Política

opinió

Ser estat des de la radicalitat democràtica

Demanàvem perviure com a nació i ens han ofegat per empetitir-nos, fer-nos residuals

L'ANÀLISI DELS LÍDERS POLÍTICS. L'arti­cle d'avui, d'Oriol Pujol, secre­tari gene­ral de CDC, és el quart d'una sèrie que aquest diari està publi­cant aquests dies i en què els líders de les diver­ses for­ma­ci­ons polítiques cata­la­nes ana­lit­zen la situ­ació política que viu el país.


Cata­lu­nya ha triat el seu camí? El mis­satge que la majo­ria social, política i econòmica de Cata­lu­nya ha donat els dar­rers mesos és inequívoc, el país ha dei­xat enrere la cruïlla: ha optat per avançar pel camí que asse­gura la seva per­vivència com a nació, davant el camí recen­tra­lit­za­dor que l'Estat ens mar­cava men­tre ens ofe­gava com a país. I el més impor­tant és que Cata­lu­nya ha fet el pas des d'una acti­tud posi­tiva, serena i radi­cal­ment democràtica, davant l'acti­tud nega­tiva de l'Estat i de deter­mi­na­des for­ces polítiques, econòmiques, mediàtiques i intel·lec­tu­als espa­nyo­les.

L'embat, però, no ens ve de nou. Després de tres dècades inten­tant que l'Estat ens fos con­for­ta­ble i ens per­metés pro­gres­sar com a nació i, després de cons­ta­tar com passàvem d'aquell ini­cial “On voleu arri­bar?” a aquell “No” sem­pre que hem plan­te­jat un avenç subs­tan­cial –pri­mer amb el nou Esta­tut i ara amb el pacte fis­cal–, sabíem que la nova etapa que el poble de Cata­lu­nya i el cata­la­nisme han plan­te­jat, apos­tant per l'estat propi, topa­ria amb les estruc­tu­res i les dinàmiques d'un Estat, l'espa­nyol, entos­su­dit amb un cen­tra­lisme que no vol raons ni justícies.

Demanàvem ser com­pre­sos i han bas­tit un “mur cons­ti­tu­ci­o­na­lista” que no és res més que l'excusa de qui no té argu­ments. Demanàvem per­viure com a nació i ens han ofe­gat per empe­ti­tir-nos, fer-nos resi­du­als. Davant d'aquesta acti­tud, la nova etapa era ine­vi­ta­ble i la seva rei­vin­di­cació ha escla­tat des de tots els racons d'aquest país que no vol renun­ciar a ser. Volem i neces­si­tem ser estat i la majo­ria de cata­lans ho recla­mem democràtica­ment sabent que la nos­tra rei­vin­di­cació és de justícia perquè l'ofec econòmic i iden­ti­tari a què ens sot­met l'Estat espa­nyol ja no té més recor­re­gut. Aquí i avui només hi ha una sola agenda: la que vol fer sor­tir Cata­lu­nya de la crisi i que sap que per fer-ho són impres­cin­di­bles estruc­tu­res d'estat. Per això, encara que soci­a­lis­tes i popu­lars ho neguin, el des­a­cord actual radica només en l'acti­tud democràtica, entre els que accep­ten la volun­tat de la majo­ria i els que no.

I en aquest procés no es pot negar ni la coherència ni el paper cab­dal que hi han tin­gut CDC, CiU i el pre­si­dent Mas. Perquè el nos­tre és un recor­re­gut que ve de lluny, des d'aquell 2005 en què l'ales­ho­res secre­tari gene­ral de CDC, Artur Mas, posava sobre la taula la pro­posta sobi­ra­nista del dret a deci­dir durant la con­ferència Cata­lu­nya sense límits, el país que volem, el país que farem. Entre el 2005 i el 2010 vam pro­moure el nou Esta­tut; el mateix 2010 apostàvem ja pel pacte fis­cal; el 2011 per la tran­sició naci­o­nal plan­te­jada pel pre­si­dent Mas, i ja aquest 2012 ho con­cretàvem en la con­se­cució d'un estat propi, com a con­clusió del XVI Congrés de CDC. El nos­tre no és un camí impro­vi­sat, fa anys que hi som. Un camí que ha aca­bat sent el que ha triat i rei­vin­dica la majo­ria del país. Nosal­tres vam dei­xar la cruïlla enrere fa temps. Cata­lu­nya també ho ha fet.

Per això, la situ­ació actual ni ens ha sorprès ni ens ha superat. A diferència del PP i el PSOE, que, enro­cats en les seves posi­ci­ons, han rebut­jat la pro­posta de pacte fis­cal escu­dant-se en la Cons­ti­tució. Una fal·làcia. Una excusa. Legal­ment, la Cons­ti­tució es pot modi­fi­car, quan els ha con­vin­gut ho han fet. Però sobre­tot la Cons­ti­tució no empara el con­cert basc i el con­veni navarrès, sinó que aquests exis­tei­xen perquè no són a la LOFCA. Saben i sabem que per arti­cu­lar el pacte fis­cal, modi­fi­cant la LOFCA n'hi hau­ria prou, no cal reto­car la carta magna.

La cruïlla on era el país ja ens queda enrere. Però encara avui, el moment que vivim, enfi­lant el camí que hem triat, és de total trans­cendència. Va més enllà del debat sobre si calen unes elec­ci­ons anti­ci­pa­des o sobre si aques­tes hau­rien de ser ple­bis­citàries. Supera l'acció del govern català, dels par­tits polítics, de sec­tors econòmics i soci­als. Som en una nova etapa i estem con­fi­gu­rant entre tots ple­gats el nos­tre futur. Cal no obli­dar, reconèixer sem­pre i tot­hora, que aquest procés no és un “joc” ni un diver­ti­mento. És un camí llarg que reque­reix els seus tem­pos. Reque­reix seri­o­si­tat, sere­nor i capa­ci­tat. Unes qua­li­tats que, per sort pel país, encarna el pre­si­dent Artur Mas. Un pre­si­dent que, també sor­to­sa­ment, té al seu dar­rere tot un país. El país té un pre­si­dent i el pre­si­dent té tot un país. Aquesta necessària com­pli­ci­tat ens fa forts. I per­metrà demos­trar que, més enllà d'ide­o­lo­gies indi­vi­du­als, la majo­ria de cata­lans farem avançar Cata­lu­nya pel camí triat. Som una nació amb sort. Apro­fi­tem-la amb seny i ambició.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.