L'Església basca: la creu, el perdó i l'ikurrin

Els bisbes sabien que ETA deixaria les armes? Potser no, però ho intuïen. I és que hi ha prelats amb olfacte profètic, com Juan María Uriarte. El bisbe emèrit de Sant Sebastià, el dia 5 d'octubre ja va avisar que per aconseguir la pau al País Basc calia “una reconciliació” i va dir que percebia “esperança” davant de la fi del terrorisme de l'organització armada.

La Conferència Episcopal Espanyola, un cop s'ha sabut l'anunci d'ETA, ha recordat que “el terrorisme és intrínsecament pervers” i no ha emès cap comentari més, apart de mostrar la lògica alegria.

El portaveu de la Conferència Episcopal ha estat clar: els bisbes celebren la “declaració d'intencions” i exhorten a pregar a Déu per la fi del terrorisme i la conversió dels terroristes. I, sobretot, ha destacat que l'Església està “al costat de les víctimes”, paraula aquesta que ETA no va mencionar en el seu comunicat. La realitat, però, és que l'Església és present als dos costats, perquè el desig de reconciliació afecta tothom: víctimes i botxins. I això és prou complicat.

Pel que fa als bisbes bascos, sabem que Miguel Arsumendi, bisbe de Vitòria, s'ha afanyat a puntualitzar que l'Església està disposada a continuar treballant per obtenir la “pacificació i la reconciliació” i espera que arribi la dissolució d'ETA. Arsumendi ha volgut mostrar-se “profundament unit a les víctimes” i ha reconegut que també l'Església al País Basc, a Navarra i la Conferència Episcopal Espanyola han “col·laborat en la solució”. A la Conferència de Pau d'Aiete el bisbe de Bilbao, Mario Iceta, va enviar-hi un observador.

L'Església basca durant aquests anys ha condemnat el terrorisme i ha demanat que no es confongués nacionalisme amb terrorisme. “L'Església no pot estar mai al costat dels qui maten”, va deixar anar el catòlic socialista Bono en una ocasió. Sembla evident. Però hi ha hagut alguns sectors que han atiat la polèmica i han volgut veure als exponents eclesiàstics no com a mediadors sinó com a connivents amb el terrorisme.

Entre els 858 assassinats per ETA no hi ha mossens. És només una dada, que no eximeix mínimament l'Església basca del seu rol de mediadora en un conflicte en el qual ella mateixa, als orígens, va estar implicada. ETA va néixer en un seminari o a les sagristies? No. Però ETA té arrels en alguns grups catòlics vinculats al PNB, i alhora ha tingut observadors i mediadors determinants, ha estat al costat de les víctimes i al mateix temps no ha oblidat l'atenció als presos. Tot això pot complicar el seu rol i tenyir-lo d'ambigüitat. La pau no s'aconsegueix només des d'una trinxera.

En aquestes darreres dècades hi ha hagut moviments indulgents o almenys simpatitzants per part d'alguns cristians amb objectius etarres, tot i que negant-ne l'aspecte mortífer. És com haver estat partidari dels toros, però no voler que al final de la corrida es sacrifiqués l'animal.

Per molts esforços que ha fet i fa l'Església basca per les víctimes, sempre és insuficient. Aquestes volen sentir la demanda de perdó dels assassins, i no s'acontenten només a sentir-se dir que han de ser generoses i perdonar.

Costa d'entendre, però per l'Església el diàleg sempre ha estat necessari per aconseguir la pau. Són moltes les crides dels últims papes a favor del diàleg entre els pobles en conflicte, de Palestina a Libèria. Alguns textos episcopals bascos han rebutjat el caràcter armat i clandestí d'ETA i les seves maneres d'actuar, violentes i sagnants. En una carta pastoral, el juny del 2002, citaven Joan Pau II dient que el diàleg era un instrument “insubstituïble”, matisaven que dialogar no equivalia a claudicar i escrivien que “no tot val contra el terrorisme”.

Davant del conflicte armat, l'Església no només ha pregat. També ha educat, ha creat opinió pública, ha sortit al carrer, ha acompanyat les víctimes, ha entrat en contacte amb organitzacions internacionals que han patit escenaris similars. Alguns bisbes han tingut perfils més alts que altres: Setién no és Munilla, Uriarte no és Sebastián. Ha hagut de maldar amb les diferències internes. S'ha hagut d'explicar a Madrid. A Roma.

Ara toca la reconciliació, i els catòlics del País Basc hi tenen un rol indispensable. Però reconciliació no vol dir oblit de la justícia, ni rebaixar penes als culpables ni tampoc matisar la gravetat dels seus actes. Reconciliació equival a reconèixer el mal i a ser capaç d'avançar sense venjança. Per això, segurament, caldrà començar a entrenar-se.