Un nou art de ‘ciuejar'?

No els ha passat mai que en tornar de vacances prenen decisions de canvi? En això n'hi ha de més i menys agosarats. En aquest sentit, parin compte de l'alcalde Xavier Trias i les seves lents. Ell és de la confraria del canvi moderat. Els seus assessors mai no van mirar amb gaires bons ulls les que du ara. I em diuen que en breu podrem observar canvi d'ulleres en el batlle del Cap i Casal, amb el groc com a protagonista.

Ara és el doctor Trias, l'alcalde, amb gest relaxat, més afable que mai, amb aquell vestir elegant però sempre amb algun detall trencador (en home de la seva quinta), ja sigui via sabates, americana, corbates o, molt especialment, les ulleres. Ara és més ell. Ha trobat el seu espai. Res a veure amb aquell Trias que en la sessió d'investidura d'Aznar, l'any 2000, incòmode i neguitós a la tribuna d'oradors del Congrés, va haver de declamar allò que el PSC li va retreure a mitja campanya ara fa uns pocs mesos: “A través de la col·laboració es poden apropar posicions. A vegades posicions que semblen estar molt distants, molt allunyades, doncs resulta que estan més properes del que semblava.” Ai, aquella porta oberta! Ai, aquell tensar la corda fins que sembli que la cosa pugui arribar a trencar-se... però no! Era l'art de ciuejar. I a Trias, a Madrid, la cosa se li va resistir.

Però Josep Antoni Duran i Lleida és tota una altra cosa. Ell, a Madrid, es trobava en la seva salsa amb el vell art de ciuejar, que potser l'era fins fa dos dies (literalment). Aquell fer-se valer per la via de la tensió permanent mai culminada en trencament de la baralla. A Madrid, aquest art assumia la seva màxima expressió. I, per aquesta via, “porti cap aquí aquesta competència”, “no em trepitgi aquesta altra”, i “prou de fer mal a Catalunya!”, que per cert va ser l'eslògan de Duran l'any 2004. En això ha consistit l'art de ciuejar durant tres dècades. Anar defensant Catalunya davant d'una agressió exterior que es dóna ben bé per fet que ens és crònica. Sí? L'ha de ser? És inevitable? No hi haurà mai trencament? En això, la Convergència actual, amb un pes sobiranista creixent, ha començat a contraposar-hi un altre art de ciuejar. Un que mira d'anar guanyant terreny internament i dialèctica. I això com es fa? Per exemple, mirant de virar el discurs del seu candidat a Madrid, que, per aquelles coses de la vida (i dels pactes de federació), és el líder d'Unió.

D'una veu sobiranista convergent: “Duran va començar la seva precampanya dient que aquestes serien les eleccions de l'economia i de la implicació del catalanisme en el govern espanyol. Llavors, l'Oriol Pujol encén el debat sobre el número dos deixant palès que l'accent sobiranista ha de ser nítid a la candidatura. Al final, ell no anirà de segon de Duran, però aquest acaba parlant de concert econòmic i boicoteja la reforma PP-PSOE de la Constitució no votant-la! Allà saben que això és d'abans i després.”

Conjunció astral? La pressió de Pujol i el sector sobiranista? La pinça PP-PSOE? Potser és que Duran està indignat perquè, amb el trencament del pacte constitucional que han perpetrat PP i socialistes, li maten, a CiU, la via del peix al cove? Sigui com sigui, ni Roca ni Molins ni Trias no van atrevir-se mai a tant, potser també perquè el PP i el PSOE tampoc no ho van fer, per la seva part. CiU ha elevat el to del seu discurs. Just a temps, a tocar de la campanya electoral? L'art de ciuejar de sempre o un de nou? Tot apunta que en la posició de CiU aquesta setmana al Congrés hi ha hagut més d'estratègia que de tàctica. Hi arriben temps de canvis... agosarats?

@toniaira
[email protected]