Tornar a començar

La història ha volgut que coincidissin de forma simultània dos fets clau en la història d'Esquerra Republicana de Catalunya. D'una banda, la commemoració del vuitantè aniversari del partit i, de l'altra, el vint-i-sisè congrés nacional, que ha de servir per bastir un projecte renovat i il·lusionador. Aquest any, doncs, es donen les circumstàncies adients per convertir el partit més vell en el més nou.

Aquesta doble efemèride que convida a repensar el futur sense oblidar el passat ni les arrels sobre les quals es va forjar el partit, coincideix amb un dels moments de més descrèdit de les organitzacions i de les institucions polítiques del país i també del continent. Aquest descontentament és, en bona part, el que ha acabat forjant les darreres setmanes el moviment del 15-M, també anomenat dels “indignats”, i que ens interpel·la a tots els partits de forma directa.

El context congressual d'ERC ha de ser vist com una oportunitat per plantejar-nos no només quin model de partit volem pels pròxims anys, sinó quina política creiem que el país reclama. No és cert, malgrat les crítiques d'alguns manifestants, que tots els polítics siguem iguals, com tampoc no ho són les organitzacions de les quals formem part. Voldria entendre aquesta crítica més com un sentiment sobre les formes que sobre les persones. Es tracta doncs de saber interpretar quins aspectes de la vella forma de fer política han de ser substituïts i quins elements de la nova política hem d'incorporar.

La vella política, aquella que es mou de forma permanent en el tacticisme, és la que no ha pogut fer front al creixent poder dels mercats, i s'ha preocupat més d'esgarrapar un titular de premsa que de plantejar mesures eficaces per combatre un model que cada dia es demostra més ineficient. La nova política, en canvi, ha de parlar clar i ha de ser capaç d'arribar a la gent amb idees senzilles i que apel·lin als problemes quotidians de les persones.

Observo amb preocupació que, almenys aparentment, els partits que millor han sabut adaptar-se a aquesta nova forma de fer política hagin estat precisament els responsables del model que ara ha entrat en crisi. Tant la dreta com el populisme més demagog han estat capaços de traduir en suports electorals bona part del descontentament al qual feia referència a partir d'eslògans tant senzills de recordar com impossibles de complir. L'esquerra europea, en canvi, ha estat incapaç d'explicar el seu projecte de forma senzilla i entenedora, just quan les tesis dels que ens definim com a socialdemòcrates són més vigents que mai, i les úniques que defensen un estat del benestar en perill d'extinció.

Hi ha un altre aspecte que les opcions més ancorades a la dreta o al populisme han sabut corregir de forma ràpida, i és la mateixa estructura dels partits. Les esquerres encara tenim organitzacions massa feixugues, complexes i massa sovint mancades de l'agilitat que demanen els nous temps i les noves tecnologies. A més, alguns partits ens hem passat més temps adreçant missatges a la nostra militància que al conjunt de la població, i aquí també hem de cercar bona part de les causes del nostre sotrac electoral. Si volem tornar a recuperar la centralitat política, que no el centre, hem de poder adaptar la nostra estructura a la nova realitat, fent d'ERC un partit més obert, més flexible, més modern i més proper a la ciutadania. El partit ha de ser una eina al servei del país i, per tant, ha de ser útil. Si el país percep que estem més preocupats pel seu vot que pels seus problemes no podrem bastir un projecte guanyador com el que, ara fa tot just vuitanta anys, va començar a caminar en unes circumstàncies molt més complexes que les actuals.