Gestionar la pau, dirigir la guerra
Rajoy farà equilibris per no destapar del tot les mesures per remuntar l'economia i consolidar el nou escenari basc
Rubalcaba intentarà blindar-se per poder continuar controlant el PSOE l'endemà de la derrota
Els trencaclosques que a partir del 20-N hauran de resoldre Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba són radicalment diferents, però igual de complicats de solucionar. El previsible guanyador haurà d'administrar una cohesió social que fa aigües enmig d'un oceà de cinc milions d'aturats i una pau al País Basc que, perquè es consolidi, obligarà a fer moviments difícils d'explicar en alguns despatxos del carrer Gènova. I l'hipotètic perdedor s'enfrontarà a una guerra fratricida dins un partit en què només l'estat de xoc transitori impedirà que el candidat rodoli escales avall de la seu del carrer Ferraz tan bon punt finalitzi l'escrutini. El socialista necessitarà guanyar temps per evitar que la mala maror interna l'arrossegui lluny del seu objectiu
final: controlar el PSOE un cop
José Luis Rodríguez Zapatero surti definitivament per la porta.
Assumit per un candidat i per l'altre un resultat electoral que no es preveu incert –les úniques sorpreses podrien ser que el PP no arribi a la majoria absoluta o bé que el PSOE superi de llarg els 125 diputats– les últimes setmanes la maquinària de campanya dels dos partits s'ha dedicat a entretenir –o avorrir– l'electorat amb una batalla de vídeos sobre un futur sense esperança o un futur de flors i violes que poc tenen a veure amb les actuals preocupacions ciutadanes.
Electors escarmentats
El dilema que planteja Rubalcaba
és senzill, però poc creïble per a
un electorat escarmentat. Diu que s'ha d'escollir entre la sobreprotecció d'un govern del PSOE o l'absoluta desprotecció en què quedarà el ciutadà si mana el PP. Un discurs complicat de col·locar entre un antic votant socialista preocupat, d'aquí
al 20-N, no per les llistes d'espera hospitalàries o la degradació de
l'escola pública, sinó per trobar
una feina urgentment perquè se
li acaba el subsidi d'atur.
En un últim intent de remoure consciències, Rubalcaba promou el discurs que els rics no necessiten ningú i que els pobres només tenen el PSOE. I garanteix que traurà recursos als que més en tenen perquè ningú no quedi enrere. Ja veurem com queda el compromís que ha fet en precampanya de fer pagar una taxa als bancs per crear ocupació ara que la UE ha decidit collar-los fins
al punt que potser seran les entitats financeres les que acabaran demanant diners a l'Estat.
Mentrestant, a l'altra sala de màquines electoral no s'han de trencar tant les banyes buscant missatges per traure la gent de casa; la gestió de Zapatero ho diu tot. La imatge d'un candidat del PSOE fugint de l'ombra d'un president espanyol consumit per la crisi i d'un equip econòmic desbordat i sense rumb
és prou eloqüent i no cal afegir-hi més dosi de dramatisme. Ben al contrari, durant la campanya Rajoy combinarà realisme amb un missatge d'optimisme. “No es pot passar. Ha de mesurar molt, perquè la situació és tan dura que el que esperi solucions en quatre dies s'endurà una decepció”, admet un col·laborador del candidat popular. Aquesta estratègia de refredar les expectatives, però, no lliga gaire amb declaracions tan triomfalistes com ara que aspira a recuperar la felicitat de tothom.
Rajoy, per si de cas, continuarà tocant el violí fins a les vuit del vespre del 20-N, i vigilant, això sí, que l'orquestra que l'acompanya vagi seguint la melodia sense desafinar massa. Procurarà evitar que es repeteixin moments de confusió com els que es van produir arran dels anuncis del seu nucli que s'aboliria la llei de l'avortament quan el programa electoral només precisa que s'hi
introduiran modificacions.
Només es permetrà algun grinyol a dirigents com ara el basc Jaime Mayor Oreja, no fos cas que els parroquians de l'ala dreta del PP temin que, en vista de la seva mesura arran del comunicat d'ETA, hagi ressuscitat el “maricomplejines” que no fa pas tant de temps Federico Jiménez Losantos crucificava des dels micròfons de la COPE. Per si quedava algun dubte, el candidat del PP ratificava dilluns passat un programa
que afirma que amb ETA no hi ha res a discutir. La prova de foc, però, serà el futur dels presos. I, si vol pau, en aquest assumpte no es podrà inhibir. El PSOE, però, estarà tan desballestat que no gosarà presentar
batalla contra cap mesura que impulsi en matèria antiterrorista i
de política penitenciària. La resistència a qualsevol moviment serà més interna que externa.
Així que, després de presentar un programa que ratifica la duresa envers ETA i que, a banda d'abaixar impostos, la resta de mesures “dependran” de la manera com es trobi la caixa (a hores d'ara ja hauria de saber que és buida), la resta del seu equip ja fa temps que s'entreté amb una altra guerra, la dels ministres. Les travesses sobre els futurs membres del govern són l'entreteniment principal d'uns dirigents que tenen poc marge de maniobra en vista de l'estratègia del seu líder de capitalitzar tots els missatges i passar com més desapercebut millor fins al dia de la votació. No fos cas que es despertés l'electorat socialista! Tal com relatava un diputat del PP, “l'endemà del 20-N ningú que aspiri a ser ministre no voldrà que el truqui
Rajoy, perquè significarà que ha pensat en ell per presidir el Congrés o per a tasques parlamentàries”.
L'equip de Rubalcaba no té problemes tan gratificants. El seu dia
a dia es basa a gestionar el baix to amb què els candidats afronten la campanya. I, a mesura que s'acosta el dia, la idea que la remuntada és impossible els desconcerta més. Felipe González sempre diu que li va faltar una setmana per guanyar les eleccions del 1996. Però en el cas de Rubalcaba ja no se sap si és millor tenir més temps o girar full ràpidament. El 20-N, el PSOE viurà el seu drama particular. Però els queda el consol que és el moment de posar
en marxa el cronòmetre perquè comenci el desgast de Rajoy.
