Arriba temps de diàleg

Els últims dies hi ha hagut un important increment del nombre de conflictes polítics i fiscals entre el govern espanyol i Catalunya. L'ambient a Catalunya ha canviat significativament des que un milió i mig de persones es van concentrar a Barcelona l'11 de setembre amb crides a la independència, esdevingudes ara corrent principal.

Em sembla que hi ha un clar paral·lelisme entre la situació d'Espanya i la de Iugoslàvia a finals de 1980. Espanya està enmig d'una crisi econòmica i el govern espanyol està prenent mesures per centralitzar l'Estat i prometent més del mateix. Una controvertida decisió del 2010 del Tribunal Constitucional espanyol va declarar que qualsevol referèndum organitzat pel govern català seria inconstitucional, i les recents declaracions provocadores del coronel Alamán recorden la situació de Iugoslàvia de finals dels vuitanta.

Les tensions ètniques són erròniament considerades com la causa de la desintegració de Iugoslàvia. Les causes van ser més aviat econòmiques i constitucionals. Segons la Constitució de 1974, la República Federal Socialista de Iugoslàvia era un estat federal molt descentralitzat compost per sis repúbliques constitutives (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, Montenegro i Macedònia) i dues regions autònomes (Kosova i Voivodina, que formaven part de Sèrbia), cadascuna amb el seu propi parlament i independència fiscal considerable. En el moment de la seva aprovació, la Constitució va ser vista per molts com el model de transició pacífica d'un estat centralitzat dirigit pel partit comunista a una democràcia pluralista basada en el mercat.

No obstant això, a finals dels vuitanta Iugoslàvia estava en una greu crisi econòmica, la inflació era galopant i les crides a la democratització i la descentralització havien crescut. Alhora, però, les forces reaccionàries (liderades per l'exèrcit federal i els dirigents del partit comunista serbi) estaven tractant de fer marxa enrere cap als temps anteriors a la Constitució de 1974. Van reeixir el 1988 amb l'adopció de les esmenes a la Constitució de 1974, que efectivament reduïen l'autonomia de les repúbliques i províncies, la qual cosa va desencadenar una crisi constitucional.

L'aprovació per part de Sèrbia d'una nova constitució que abolia l'autonomia de Kosova, el març de 1989, va destruir els fonaments constitucionals bàsics. Eslovènia i Croàcia no van tenir més remei que exigir una reforma constitucional. Com a contribuents nets a l'estat federal van exigir més autonomia fiscal i més descentralització del poder i presa de decisions.

Tot i que les crides a independitzar-se de Iugoslàvia eren cada vegada més visibles, no eren, de cap manera, el corrent principal, ni a Eslovènia ni a Croàcia el 1988 i el 1989. De fet, l'elit política a Eslovènia no va fer seves aquestes crides fins a mitjan 1990, després que Iugoslàvia en realitat ja havia deixat de ser un estat que funcionés.

El referèndum sobre la independència d'Eslovènia, el 23 de desembre de 1990, va agafar de sorpresa fins i tot els nostres líders polítics. Un percentatge aclaparador, del 95 per cent, va votar a favor de la independència. L'intent, tres dies abans, per aconseguir que la Cort Constitucional iugoslava declarés el referèndum il·legal i evitar que se celebrés havia fallat. Adoptant el raonament del jutge de la cort constitucional eslovè, el Tribunal Constitucional de Iugoslàvia va declarar que examinaria la constitucionalitat de la legislació eslovena en virtut del qual el referèndum era organitzat, però es va negar a aturar-ne la celebració. El suport rotund dels eslovens en el referèndum per la independència va buidar de sentit la sentència posterior.

Cal esperar que es puguin aprendre lliçons del cas iugoslau. Aquesta és la raó que fa oportuna la conferència organitzada per Sobirania i Justícia aquest divendres.

Les lliçons de la desintegració de Iugoslàvia són moltes. La lliçó més important és que s'han de prendre mesures per assegurar el diàleg continuat entre Espanya i Catalunya i amb les altres regions. El govern espanyol ha de resistir la temptació d'utilitzar la crisi econòmica per centralitzar Espanya en un moment en què Catalunya i altres regions d'Espanya estan exigint una major autonomia fiscal i la descentralització. Una democràcia funcional pressuposa un diàleg continu amb la finalitat de garantir que les institucions democràtiques segueixin evolucionant i reflectir les aspiracions i la voluntat de tots els pobles. La UE s'ha de comprometre a garantir aquest diàleg que va al cor de la democràcia i els drets humans, sobretot perquè aspira a convertir-se ella mateixa en una federació. Els esdeveniments recents a Catalunya indiquen que el temps per construir el diàleg és ara!