“No hi ha cap greuge contra Catalunya”

Em sorprèn molt que gent que no se'n recorda pràcti­ca­ment ni del que ha pas­sat els anys 90 i 2000 se'n recordi del que va pas­sar als anys 30 i em com­pari amb per­so­nes que s'han estu­diat. Evi­dent­ment la política de C's no té res a veure amb el ler­rou­xisme. És el con­trari. El ler­rou­xisme divi­dia la soci­e­tat, que és el que està fent Artur Mas, divi­dir la soci­e­tat en dos: els bons cata­lans, el millor de Cata­lu­nya, que va dir dels que van sor­tir l'Onze de setem­bre, i el pit­jor, que suposo que som els que no vam anar a la mani­fes­tació. I nosal­tres no volem bàndols, sinó una Cata­lu­nya de tots, plu­ral, diversa, bilingüe, en con­vivència amb la resta d'Espa­nya i la resta d'Europa. Ara, hi ha per­so­nes com el propi Mas, que inten­ten fer veure que qui vol divi­dir en dos bàndols son els grans defen­sors de la con­vivència. Dit això, els pac­tes són legítims quan s'expli­quen. El que em sem­bla una estafa és que algú pacti amb aquells amb que abans ha dit que no pac­ta­ria, com han fet CiU i PP. Nosal­tres no farem pac­tes que no haguem dit, però esta­rem a favor de fer un govern que garan­teixi la con­vivència, el res­pecte de l'ordre cons­ti­tu­ci­o­nal i el com­pli­ment de la lega­li­tat democràtica, que evi­dent­ment, no es farà amb qui vol tren­car la con­vivència, que són CiU i Esquerra, sinó amb els que volen una Cata­lu­nya de tots, que podrien ser el PSC, el PP o en alguns temes soci­als, ICV.

És un par­tit que no està al Par­la­ment i per tant no tenim cap con­si­de­ració al res­pecte, però és evi­dent que no pac­tem amb par­tits que jut­gen la gent per la seva raça o per la seva religió.

Jo no acos­tumo a per­so­ni­fi­car els països, això és un con­cepte molt propi del naci­o­na­lisme.Som 47 mili­ons d'espa­nyols i set mili­ons de cata­lans; per tant, ni Espa­nya mal­tracta, ni Espa­nya se sent, ni Cata­lu­nya és o Cata­lu­nya pensa. Dit això, a mi em sem­bla que no hi ha cap greuge ni cons­pi­ració mun­dial con­tra Cata­lu­nya, sinó una mala situ­ació econòmica arreu d'Espa­nya; una mala gestió a Cata­lu­nya igual que a la resta de comu­ni­tats, amb la caixa buida i unes reta­lla­des bru­tals; i també cor­rupció. I alguns no volen que par­lem d'això en cam­pa­nya i ho con­si­de­ren un atac con­tra Cata­lu­nya, però tenim un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat amb les seu escrip­tu­res de la seu del par­tit embar­ga­des al jut­jat arran de l'espoli del Palau. En això sí que estem mal­trac­tats els cata­lans, per la cor­rupció i per per­so­nes i par­tits que han con­ver­tit Cata­lu­nya en un gran pastís a repar­tir entre amics, com­panys i cone­guts. Ho estem veient ara amb les pri­va­tit­za­ci­ons i reno­va­ci­ons de peat­ges a con­ces­sionàries d'auto­pis­tes que estan més que paga­des. Però Cata­lu­nya no és cap pastís, i els cata­lans tenim dret a que quan a finals de 2013 s'hagi de par­lar del model de finançament, tin­guem un model propi que pro­po­sem en funció de la Cata­lu­nya que volem. Nosal­tres el tenim i el vam pro­po­sar, però Mas no vol un model de tots els cata­lans din­tre d'Espa­nya, sinó un model per tren­car el sis­tema de finançament autonòmic. La nos­tra és una pro­posta de concòrdia, de millora del sis­tema, de trans­parència, però no perquè esti­guem agreu­jats per haver nas­cut a Cata­lu­nya, sinó perquè dins un estat fede­ral, o des­cen­tra­lit­zat, hi ha debats legítims com aquest, que també es dona cada qua­tre o cinc anys a Ale­ma­nya o als Estats Units.

