Amb segell Guardiola

Oriol Jun­que­ras, el més que pos­si­ble futur pre­si­dent d'Esquerra, i Pep Guar­di­ola tenen mol­tes més simi­li­tuds del que a pri­mera vista pot sem­blar. La cul­tura de l'esforç forma part de la seva ide­o­lo­gia, del seu dia a dia. L'equip és el més impor­tant i ells en són un sim­ple engra­natge més.

Ahir, l'euro­di­pu­tat i alcalde de Sant Vicenç dels Horts va pre­sen­tar en públic el seu nucli dur, la llista que l'acom­pa­nya en aquesta aven­tura per inten­tar domar una for­mació que sovint s'ha des­con­tro­lat i s'ha per­dut en una infi­ni­tat de batus­ses fra­tri­ci­des. Durant la seva inter­venció no va pro­me­tre res tan­gi­ble. Només tre­ball i tre­ball. Fins i tot va reconèixer que pot­ser dece­bria algú. “Faré el que podré”, va sen­ten­ciar entre els aplau­di­ments de la claca repu­bli­cana. Unes idees que ine­vi­ta­ble­ment t'evo­quen a les de Pep Guar­di­ola quan el 2008 es va diri­gir per pri­mer cop a l'afició blau­grana. L'entre­na­dor va ser modest i no va voler mullar-se sobre si gua­nya­rien títols, però sí que va asse­gu­rar que es dei­xa­rien la pell al camp. Aque­lla tem­po­rada el Barça es va endur el tri­plet. Segur que Jun­que­ras esta­ria més que encan­tat de traçar el mateix camí.

Més com­pa­ra­ci­ons. L'encara pre­can­di­dat a la pre­sidència d'Esquerra –el 18 de juliol s'acaba el ter­mini per pre­sen­tar els avals– va ver­te­brar la major part del seu dis­curs en la col·lec­ti­vi­tat, en el fet d'aju­dar-se els uns als altres, en la constància, en el pro­ta­go­nisme que han de tenir tots els mili­tants, des d'ell mateix fins a l'últim. Exac­ta­ment els matei­xos valors amb què Guar­di­ola ha impreg­nat el Camp Nou.

Una frase de Jun­que­ras resu­meix a la per­fecció aquest modest segell Guar­di­ola. Les pri­me­res parau­les que ahir va pro­nun­ciar van ser exac­ta­ment les matei­xes que va dir quan va ofi­ci­a­lit­zar la can­di­da­tura per anar a Europa, el 2009. “Em dic Oriol Jun­que­ras i sóc un bon noi”.

Ja en l'àmbit estric­ta­ment polític, va cen­trar l'estratègia de futur en el cen­tra­lisme de l'esquerra i la trans­ver­sa­li­tat. “No som equi­dis­tants amb ningú, perquè la resta tam­poc s'està quiet enlloc”, va acla­rir. Eixam­plar l'esquerra naci­o­nal des del cen­tre. Però també sal­pe­brat amb unes gotes d'inde­pen­den­tisme, que al cap i a la fi és un dels leit­mo­tiv d'Esquerra. I tot per acon­se­guir ser la “prin­ci­pal força política, social i cul­tu­ral” del país. Per ambició, que no falti. En aquest cock­tail que ha de ser ERC, s'hi ha d'afe­gir, segons Jun­que­ras, el repu­bli­ca­nisme i les grans famílies euro­pees del libe­ra­lisme democràtic i de la soci­al­de­mocràcia. Les mira­des cap a Europa no podien fal­tar. I tam­poc les cons­tants referències a Sant Vicenç dels Horts, un clàssic en les con­ferències de Jun­que­ras.

I és que la posada en escena d'ahir es va assem­blar més a una de les cen­te­nars o milers de xer­ra­des que Jun­que­ras ha fet pel ter­ri­tori par­lant d'història que no pas a un míting elec­to­ral o de pre­cam­pa­nya, com seria el cas. Va fer ser­vir com a arma l'humor i la iro­nia i no les típiques i tòpiques anda­na­des polítiques con­tra altres for­ma­ci­ons.