Bocs expiatoris

Les reac­ci­ons dels humans sem­pre superen les expec­ta­ti­ves més gene­ro­ses de la ficció. El des­bo­ca­ment de molta opinió pública i publi­cada cap a per­so­nat­ges com ara Iñaki Urdan­ga­rin i Fèlix Millet ens ha de fer pen­sar. És del tot lògic que hi hagi indig­nació amb el segon i trobo nor­mal i gai­rebé salu­da­ble que molta gent es pre­gunti per què encara no està jut­jat i empre­so­nat. Vis­tes deter­mi­na­des actu­a­ci­ons de la justícia també és del tot nor­mal que hi hagi un neguit social cons­tant i tens sobre si el factòtum del Palau de la Música paga amb presó les seves mali­fe­tes i retorna els diners. I el cas del gen­dre del rei d'Espa­nya segueix el mateix camí, des­con­fiança amb la justícia i la sen­sació que tot ple­gat que­darà en un no res, més enllà de la seva expulsió del paradís de la família reial espa­nyola.

Però tot i sent cons­ci­ents de la des­con­fiança que genera la justícia espa­nyola no puc dei­xar de pen­sar que pri­mer Millet i després Urdan­ga­rin estan esde­ve­nint bocs expi­a­to­ris per tapar mol­tes de les coses que estan pas­sant. Quan obser­vem una foto hi cer­quem el pro­ta­go­nista, allò que ens crida l'atenció, tenim la vista edu­cada i vici­ada pel que ens fan creure que és trans­cen­dent. Mirem Urdan­ga­rin, l'escru­tem de dalt a baix, però dei­xem de veure la infanta, els ges­tors de la casa reial, els polítics que van apla­nar-se als nego­cis reials. L'obsessió per l'exju­ga­dor del Barça emmas­cara d'entrada el seu entorn. Ni repu­bli­ca­nisme somort de la soci­e­tat espa­nyola ni cons­pi­ració joan­car­lista dels Pedro J. Ramírez i els Aznar, el que hi ha és l'intent de foca­lit­zar en el gen­dre i dei­xar de banda la família reial espa­nyola. De la mateixa manera que la repulsa i l'escàndol que gene­rava a deter­mi­na­des elits cata­la­nes el cas Millet és un intent de dei­xar fora de l'objec­tiu els polítics, par­tits, ins­ti­tu­ci­ons i bones famílies que havien jugat i havien fet la gara-gara al sinis­tre per­so­natge.

Men­tres­tant, les cúpules dels bancs i cai­xes que estan inter­vin­gu­des o supor­ta­des amb capi­tal públic, és a dir, el de tots, s'apu­gen sous, indem­nit­za­ci­ons, i esca­nyen dia sí, dia també les peti­tes i mit­ja­nes empre­ses i els autònoms. Men­tres­tant, la casa reial espa­nyola diu que ense­nya els comp­tes i esde­ve­nen els cam­pi­ons de la trans­parència, i tret de dues o tres excep­ci­ons mediàtiques, allò que en deien peri­o­disme d'inves­ti­gació, tot­hom s'ho empassa. Men­tres­tant, el fla­mant nou govern espa­nyol car­rega con­tra la classe mit­jana i tre­ba­lla­dora quan no es va can­sar de dir durant qua­tre anys que no apu­ja­ria impos­tos. Men­tres­tant...

Molts res­pi­ren davant el cas Urdan­ga­rin, perquè per­met que­dar fora del focus públic i con­ti­nuar delin­quint. En un dinar de ger­ma­nor dels que pro­li­fe­ren aquests dies de Nadal en la geo­gra­fia cata­lana un cone­gut estra­per­lista i amic del govern català actual cla­mava con­tra Urdan­ga­rin en veu alta, tot el res­tau­rant ho va poder sen­tir, per afe­gir també que gràcies a la imperícia i la sen­sació d'impu­ni­tat del gen­dre del rei espa­nyol s'havien obli­dat d'ell, i a con­ti­nu­ació va alçar la copa i va brin­dar. Va brin­dar, doncs, per la llarga vida i bona salut dels bocs expi­a­to­ris i els seus cori­feus.