Si uti­lit­zar l'himne d'un país en aquell país és una pro­vo­cació, alguna cosa passa. No sé si a Obama el con­si­de­ren un pro­vo­ca­dor, però posa la ban­dera ame­ri­cana i l'himne en cada acte del seu par­tit. Nosal­tres posem les notes de l'himne, i usem la lle­tra cedida per Sabina, amb sis cata­lans que reci­tant-la, reci­tant un poema que jo subs­cric, perquè no parla d'aque­lles dues espa­nyes anti­gues, ni de l'Espa­nya dels ter­ri­to­ris, tri­bal, feu­dal, sinó de la dels ciu­ta­dans, d'una Espa­nya moderna, oberta, real, tan­gi­ble. Jo crec que l'himne de Sabina reflec­teix això, i lògica­ment no és cap pro­vo­cació. És més, si avui aquest és un dels tres vídeos més vis­tos al You­tube a tota Espa­nya és pre­ci­sa­ment perquè hi ha molta gent, inde­pen­dent­ment del color polític i del lloc d'on sigui, que sap que aquesta visió d'Espa­nya és bas­tant més moderna que la del pas­sat o la tri­bal dels ter­ri­to­ris.

A mi no m'agrada par­lar de matri­moni perquè no hi ha dues parts. Cata­lu­nya forma part d'Espa­nya i a més, insis­teixo, som 47 mili­ons de cònju­ges, i amb opi­ni­ons molt plu­rals. Dit això, em sem­bla que la gent que ha vin­gut d'altres parts del món ho ha fet bus­cant pros­pe­ri­tat, feina, una esta­bi­li­tat i també un espai comú, en el cas de qui ve d'Ibe­roamèrica, perquè hi ha una faci­li­tat tant cul­tu­ral com lingüística per a tre­ba­llar i viure a Cata­lu­nya, al con­junt d'Espa­nya i dins de la Unió Euro­pea. I ara es poden tro­bar jus­ta­ment amb què, estant aquí, hi hagi un procés de secessió, de rup­tura amb la resta d'Espa­nya i fins i tot de sor­tida de la UE. Nosal­tres, en el camp dels drets civils, pro­po­sem que hi hagi més con­ve­nis de reci­pro­ci­tat entre països perquè els col·lec­tius estran­gers que viuen a Cata­lu­nya i el con­junt d'Espa­nya puguin votar i par­ti­ci­par en la vida pública.

Que la tran­sició ciu­ta­dana pen­dent l'hem de fer a tota Espa­nya i a tota Europa. No és una qüestió cata­lana, sinó que tenim dèficits democràtics al con­junt Espa­nya i d'Europa. No hi ha llis­tes ober­tes, ni podem triar els nos­tres dipu­tats. I els par­tits ni fan primàries obli­gatòria­ment, tot i que alguns les fem voluntària­ment, publi­quen els seus comp­tes, com sí hem fet nosal­tres a la nos­tra web, ni expli­quen quins deu­tes tenen con­do­nats per la banca que després exe­cuta les hipo­te­ques de la gent. I tam­poc tenim un pre­si­dent d'Europa esco­llit pels euro­peus, i per això passa el que passa, que cadascú fa la seva, ni un par­la­ment euro­peu amb com­petències veri­ta­bles. Els pro­ble­mes que tenim en part venen també d'una Europa que és un grup de buròcra­tes que no estan fent una Europa dels ciu­ta­dans, sinó dels lob­bies, i d'una Espa­nya que s'ha de refor­mar, però no tren­car. La solució no és can­viar de país, sinó refor­mar-lo. La prova és que Cata­lu­nya té menys democràcia, perquè no hi ha llei elec­to­ral, i tenim els matei­xos pro­ble­mes de cor­rupció i de falta de trans­parència que a la resta d'Espa­nya. Per tant, jo els diria que se sumin al pro­jecte de reforma d'Espa­nya i d'Europa. Si volen sen­tir-se més cata­lans o menys espa­nyols, això és un altre tema, un tema de sen­ti­ments, però que par­ti­ci­pin d'un pro­jecte polític que és Espa­nya i Europa.

