ERC: cal encertar la diagnosi

En la meva pro­fessió, la medi­cina, rea­lit­zar una acu­rada diagnosi per ori­en­tar el trac­ta­ment més adi­ent és un axi­oma clau que esdevé impres­cin­di­ble per a la pràctica clínica, en què gai­rebé sem­pre hi ha en joc la salut i oca­si­o­nal­ment la vida del paci­ent.

En el moment polític tan com­pli­cat que estem vivint, Esquerra està pas­sant per un deli­cat estat de salut. Ho hem anat com­pro­vant en les tres dar­re­res con­te­ses elec­to­rals. S'ha aca­bat un cicle o, més ben dit, hem aca­bat prou mala­ment un cicle que havia començat exul­tant!

De fet, la pseu­do­di­missió de l'actual direcció i la con­vo­catòria d'un nou congrés són la mos­tra de la neces­si­tat assu­mida per tot­hom de fer “foc nou”, de replan­te­jar estratègies i inten­tar recu­pe­rar el ter­reny per­dut i la con­fiança de cen­te­nars de milers de votants que van creure fer­ma­ment que Esquerra els podia repre­sen­tar.

És l'hora, doncs, de replan­te­jar qui som i què és el que hem fet mala­ment, i de refun­dar, si cal, el nos­tre par­tit, rea­fir­mant l'ide­ari, esta­blint l'estratègia i defi­nint lide­rat­ges.

És aquí on reclamo afi­nar en l'anàlisi i en la diagnosi. I en vista de com s'ha conduït el par­tit aquests dar­rers tres anys, dis­crepo ober­ta­ment de la que ha estat per molts la causa de la nos­tra dava­llada.

Per­so­nal­ment, no estic d'acord que aquesta causa se situï bàsica­ment en la ges­tació, cons­trucció i par­ti­ci­pació en els dos –insis­tent­ment tit­llats amb volun­tat des­pec­tiva– governs tri­par­tits. És més, m'ori­ento a pen­sar que l'elec­to­rat ens ha reti­rat la con­fiança pre­ci­sa­ment per la manca de con­vicció mani­festa en la nos­tra acció de govern, per les erràtiques posi­ci­ons mos­tra­des al res­pecte d'això, i per la renúncia explícita, abans i durant la cam­pa­nya al Par­la­ment, de la nos­tra aposta estratègica. Si a tota aquesta deso­ri­en­tació tras­lla­dada a l'elec­to­rat hi afe­gim les insis­tents mani­o­bres, gens sub­tils, per assu­mir el poder a nivell intern del par­tit, el que ha trans­cen­dit és la imatge d'una estruc­tura con­tro­la­dora i apar­tada dels valors vin­cu­lats a la for­mació, a la meri­tocràcia, i s'ha acon­se­guit com a con­seqüència un efecte de des­a­fecció gene­ral.

En el nos­tre elec­to­rat, aquesta des­a­fecció ha com­por­tat que­dar-se a casa o incre­men­tar el vot en blanc, amb una fugida-retorn cap a altres opci­ons naci­o­na­lis­tes, com a vot útil, sense gaire con­ven­ci­ment.

La direcció interina actual ha confós massa sovint la militància amb l'elec­to­rat. Això ha com­por­tat que la nos­tra posició hagi anat a com­pe­tir amb els més allu­nyats de la cen­tra­li­tat política, situ­ant-nos lògica­ment a prop de la mar­gi­na­li­tat, i allu­nyant-nos pro­gres­si­va­ment del dis­curs que ens gene­rava la con­fiança de la població, del dis­curs de la política de la rea­li­tat, el de les solu­ci­ons als pro­ble­mes quo­ti­di­ans de la gent.

A Esquerra no ens cal repe­tir cons­tant­ment i cada cop més alt si som o no inde­pen­den­tis­tes… Ho som i tot­hom ho sap!

No cal extre­mar les for­mes per convèncer ningú… La diferència amb altres és que nosal­tres som i hem de ser un par­tit de govern, un par­tit amb vocació de majo­ries i un ins­tru­ment útil per trans­for­mar la soci­e­tat, i que ha de tenir capa­ci­tat de deci­dir i quo­tes de poder, sense com­ple­xos, a les ins­ti­tu­ci­ons, que és on es pre­nen, al cap i a la fi, les deci­si­ons. Per apli­car el nos­tre pro­grama, natu­ral­ment, quan puguem ser deci­sius, per des­comp­tat!

L' inde­pen­den­tisme és trans­ver­sal, i Esquerra, no.

És, per mi, una fal·làcia aglu­ti­nar i voler aglu­ti­nar tot l'inde­pen­den­tisme sota un parai­gua comú. Par­ti­cu­lar­ment, m'interessa ben poc, l'inde­pen­den­tisme de dre­tes! La inde­pendència és un objec­tiu i, si m'ho fan dir tot, un estat, però no pot ser una ide­o­lo­gia en si mateixa.

El nos­tre espai polític ha estat i és encara en la soci­al­de­mocràcia. És a dir, a l'esquerra. I a la inde­pendència hi arri­ba­rem quan dreta i esquerra sumin en aquest objec­tiu con­cret i vital.

Aquests gai­rebé 350.000 votants que en algun moment van con­fiar en nosal­tres i ara han decli­nat, ho han fet, entre altres raons però fona­men­tal­ment, perquè ens han vist dub­to­sos de les pròpies deci­si­ons. Molts d'ells són recu­pe­ra­bles, però han de veure clar cap on anem, què els ofe­rim i qui­nes solu­ci­ons pro­po­sem als pro­ble­mes que els angoi­xen.

Els pro­ble­mes de la gent són al car­rer: l'atur desen­fre­nat, el des­man­te­lla­ment de l'estat del benes­tar, la manca de pro­jecte col·lec­tiu…

Hem d'ofe­rir el nos­tre pro­jecte de país, amb les nos­tres fórmu­les ben tre­ba­lla­des per sor­tir de la crisi, amb solu­ci­ons con­cre­tes per gene­rar ocu­pació de qua­li­tat i nova eco­no­mia… Hem de gene­rar de nou il·lusió, con­fiança i auto­es­tima. Hem de cons­truir un pro­jecte que aglu­tini les esquer­res!

Ens queda una dar­rera opor­tu­ni­tat, i poc temps. Afi­nem la diagnosi, i que l'encer­tem! Ens hi va la vida.