma­vera, amb els vellets. Pot ser que corri una par­tida adul­te­rada de via­gra. A Sil­vio l'entenc més, es paga un harem i només de tant en tant se n'ena­mora d'una menor. Se salta les lleis del seu país, però això passa a les millors cases. El que no em qua­dra són aquests ban­quers que van amb Porsche i jet pri­vat, que s'ins­tal·len als millors hotels del món i després no són capaços de fer una tru­cada o un sim­ple clic en un catàleg web de rei­nes de la bellesa. El paquet de bit­llets que duen a la car­tera és infi­ni­ta­ment més gran que el de dar­rera la bra­gueta, no se l'aca­ba­ran pas. Tan lluny s'estan, aques­tes noies, dels grans hotels de Nova York?

Pot­ser els ban­quers són gent ocu­pada i no tenen temps per l'amor. Però bé són els reis de l'agenda, capaços de pre­veure amb qui esta­ran tal dia a tal hora en els pròxims cent anys. Deu agra­dar-los l'atzar, la falsa sen­sació de lli­ber­tat que dóna. Quan ja t'ho pots com­prar tot, pot­ser només et queda la sor­presa del ser­vei d'habi­ta­ci­ons.

Un pen­sa­ria que aquests homes plens de res­pon­sa­bi­li­tats són un pro­digi de con­tenció. Els esforços que han hagut de fer per tirar enda­vant admi­ra­bles car­re­res, les pri­va­ci­ons que han hagut de pas­sar, les vega­des que s'han hagut de mos­se­gar la llen­gua pel bé de tots, per no dir una frase que es morien de ganes de dir, els favors que han hagut de negar als seus millors amics, la son que han hagut d'aguan­tar en llar­gues nits de tre­ball, la feli­ci­tat de la vida fami­liar que s'han per­dut, les esto­nes que no es poden per­me­tre pas­sar amb els seus fills, tots aquests petits pla­ers que han hagut de sacri­fi­car, aques­tes renúncies que en part jus­ti­fi­quen els seus mega­sous i que ens impe­dei­xen enve­jar-los i ens fan pen­sar: bah, una vida així no la vol­dria ni per tot l'or del món, ja els hi regalo. Homes tan acos­tu­mats a la con­tenció, com poden caure a l'altre extrem i con­ver­tir-se en el xim­panzé de la nava­lla? No és con­tra­dic­tori? Mis­te­ris del pla­neta Terra. No vol­dria, no em podria ni ima­gi­nar que jus­ta­ment fos la falta d'escrúpols i la capa­ci­tat de sal­tar-se les nor­mes, que els hagués dut allà on són.