Doncs no ho sé perquè no sé què pensa fer la con­se­lle­ria d'uni­ver­si­tats. Nosal­tres el que vam dema­nar per donar suport a qual­se­vol reforma uni­ver­sitària era que cap per­sona per la seva con­dició social o econòmica quedés sense poder acce­dir a la uni­ver­si­tat. I això vol dir que cal tenir en compte la renda de les per­so­nes. Estem pagant un ser­vei públic que volem i defen­sem, però alhora també la gent ha de saber quant val estu­diar a la uni­ver­si­tat. Ara, que ho sàpiguen no vol dir que ho paguin. Però també esta­rem d'acord que hi ha gent que pot pagar 1.400 euros, o 2.000, i qui no. El que passa és que l'escala que han fet, o que diuen que han fet, no té la trans­parència que nosal­tres vam dema­nar. No podem no saber per què s'han apu­jat els preus. I hi ha un altre debat, que és el de la reforma del mapa uni­ver­si­tari. Hem de tenir uni­ver­si­tats dupli­ca­des, o espe­ci­a­lit­za­des i amb beques per poder tenir accés al trans­port o a un pis d'estu­di­ants? Pot­ser ens ho hem de replan­te­jar. Cata­lu­nya no és Estats Units. Tenim uns des­plaçaments de 100 o 200 quilòmetres, i molts pisos buits. Per tant, hem de bus­car meca­nis­mes. Podria haver una espe­ci­a­lit­zació a l'Autònoma, una altra a Girona i una altra a Lleida. Jo no crec en la uni­ver­si­tat de but­xaca, sinó en una uni­ver­si­tat pública, potent i espe­ci­a­lit­zada, i aquest debat no s'ha produït perquè hi ha polítics que no volen deba­tre sobre això no sigui que algú s'empre­nyi, però el que hem de garan­tir és l'accés a la uni­ver­si­tat, no que la tin­guis al cos­tat de casa.

Diuen que la cul­tura no ocupa lloc. I en un país on tenim la sort de tenir qua­tre llengües ofi­ci­als, sem­bla que estu­diar català, o gallec, o euskera, hau­ria de ser una opció, perquè en algu­nes uni­ver­si­tats s'està estu­di­ant àrab, i és bo saber àrab, o francès, o anglès. Per què no una llen­gua del teu país? Opta­tiu, evi­dent­ment, perquè allà on no són ofi­ci­als, no pots forçar ningú. Però si et ve de gust estu­diar-la, per què no?

Doncs la mateixa que estu­diar àrab, suposo: conèixer una llen­gua. Hem de can­viar de xip, i més amb una llen­gua que és del teu país, que en una Espa­nya plu­ral ha de ser un patri­moni de tots. Igual que hi ha opta­ti­ves per estu­diar cinema en la car­rera de dret, es pot ofe­rir llen­gua cata­lana, o llen­gua galega. La para­doxa és que nosal­tres ho pro­po­sem i hi ha par­tits naci­o­na­lis­tes que no ho volen, perquè passa a ser una llen­gua de tot­hom, i ells volen que sigui un ins­tru­ment de cons­trucció naci­o­nal i d'iden­ti­tat pròpia, i no con­junta.

Nosal­tres volem que el català sigui llen­gua vehi­cu­lar i obli­gatòria –jun­ta­ment amb el cas­tellà, com diuen les lleis, tot i que no es fa– en l'ense­nya­ment obli­ga­tori. L'ense­nya­ment uni­ver­si­tari ja no és obli­ga­tori, i aquí el que hi ha és lli­ber­tat de càtedra i excel·lència i uni­ver­sa­li­tat, i el que volem és que la llen­gua cata­lana no sigui una trava per tenir pro­fes­sors que vin­guin d'altres parts d'Espa­nya o del món, perquè a la uni­ver­si­tat no vas a apren­dre català, sinó una car­rera deter­mi­nada, matemàtica, o física, o dret. El català, igual que el cas­tellà, l'aprens en l'edu­cació obli­gatòria. Si ve aquí un senyor i vol fer les clas­ses en anglès, o en català o en euskera, i hi ha una tra­ducció o una fórmula d'enten­dre'l i ens interessa que vin­gui, no posem tra­ves nosal­tres matei­xos. Per això dema­nem que als pro­fes­sors no els puguis forçar a tenir un nivell lingüístic, que no els jut­gis per la llen­gua que par­lin. És més, hi ha pro­fes­sors cata­lans de tota la vida que com van estu­diar durant el fran­quisme, no tenen el nivell C, però par­len per­fec­ta­ment el català i han tin­gut pro­ble­mes per acce­dir de vega­des a deter­mi­nats con­cur­sos.

