Política

la crònica

La ‘hybris' no era seva

El crit “costi el que em costi” era de Zapatero, però a l'altar del sacrifici públic hi havia Rubalcaba

“Espero que el dia 21 el que sigui millor de tots dos i que pugui ser pre­si­dent, que és Alfredo, pugui estar tre­ba­llant en el seu dis­curs d'inves­ti­dura”, va desit­jar Carme Chacón al can­di­dat del PSOE en un acte con­junt a la seu de CCOO. I al final el dilluns 21 va arri­bar i, lògica­ment, Alfredo Pérez Rubal­caba no s'entre­te­nia en els paràgrafs de cap dis­curs. La frase, poste­rior a la con­fessió de “tens tots els meus mimi­tos”, va inco­mo­dar l'aspi­rant del PSOE per doble motiu: des­til·lava un cofo­isme exces­siu que gri­nyo­lava amb el seu guió de cam­pa­nya con­vi­dant a una remun­tada per maqui­llar el resul­tat i, alhora, no deia ni que fos el millor en ter­mes abso­luts, sinó tan sols “el millor de tots dos” en com­pa­ració amb el cri­ti­cadíssim Mari­ano Rajoy. Ja ins­tal·lats en la cru­esa de dige­rir per­cen­tat­ges i sag­nies de vots amb l'escru­tini com­plet sobre la taula, Rubal­caba i Chacón es van tor­nar a veure les cares a pri­mera hora del matí a la seu del car­rer Fer­raz. I no hi havia ni dis­curs per escriure ni mimi­tos per repar­tir, perquè la lògica d'aquests exi­geix un deman­dant i un admi­nis­tra­dor, i ahir no era fàcil dis­cer­nir qui de tots dos neces­si­tava amb més urgència l'aca­ro­na­ment pal·lia­tiu.

Si bé Rubal­caba es va refu­giar en l'entrada dis­creta que per­met el cotxe ofi­cial, Chacón va optar per enfi­lar l'arri­bada a Fer­raz a peu i a cara des­co­berta, de tal manera que fotògrafs i càmeres es van poder recrear en les seves fac­ci­ons des­en­cai­xa­des, que no l'havien aban­do­nat des de l'inici de l'escru­tini. “És temps de fer junts una reflexió pro­funda, és temps de res­pon­sa­bi­li­tat i és temps d'uni­tat”, va alliçonar l'ara minis­tra de Defensa en fun­ci­ons. Aspi­rarà al lide­ratge del PSOE en el pro­per congrés del par­tit?, li van pre­gun­tar. Casu­a­li­tat o no, Chacón va enso­pe­gar lleu­ment amb un cable i va fer caure una gra­va­dora d'un peri­o­dista. “Ui, que em mato!”, va excla­mar men­tre apro­fi­tava la con­fusió per defu­gir la res­posta. Després arri­bava el man­xec José María Bar­reda, antic vale­dor de Chacón a l'ombra, que vacu­nava el PSOE con­tra el catas­tro­fisme: “Hi ha molts com­panys i mol­tes com­pa­nyes legi­ti­mats [amb vista a assu­mir el lide­ratge], el que no podem fer és tor­nar-nos bojos i pen­sar que no hi tenim ningú legi­ti­mi­tat, seria una bar­ba­ri­tat!”. Ja a porta tan­cada, l'exe­cu­tiva del PSOE va viure l'inter­canvi viu d'opi­ni­ons, amb els 37 inte­grants fent ús del dret a inter­ve­nir per valo­rar el nou sòl elec­to­ral de 7 mili­ons de vots i 110 escons. Per Rubal­caba, que va pren­dre la paraula per assu­mir en pri­vat la der­rota que la nit abans ja havia encai­xat en públic, el número 110 tenia alhora el cru recor­da­tori del límit de velo­ci­tat en auto­pista que la fac­to­ria de Miguel Sebastián es va inven­tar al febrer i que ell va revo­car en un dels seus últims cops de puny sobre la taula del Con­sell de Minis­tres.

En un guió que el PSOE ven com a tei­xit de mutu acord entre Zapa­tero i Rubal­caba, a l'hora de posar cara a la res­saca elec­to­ral, ahir va ser el torn del pre­si­dent en fun­ci­ons, que va des­men­tir qual­se­vol tiban­tor amb l'actual ja exas­pi­rant aire­jant que man­te­nen una relació “excel·lent”. “Teníem tot el vent en con­tra”, va adduir l'autor del gir coper­nicà del maig del 2010, en què molts soci­a­lis­tes situen el declivi fatal a les urnes. “Pot sonar a expli­cació excul­patòria, però la crisi ens ha obli­gat a pren­dre difícils deci­si­ons i ja vaig dir que ho faria em costés el que em costés”, va rao­nar. Un crit –“em costi el que em costi”– en què molts han vist l'embrió de la síndrome de hybris (síndrome de La Mon­cloa en la versió hispànica) que embri­aga els gover­nants en el segon man­dat i que l'exmi­nis­tre britànic David Owen retrata com “la creença de ser res­pon­sa­ble no davant el tri­bu­nal ter­re­nal dels col·legues o de l'opinió pública sinó davant un tri­bu­nal molt més alt: la història o Déu”. I tot això, men­tre el polèmic líder par­la­men­tari de la CDU de Merkel, Volker Kau­der, es vanta que “ara tots par­len ale­many a Europa”. Que el crit “em costi el que em costi” l'ins­taurés Zapa­tero però que el cos sacri­fi­cat a l'altar dels mer­cats fos el de Rubal­caba ha impe­dit al polític cantàbric ser el segon pre­si­dent espa­nyol que parlés anglès després del poli­glot Calvo Sotelo. Però el seu dis­gust és major, perquè ni va par­lar mai ale­many ni la hybris era seva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.