Alcaldes sense maletes

Amb l'excepció de Girona, en què mesuren la quantitat d'aguant del candidat guanyador amb giragonses reglamentàries, arreu de les nostres comarques els alcaldes han pres possessió del seu càrrec i dibuixen
el nou consistori. Que bé! Els que repeteixen ho fan amb menys il·lusió: l'últim període, caracteritzat per la manca generalitzada de pressupost, ha donat molta feina i poques satisfaccions. Un ajuntament amb un pressupost
migrat és com un jardí sense flors: no té gràcia. Les grans obres del govern i la Generalitat, hom no les veu com a pròpies. Tothom ho sap, que els pressupostos d'un i altre surten dels impostos i de l'endeutament que d'any en
any va augmentant. Les autopistes, els eixos transversals, el TAV, els desdoblaments, les terminals d'aeroports
absorbents i d'altres d'aquest nivell, hom les mira i no
sent sensació de propietat.

El pressupost municipal és molt diferent. És el “nostre” pressupost, el de tots els veïns del poble o ciutat. Tothom el veu proper i espera els projectes les necessitats dels quals seran capaços d'estudiar i portar a termini els nous edils. No hi ha ni un sol municipi que no tingui mancances d'estructures públiques ni necessitat de reparar les actuals. On és el ciutadà que si el deixessin opinar no diria mitja dotzena d'obres o millores a realitzar? Els candidats a les alcaldies ho acaben d'embolicar estimulant el veïnat amb els seus discursos i manifests. “Prometo que si sóc elegit resoldré ràpidament la manca d'enllumenat, l'asfaltatge de carrers i places i el clavegueram que manca!”, diu ell ben trempat. “El cementeri és una vergonya. Si els morts poguessin parlar! No pot esperar ni un any més el seu endreçament!”, assegura el futur alcalde.

Els de les ciutats grans parlen, a part de les estructures i infraestructures, de cultura per als ciutadans. De cultura de nivell i de cultura popular. Ara es porta allò de “la
cultura al carrer!”, que queda progre i ben bé, ni els
promotors saben què vol dir.

Els membres dels nous consistoris han aterrat amb il·lusió, però sense maletes. Prou que els agradaria fer coses noves, millorar les actuals i inventar-ne alguna de sonada. Però la realitat és ineludible i la majoria d'ells es trobaran amb el pressupost d'aquest any consumit i el de l'any vinent a redactar a la tardor, amb disponibilitats ridícules traspassades dels pressupostos generals i, encara pitjor,
de les recaptacions pròpies, la majoria de les quals venien de la construcció, ara totalment parada. Ser alcalde havia estat molt bonic. No era pas com ser parlamentari estatal, que no palpa les seves obres fruit de plantejaments col·lectius, sinó que detecta la necessitat, planifica i, fins a
on pot, realitza. El resultat li queda sempre ran del nas. Ara, però, les alcaldies sofriran perquè, en lloc de lloances, sentiran la remor de les mancances. Ells han aterrat
sense maletes! La massa de la ciutadania no interpreta
la intenció del gest: veu el que es veu i prou!