Una cosa són les aules d'aco­llida, que ser­vei­xen perquè quan algú acce­deix tin­gui un reforç, i nosal­tres hi estem a favor, i una altra aquests espais com els que van posar en marxa a Vic i Reus, que estan fora del sis­tema edu­ca­tiu. No em sem­bla bé que a la gent se la tre­gui de l'ense­nya­ment obli­ga­tori per fer una mena d'immersió cul­tu­ral quan arriba a Cata­lu­nya. I aques­tes aules de ben­vin­guda edu­ca­tiva, una forma molt maca de dir-ho, molt eufemística, són una manera de dir-li a algú que no pot entrar encara a l'escola i que es quedi al marge del sis­tema edu­ca­tiu fins que esti­guis pre­pa­rat. Jo crec que això no és cons­ti­tu­ci­o­nal. Jo no puc estu­diar amb la meva filla a casa meva perquè jo cre­gui que és millor que anar a l'escola. I l'admi­nis­tració pública no hau­ria de crear aquests espais-guetto, aques­tes bom­bo­lles cul­tu­rals, sinó aules d'aco­llida dins del sis­tema per reforçar una incor­po­ració més ràpida.

Aquest és un debat euro­peu. I a Espa­nya, tant Zapa­tero com Rajoy com Mas estan pujats en un dogma que és que d'aquesta crisi sor­tim reta­llant sani­tat, edu­cació, sous de fun­ci­o­na­ris, pujant l'IVA, l'IRPF... I s'equi­vo­quen. Sor­tim si reac­ti­vem l'eco­no­mia, en comp­tes d'ofe­gar-la. Cal aju­dar els empre­ne­dors a mun­tar empre­ses, que el crèdit arribi d'aques­tes cai­xes d'estalvi inter­vin­gu­des amb diner públic i que es faci­liti la con­trac­tació perquè la gent surti de l'atur, que s'aba­ra­teixi la con­trac­tació, no l'aco­mi­a­da­ment. L'altre dia comen­tava Anto­nio Asunción, un exmi­nis­tre del PSOE que ara dóna suport a C's, que estem obses­si­o­nats en fer un banc dolent i es pre­gun­tava per què no fem un banc bo. Saps què és injec­tar 70.000 mili­ons d'euros de crèdit a l'eco­no­mia real en un moment en que estem ofe­gats? Plan­tejo obrir una part del FROB a donar crèdit a la gent. I també una redis­tri­bució de la riquesa: no podem renun­ciar a Cata­lu­nya a 300 mili­ons d'euros de l'impost de suc­ces­si­ons per grans for­tu­nes, i alhora mat­xa­car la gent pujant-li el tram d'IRPF català, que és el més car d'Espa­nya. I l'euro per recepta el paga igual el senyor Mas que una senyora amb fibromiàlgia que cobri 800 euros de pensió. I un altre debat: jo sóc par­ti­dari de gas­tar menys i millor, però, ¿hem supri­mit dipu­ta­ci­ons, a Espa­nya? No. Hem supri­mit con­sells comar­cals, a Cata­lu­nya? No. Tenim mil tele­vi­si­ons a Espa­nya i la mei­tat pràcti­ca­ment públi­ques, i a Cata­lu­nya n'hi ha unes quan­tes. Però això no es toca. Per què? Perquè els par­tits polítics hi fiquen el nas, i afecta el seu cli­en­te­lisme. Tot això que estic dient no és la solució màgica, ho pas­sa­rem mala­ment, però si amb una mà apli­quem aus­te­ri­tat a allò que és pres­cin­di­ble, no al que és impres­cin­di­ble, i amb l'altra comen­cem a injec­tar crèdit i faci­li­tats de con­trac­tació, pot­ser can­viem les coses. Si no, ho tenim com­pli­cat.

