Ser estat des de la radicalitat democràtica

L'ANÀLISI DELS LÍDERS POLÍTICS. L'article d'avui, d'Oriol Pujol, secretari general de CDC, és el quart d'una sèrie que aquest diari està publicant aquests dies i en què els líders de les diverses formacions polítiques catalanes analitzen la situació política que viu el país.

Catalunya ha triat el seu camí? El missatge que la majoria social, política i econòmica de Catalunya ha donat els darrers mesos és inequívoc, el país ha deixat enrere la cruïlla: ha optat per avançar pel camí que assegura la seva pervivència com a nació, davant el camí recentralitzador que l'Estat ens marcava mentre ens ofegava com a país. I el més important és que Catalunya ha fet el pas des d'una actitud positiva, serena i radicalment democràtica, davant l'actitud negativa de l'Estat i de determinades forces polítiques, econòmiques, mediàtiques i intel·lectuals espanyoles.

L'embat, però, no ens ve de nou. Després de tres dècades intentant que l'Estat ens fos confortable i ens permetés progressar com a nació i, després de constatar com passàvem d'aquell inicial “On voleu arribar?” a aquell “No” sempre que hem plantejat un avenç substancial –primer amb el nou Estatut i ara amb el pacte fiscal–, sabíem que la nova etapa que el poble de Catalunya i el catalanisme han plantejat, apostant per l'estat propi, toparia amb les estructures i les dinàmiques d'un Estat, l'espanyol, entossudit amb un centralisme que no vol raons ni justícies.

Demanàvem ser compresos i han bastit un “mur constitucionalista” que no és res més que l'excusa de qui no té arguments. Demanàvem perviure com a nació i ens han ofegat per empetitir-nos, fer-nos residuals. Davant d'aquesta actitud, la nova etapa era inevitable i la seva reivindicació ha esclatat des de tots els racons d'aquest país que no vol renunciar a ser. Volem i necessitem ser estat i la majoria de catalans ho reclamem democràticament sabent que la nostra reivindicació és de justícia perquè l'ofec econòmic i identitari a què ens sotmet l'Estat espanyol ja no té més recorregut. Aquí i avui només hi ha una sola agenda: la que vol fer sortir Catalunya de la crisi i que sap que per fer-ho són imprescindibles estructures d'estat. Per això, encara que socialistes i populars ho neguin, el desacord actual radica només en l'actitud democràtica, entre els que accepten la voluntat de la majoria i els que no.

I en aquest procés no es pot negar ni la coherència ni el paper cabdal que hi han tingut CDC, CiU i el president Mas. Perquè el nostre és un recorregut que ve de lluny, des d'aquell 2005 en què l'aleshores secretari general de CDC, Artur Mas, posava sobre la taula la proposta sobiranista del dret a decidir durant la conferència Catalunya sense límits, el país que volem, el país que farem. Entre el 2005 i el 2010 vam promoure el nou Estatut; el mateix 2010 apostàvem ja pel pacte fiscal; el 2011 per la transició nacional plantejada pel president Mas, i ja aquest 2012 ho concretàvem en la consecució d'un estat propi, com a conclusió del XVI Congrés de CDC. El nostre no és un camí improvisat, fa anys que hi som. Un camí que ha acabat sent el que ha triat i reivindica la majoria del país. Nosaltres vam deixar la cruïlla enrere fa temps. Catalunya també ho ha fet.

Per això, la situació actual ni ens ha sorprès ni ens ha superat. A diferència del PP i el PSOE, que, enrocats en les seves posicions, han rebutjat la proposta de pacte fiscal escudant-se en la Constitució. Una fal·làcia. Una excusa. Legalment, la Constitució es pot modificar, quan els ha convingut ho han fet. Però sobretot la Constitució no empara el concert basc i el conveni navarrès, sinó que aquests existeixen perquè no són a la LOFCA. Saben i sabem que per articular el pacte fiscal, modificant la LOFCA n'hi hauria prou, no cal retocar la carta magna.

La cruïlla on era el país ja ens queda enrere. Però encara avui, el moment que vivim, enfilant el camí que hem triat, és de total transcendència. Va més enllà del debat sobre si calen unes eleccions anticipades o sobre si aquestes haurien de ser plebiscitàries. Supera l'acció del govern català, dels partits polítics, de sectors econòmics i socials. Som en una nova etapa i estem configurant entre tots plegats el nostre futur. Cal no oblidar, reconèixer sempre i tothora, que aquest procés no és un “joc” ni un divertimento. És un camí llarg que requereix els seus tempos. Requereix seriositat, serenor i capacitat. Unes qualitats que, per sort pel país, encarna el president Artur Mas. Un president que, també sortosament, té al seu darrere tot un país. El país té un president i el president té tot un país. Aquesta necessària complicitat ens fa forts. I permetrà demostrar que, més enllà d'ideologies individuals, la majoria de catalans farem avançar Catalunya pel camí triat. Som una nació amb sort. Aprofitem-la amb seny i ambició.