El(s) tercer(s) en discòrdia

Aquesta setmana que demà comença, debat de política general. I davant de tan assenyalada cita, un advertiment: si veuen que el PP brama molt contra CiU o contra Mas i el seu govern, tinguin clar que el president i la federació nacionalista tindran, amb gairebé total seguretat, unes votacions successives al Parlament totalment plàcides. És com una regla no escrita que des del principi d'aquesta legislatura s'està donant i que sorprèn, alhora que fascina, a banda i banda de l'hemicicle.

L'estratègia és molt senzilla i consisteix bàsicament que el PP, i molt especialment el seu portaveu parlamentari, Enric Millo, i la seva presidenta, Alícia Sánchez Camacho, convoquen roda de premsa o compareixença (o emeten un comunicat) on critiquen del dret i del revés CiU o alguna de les seves iniciatives. La mascletà verbal sembla anunciar indefectiblement festival entre totes dues formacions. Això ocupa titulars als diaris, talls de veu a les ràdios i peces en informatius de televisió. El PP marca perfil. El PP, sembla, es fa valer. Però la praxi parlamentària després ens demostra que tot plegat té una escassa translació al Parlament, per exemple traduint-ho en pèrdua de votacions en ple per part de CiU i el seu govern. I és que els populars, després d'haver-se esbravat als mèdia, per exemple a tomb de les curses de braus o de l'impost de donacions, acaben arribant a fàcil acord amb els convergents, sense que aquests hagin cedit. Això sí, aquesta segona part de l'escena ja queda força més lluny de la mirada del públic, amagada entre la fullaraca de l'avorridot bosc informatiu parlamentari.

Del fet que el PP li salva els mobles a CiU en la majoria de
les votacions no se'n parla gaire o gens, en contrast amb com
els populars col·loquen una
dialèctica de xoc i de reivindicació del seu paper davant els
mitjans. El PP, en aquest sentit, ha aconseguit projectar que
decideix molt més que allò que realment fa, amb molta tirada
a donar llum verd a iniciatives
de CiU ben bé sense modificació de la proposta nacionalista de partida. I això incomoda.

A CiU incomoda, per la forma, perquè els projecta com a ostatges d'un PP del qual voldrien distanciar-se al màxim possible i de qui saben que estan tenint un suport sistemàtic força econòmic quant a contrapartides polítiques. Però també incomoda als potencials socis parlamentaris alternatius, pel fons. Concretament a ERC: “El PP rebenta el preu del suport parlamentari”, se'n queixen. I és que, com vam avançar la setmana passada en aquest racó de diari, CiU i Esquerra estan sondejant-se de cara a recompondre ponts i futures enteses. Però això com es fa amb aquest tercer en discòrdia? Amb aquest PP que de facto exigeix tan poc a CiU? Com competir-hi des d'ERC sense semblar que es lliuren gratis totalment als braços de la federació?

A ERC, amb la nova etapa
que s'està mirant d'encetar, l'eix independentista torna a ser prioritari per damunt de l'accent d'esquerres. I això en condiciona el discurs i l'acció, més exposats ara a l'erosió per part de forces com Solidaritat, uns altres tercers en discòrdia. “L'ERC de Joan Ridao i Joan Puigcercós
podia fer com que no hi eren, però la d'Oriol Junqueras és sinònim del contrari”, apunta un
escèptic amb el nou líder.

Doble tenalla, doncs, que de moment dificulta el pacte nacionalista. Amb un PP “rebentant” el preu del suport parlamentari a CiU a canvi bàsicament de quota de pantalla. I amb una Solidaritat que si ERC fa passes per arribar a un fàcil acord amb Mas la martellejarà a diari a tomb del pot de les essències sobiranistes.

@toniaira
[email protected]