La fi passa per l'Ulster

Clive Myrie, el peri­o­dista britànic de la BBC que va aixe­car l'exclu­siva en què ETA –el que en queda– anun­ci­ava el setem­bre del 2010 un “alto el foc per­ma­nent” que hau­ria de donar pas a “un procés democràtic” –com si les elec­ci­ons al par­la­ment de Vitòria fos­sin de fireta–, expli­cava dies després, en un relat pro­per al thri­ller polític, com va acon­se­guir la notícia. Més enllà de detalls de les cites amb la seva font, a Lon­dres i París, el més sig­ni­fi­ca­tiu era l'esment de Myrie en parau­les del proveïdor de vídeos: “Els naci­o­na­lis­tes bas­cos ara estan frus­trats. Les pos­si­bi­li­tats que el País Basc sigui un estat inde­pen­dent són avui tan remo­tes com ho han estat els últims 50 anys.”

Per què ETA va triar la BBC per difon­dre la notícia? Ahir, dia de la cele­bració de la con­ferència de Sant Sebastià, un altre pres­tigiós mitjà britànic, The Guar­dian, a través del seu cor­res­pon­sal a Madrid, Giles Trem­lett, anava més enllà en la seva pre­dicció sobre el final dels pis­to­lers que la premsa més opti­mista de la capi­tal de l'Estat espa­nyol, i en la qual hi ha una gra­dació que va des de l'escep­ti­cisme espe­rançat fins a la mal­fiança o, encara més, la demanda de la humi­li­ació pública dels ter­ro­ris­tes i la presó eterna un cop acon­se­guida la capi­tu­lació incon­di­ci­o­nal. Trem­lett titu­lava: “ETA podria anun­ciar la fi a qua­tre dècades de violència.” I començava dient: “En un pas històric per a Espa­nya, s'espera que el grup armat sepa­ra­tista basc ETA anunciï
el ces­sa­ment defi­ni­tiu de més de qua­tre dècades de violència, segons fonts pròximes a les nego­ci­a­ci­ons.” Aquesta set­mana? També afe­gia
que ETA és “impre­vi­si­ble”.

Amb el rumb fixat cap a La Mon­cloa, el vice­se­cre­tari de comu­ni­cació del PP, Este­ban González Pons, feia de veu de l'amo i asse­gu­rava diu­menge, amb referència als repre­sen­tants inter­na­ci­o­nals des­ta­cats a Sant Sebastià, que si hi han anat pen­sant
que “són a Irlanda o a Sud-àfrica,
real­ment no tenen ni punye­tera idea sobre en quin país es tro­ben ni sobre quina mena de con­flicte s'hi ha vis­cut”. Encara que els fal­cons del PP
es cre­guin la baja­nada, alguns dels paral·lelis­mes amb el procés de pau a Irlanda del Nord són evi­dents. I encara ho hau­rien de ser més si els pròxims dies, com apun­tava ahir The Guar­dian, ETA fa el mateix que va fer l'IRA el juliol del 2005, quan va renun­ciar defi­ni­ti­va­ment a la violència i va orde­nar als seus efec­tius que poses­sin fi a la cam­pa­nya armada.

L'IRA ho feia després que l'abril ante­rior, durant les elec­ci­ons d'aquell any, Gerry Adams l'instés a “aban­do­nar les armes i a tre­ba­llar per acon­se­guir els seus objec­tius polítics a través de mit­jans pacífics i democràtics”. La decla­ració de Sant Sebastià s'afe­geix ara a les pas­ses abans fetes pels abert­za­les i en certa mesura recorda les parau­les d'Adams.

Ales­ho­res, el líder del Sinn Féin va dir que l'anunci era una “corat­josa i con­fi­ada ini­ci­a­tiva”. I el pri­mer minis­tre Tony Blair el va defi­nir com a “pas d'una mag­ni­tud sense pre­ce­dents”. Ima­gi­nar parau­les sem­blants de Rajoy, o fins i tot de Zapa­tero, és difícil.
I pot­ser cal con­ve­nir que González Pons té raó quan diu això de “no tenir ni punye­tera idea” sobre el país. Però, sobre­tot, és no tenir-ne sobre què és
i com s'acon­se­gueix la pau. Una pau en què la gene­ro­si­tat pot­ser caldrà posar-la al davant de la justícia si es vol gua­nyar un futur, si més no, dife­rent, sense por. I això no vol dir obli­dar les vícti­mes, totes, ni reconèixer el dolor de les que van que­dar vives, però feri­des, ni dels fami­li­ars dels més de 800 morts. Com tam­poc no caldrà obli­dar els pre­sos.

Fa molt, des de les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques a l'Estat espa­nyol i al País Basc, ETA arriba tard a la dis­so­lució defi­ni­tiva. Sang ves­sada inútil­ment. Massa dolor acu­mu­lat, massa odi que no s'esvairà amb ges­tos o necessàries parau­les de dis­culpa i d'assumpció de res­pon­sa­bi­li­tats.

Irlanda del Nord ense­nya, però, que o hi ha gene­ro­si­tat dels que més han patit, i de l'Estat, o sor­tir de l'atzu­cac serà impos­si­ble. Fruit dels acords de pau de Diven­dres Sant, quasi 500 pre­sos, dels dos bàndols, però majo­ritària­ment de l'IRA, van ser excar­ce­rats. A l'Estat espa­nyol algú s'haurà de plan­te­jar que el futur sense armes, o sense l'amenaça d'unes armes, ara ja per sort molt afe­bli­des, també exi­geix mesu­res d'aquesta mena. El dolor de les vícti­mes no crei­xerà pas per això, i pot­ser tot ple­gat con­tri­bui­ria a apai­va­gar l'odi i a un nou horitzó.

A Bel­fast, 13 anys després del Diven­dres Sant, encara hi ha murs que sepa­ren car­rers entre les dues comu­ni­tats enfron­ta­des. Al País Basc, no n'he vist mai. Però costa més aba­tre la por i la mal­fiança que el totxo. I la victòria de l'estat de dret con­tra el ter­ro­risme també s'apun­tala amb la mà allar­gada. Així ho va enten­dre fins i tot John Major, que el 1995 adme­tia la pos­si­bi­li­tat que Irlanda del Nord s'unís a la República si la població ho dema­nava majo­ritària­ment en referèndum. Els ter­ro­ris­tes també han d'enten­dre, d'una vegada per sem­pre, el que la font de Clive Myrie li va dir quan li va lliu­rar la famosa cinta de vídeo: “Podria ser que ETA hagi estat obs­ta­cu­lit­zant la causa del naci­o­na­lisme basc abans que aju­dar-la.”