la crònica

Dos-cents anys després

La plaça de la Inde­pendència –sense acla­rir de qui ni de què– està en obres. El solar, que havia alber­gat el con­vent de Sant Agustí i que es va con­ver­tir en la plaça dels Cines, s'està remo­de­lant. Ja fa dies que s'hi tre­ba­lla. S'ha can­viat el pavi­ment dels vials que l'envol­ten i ara sem­bla que és el torn de la part enjar­di­nada. La set­mana pas­sada dues grans grues es van ins­tal·lar difi­cul­to­sa­ment a la vora dels arbres aca­bats de bro­tar i es pre­pa­ra­ven per començar la feina. Tot feia pen­sar que l'escul­tura com­me­mo­ra­tiva dels set­ges de la ciu­tat –amb el gene­ral Álva­rez de Cas­tro i els seus sol­dats– seria remo­guda per dei­xar espai a les màqui­nes. Els tra­bucs dels defen­sors no van dis­pa­rar ni un tret. Alguna cosa hem gua­nyat al cap de dos-cents anys.

Bé, em direu que la figura que tenim a Sant Agustí és la del gene­ral Pala­fox. Però això no és impor­tant. El senyor de Cas­tro va sacri­fi­car els ciu­ta­dans giro­nins per emu­lar i superar el seu col·lega de Sara­gossa. Així que els giro­nins van fer una feliç sim­bi­osi de les dues figu­res mili­tars amb l'escul­tura d'Antoni Parera. Queda el dubte si els defen­sors ori­gi­nals ja duien bar­re­tina o si se la varen posar per venir a Girona.

L'obra que ara s'ha bellu­gat és de les que tenen sort. Ni els rojos ni els naci­o­nals no van tenir la idea de con­si­de­rar-la contrària al seu pen­sa­ment. Els uns hi devien res­pec­tar el poble en armes –amb bar­re­tina– i els altres, el mili­tar heroic. Tal com ana­ven les coses, el monu­ment bé podia haver aca­bat com les cam­pa­nes de les esglésies, fos i con­ver­tit en mate­rial de guerra. Aquest res­pecte ines­pe­rat bé mereix que l'obra es man­tin­gui. Qui és capaç de dir que el gene­ral que tenim al monu­ment s'assem­bla o no a de Cas­tro?

En tot cas, els monu­ments són simbòlics i trobo que ja fa el fet. Vés a saber si en Diego Ruiz i en Ber­trana no tenien raó i resulta que el nos­tre gene­ral estava una mica pas­sat de vol­tes. El monu­ment ha de recor­dar l'esforç dels giro­nins, el seu pati­ment, el sacri­fici de la mei­tat de la població. Si tot això era a fi de bé, si estava jus­ti­fi­cat, si tenia algun sen­tit, això ja ho diran –ja ho van dient– els his­to­ri­a­dors.

El des­a­graïment de Fer­ran VII

Queda prou clar que el rei Fer­ran VII, en nom del qual llui­ta­ven els nos­tres avant­pas­sats, no va ser agraït. Els va donar un diploma d'immor­ta­li­tat però res més. En podien tirar un bon tros a l'olla, pobra gent. La ciu­tat va tri­gar molts anys a refer-se de la sotra­gada i va haver-ho de fer sense aju­des de la corona, que altres coses tenia al cap en aquells moments, amb les pre­ten­si­ons libe­rals dels que s'havien opo­sat als fran­ce­sos. A mi el monu­ment ja m'està bé tal com és. I als coloms que fan vida per la plaça de Sant Agustí segu­ra­ment que també.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.