La FAES i el dèficit fiscal

La FAES ha publicat un informe sobre el dèficit fiscal que conclou que no existeix. Com càndidament admet un dels seus autors “Aunque no había visto el estudio de la Generalitat en el momento de escribir la primera versión de este trabajo, su lectura no cambia en absoluto mis conclusiones”. És l'avantatge de tenir les conclusions abans de començar la investigació.

L'estudi està subvencionat pel Ministeri d'Educació, Cultura i Esports, no sabem en quina de les seves competències. Si l'Estat s'interessa pel dèficit fiscal, seria millor que el Ministeri d'Hisenda publiqués les dades que té i amaga, en lloc de subvencionar la FAES per no aportar-ne.

El document intenta embolicar la troca amb diverses trampes argumentals. Primer, els liberals hispànics de la FAES hi fan una encesa defensa de la redistribució i la solidaritat més pròpia d'uns socialdemòcrates suecs. Segon, estableixen que, com que no hi ha casos absolutament iguals en altres països, no hi ha comparació vàlida. Amb aquest principi tota anàlisi comparativa seria nul·la. Tercer, explica que els impostos els paguen els ciutadans, no els territoris. El mateix Aznar no ho tenia tan clar quan anava a Brussel·les a negociar fons de solidaritat. Quart, ataca els mètodes de càlcul de les balances fiscals sense aportar cap alternativa. Quan ho intenta, proposant per exemple atribuir la inversió en autovies segons la procedència dels seus usuaris, cau en el ridícul. Imaginin la cara dels alemanys si els espanyols els refacturessin les autovies que ja han finançat amb fons europeus amb l'excusa que hi circulen turistes! Contra el que diu l'informe, el consens acadèmic sosté que el mètode del flux monetari és menys esbiaixat que el del benefici, ja que conté menys elements de discrecionalitat. Elements com ara el de ventilar el cost dels funcionaris de l'administració central o bé les despeses dels museus de Madrid a totes les comunitats autònomes.

Més escandalós que la desinformació són les omissions. Els autors renuncien a establir una explicació alternativa i a valorar els aspectes més delirants del model actual. Segons els autors, el destí de la despesa de l'Estat no s'explica per la discrecionalitat en les inversions. També omet el trencament del principi d'ordinalitat, que fa que els receptors passin per davant dels donants després de la redistribució. Sorprenentment, no hi ha gairebé cap referència a l'única publicació de les balances fiscals del ministerio, del 2005, que la majoria d'estudis agafen com a punt de partida, però que desmenteixen les conclusions d'aquest l'informe.

L'informe és un exercici de confusió destinat a sembrar dubtes sense proposar cap alternativa. És com encarregar al Ministeri de Justícia de Corea del Nord un informe sobre els drets humans. Ara bé, si el dèficit fiscal no existeix, llavors per què el govern espanyol diu que no és sostenible el concert econòmic? En el fons, si la independència fos tan dolenta per a Catalunya, ja ens l'haurien donada.