El sastre ha esguerrat el vestit (1)
No cal cada setmana trencar-se el cap buscant un tema per l'editorial d'aquest butlletí. De fet el propòsit de difondre unes idees i uns valors és i ha de ser repetitiu. I de fet el conjunt de tres-cents editorials publicats en aquest butlletí des del mes de juny de 2005 és repetitiu. I la cosa no ha canviat tant. Les situacions són sovint repetitives, o continuació les unes de les altres.
Per altra banda, d'aquests editorials, n'hi ha d'especialment precisos, de prou il·lustratius o que varen tenir prou ressò perquè es puguin repetir alguna vegada.
I concretament creiem que aquest és el cas del nostre editorial del 24 de març de 2009. Aleshores, per una banda, s'havia ja entrat en la crisi econòmica i social però, per altra banda, les perspectives del que podia ser una molt mala evolució del tema del nou Estatut d'Autonomia i de la relació entre Catalunya i Espanya eren ja molt preocupants. Ja aleshores es podia preveure que el resultat final del procés estatutari seria molt negatiu i que referendaria i accentuaria un altre resultat molt negatiu: el de tot el procés institucional iniciat amb la transició d'estructuració de l'Estat espanyol d'acord amb el seu caràcter plurinacional i que tingués en compte la personalitat específica de Catalunya. I que representés la superació del model centralista i homogeneïtzador de l'Estat. És a dir, ja es veia que l'Estat de les autonomies i el café para todos era un fracàs, i que també amb aquesta excusa Catalunya seria seriosament collada econòmicament (amb repercussions socials), políticament (amb la residualització de l'autonomia) i des del punt de vista identitari (llengua, cultura, etc.).
És a dir, ja es veia que com a mínim en el terreny autonòmic i sobretot en el del reconeixement de Catalunya el procés, en algun moment esperançador, acabaria essent un fracàs. Un esguerro.
Aquesta és l'expressió –forta i punyent– que descriu bé el resultat del procés. I així ho vàrem escriure en el seu moment. Per desgràcia això s'ha confirmat amb escreix. I ara no ho sabríem expressar millor, per això reproduïm íntegre el text d'aleshores.
L'ESGUERRO. La crisi actual espanyola i catalana no és només una crisi econòmica clàssica, o una crisi política passatgera, sinó molt més de fons. És fins i tot una crisi que posa en qüestió aspectes bàsics de convivència i regles de joc elementals. No és una crisi més, no és una crisi qualsevol.
És una crisi de projecte en comú, una crisi de valors compartits. És una crisi de gran profunditat [perquè és fruit d'un esguerro. Que en alguns aspectes ve de lluny, però que sobretot s'ha accentuat durant aquests darrers anys. Per la crisi general i per la forma com s'hi ha arribat i com s'ha conduït. Però especialment per com s'ha actuat en el camp autonòmic en general, en tot el que fa referència a l'Estatut de Catalunya, amb l'afegit de la sentència i en general amb el tracte que ha rebut Catalunya].
Per això en el nostre editorial del 10 de març ens vàrem comprometre a donar resposta a dues preguntes molt de fons respecte als efectes d'aquesta crisi sobre Catalunya. En dos aspectes: sobre Catalunya internament, i sobre com aquesta crisi afecta la situació política i moral de Catalunya a Espanya.
Del primer punt en vàrem parlar dimarts passat. Avui
toca el segon.
Durant els últims anys a Espanya, i a Catalunya, s'ha produït un esguerro. S'ha esguerrat un projecte. I alguna cosa s'ha trencat. Si més no des del punt de vista del catalanisme. Però de fet també des del punt de vista del conjunt d'Espanya.
Des del punt de vista de Catalunya i del catalanisme recordem que ens havíem proposat una sèrie d'objectius. De fet una doble llista d'objectius. Entrellaçats.
En una primera llista figuraven assegurar la pròpia identitat de Catalunya, amb unes institucions sòlides, un alt nivell d'autogovern i un reconeixement franc de la nostra personalitat pròpia (és a dir, no un reconeixement desdibuixat i diluït). També el de fer de Catalunya una societat equilibrada i equitativa, amb mentalitat cívica i responsable i una economia moderna i competitiva. Amb una barreja d'arrelament i de projecció, de Catalunya endins
i de Catalunya enfora.
Una segona llista definia l'altra cara de la moneda. Aquesta Catalunya que volíem millor i més reconeguda es troba situada en el marc espanyol (i europeu) i és un país amb voluntat de contribuir al progrés general espanyol, polític, econòmic i social. I de contribuir també a la formació d'una realitat i d'una sensibilitat col·lectives. De participar activament en la constitució d'aquest cos col·lectiu.
El catalanisme això ho havia definit amb quatre grans propostes per a tot l'àmbit espanyol: democràcia; creixement econòmic i progrés social; autonomia i reconeixement del pluralisme nacional d'Espanya; i Europa.
Com dèiem, dues línies d'acció i dues sèries d'objectius. Enllaçades, almenys en la visió que se'n tenia des de Catalunya.
Dos projectes que havien d'avançar en paral·lel i conduir a una definitiva i harmònica configuració de l'Estat espanyol. D'una Espanya en tots sentits consolidada, integrada al món modern i capaç de treure profit de les grans potencialitats que té. I alhora amb una estructuració interna que reconegués plenament la realitat i els drets de Catalunya.
En el cas concret de Catalunya això comportava jugar a fons i lleialment la carta de la democràcia a Espanya i del seu progrés econòmic i social. Per tant, ajudar primer a fer possible la transició democràtica i, després, contribuir a l'estabilitat i la governabilitat espanyoles (dues condicions indispensables de progrés d'un país). Contribuir a la transformació econòmica i social de tot Espanya i assumir les responsabilitats que això havia de comportar en un moment de gran transcendència històrica. Això és el que havia de ser el paper de Catalunya.
Tot això, dit d'una altra manera, molt condensada, que almenys en un punt necessita ser explicitat. Entre els molts grans problemes que Espanya tenia pendents n'hi havia un d'especialment punyent: el del desequilibri territorial, el de l'insuficient desenvolupament econòmic i social d'una part important d'Espanya. Resoldre això era responsabilitat de tot l'Estat, d'una bona obra de govern i de tots els seus territoris.
I el mot d'ordre era la solidaritat. Catalunya s'hi va apuntar des del primer moment. De fet el catalanisme sempre havia sostingut que “en un país no puede haber oasis”, com deia l'any 1911 en Cambó, catalanista de dretes, o –quan es considerava que el progrés d'Andalusia depenia principalment de la reforma agrària– “la reforma agraria andaluza va a tener un coste que debemos pagar entre todos”, com va dir en Carner, catalanista d'esquerres i ministre d'Hisenda de l'Azaña en la defensa del seu projecte de reforma fiscal de 1932. El pensament polític i social català de la segona meitat del segle XX ha reforçat aquesta visió de les coses. Per això, fer possible la recuperació econòmica i social de l'Espanya menys desenvolupada era un component molt important del pacte tàcit de la transició i, més enllà d'això, de la nova ordenació espanyola.
Un pacte que Catalunya ha complert al peu de la lletra.