En l'eco­no­mia mun­dial, sí. Però els que ens estan pres­si­o­nant perquè tor­nem els deu­tes són enti­tats finan­ce­res de deter­mi­nats països d'Europa. Com que no hi ha un pre­si­dent euro­peu, cadascú defensa només el seu, i la senyora Merkel, legítima­ment, defensa els ale­manys. Però algú defensa l'interès que Europa no se'n vagi en orris? I que Espa­nya i Itàlia neces­si­ten més temps per poder tor­nar el deute? Ens estan posant topalls de dèficit que és impos­si­ble com­plir. Si l'únic que fas és pujar l'IVA, matar el con­sum, pujar l'IRPF i reta­llar sous públics, l'eco­no­mia se't mor. Hauríem de fer eco­no­mia expan­siva i l'estem fent res­tric­tiva. Els que hem tre­ba­llat a la banca sabem que una enti­tat té dos cli­ents pre­fe­rents: el que té molts diners i el que déu molts diners. Apli­quem això a Europa. Qui deu més diners? Espa­nya i Itàlia. Doncs rene­go­ciem el deute.

És que quan cana­lit­zes el males­tar popu­lar i li dius a la gent que tot el que passa és culpa de la resta d'espa­nyols, el pro­blema és que la gent s'ho cre­gui. Jo entenc que pugui haver gent que tin­gui el sen­ti­ment de no voler ser espa­nyola, com pot haver-hi gent que no vul­gui ser euro­pea, és molt legítim, però una cosa són els sen­ti­ments i una altra és l'eco­no­mia d'un país, la política, el marc de con­vivència. I jo a aquesta gent el que els diria és que sobre­tot siguem ciu­ta­dans crítics. No només amb el govern, sinó amb tots els par­tits, amb la vida pública. A nosal­tres ningú ens dirà que som anti­es­pa­nyols per cri­ti­car Rajoy i les seves mesu­res. I al senyor Mas també se li ha d'exi­gir per les coses que està fent o les que no està fent. Ens va dir que el tri­par­tit era un des­as­tre, i en part era raó, però al final del seu man­dat fra­cas­sat ell té 250.000 atu­rats més que el tri­par­tit, un 42% més de llis­tes d'espera a la sani­tat pública i gai­rebé 20.000 empre­ses que han tan­cat. És un fracàs estre­pitós. I tot és culpa de la resta d'espa­nyols? No. Part de la culpa la té el govern d'Espa­nya, part la té Europa, i part la té el govern de Cata­lu­nya. Però embol­ca­llar tot en una gran este­lada i dir que la solució és la inde­pendència perquè he vist que ens anem a Ítaca... home! A Ítaca amb l'euro per recepta? A Ítaca pujant la gaso­lina? A Ítaca reta­llant en salut i ense­nya­ment? I hi ha difi­cul­tats a totes les comu­ni­tats. Ens estan venent una espècie de greuge con­tra Cata­lu­nya quan el que hi ha és una crisi bru­tal i un debat sobre redis­tri­bució de riquesa, gestió econòmica i pri­o­ri­tats.

No, perquè seria men­tida, i per això no ho faig. El que dic és que si hagués de fer reta­lla­des, pri­o­rit­za­ria, i si hagués de pujar un impost seria a qui té més, no menys. I si algú diu que cal pujar aquest cèntim sani­tari però que quan pugi l'eco­no­mia el traurà, d'acord, però el que no val és reta­llar drets i no dir que es fa de forma con­jun­tu­ral. Aquí es cri­tica molt els ser­vi­dors públics, però ens obli­dem que ser­vi­dors públics són els met­ges, els jut­ges, els poli­cies, els pro­fes­sors. Pot­ser el que sobren són estruc­tu­res polítiques. I aquest debat el podem fer par­tits que som lliu­res, que hem nas­cut al segle XXI, que no volem ni man­te­nir aques­tes estruc­tu­res ni ser-hi sinó que volem refor­mar el país. Ho estem inten­tant però costa, perquè topes amb un mur, que no és ideològic sinó de sis­tema.

Tens raó, però hi ha dos tipus de pro­me­ses. Un exem­ple: jo no puc dir avui que crearé 300.000 llocs de tre­ball, com pro­me­ten molts. Hi ha par­tits que diuen que si som inde­pen­dents tin­drem menys càncer, i això, inde­pen­dent­ment de la ide­o­lo­gia, és pren­dre el pèl a la gent. Jo no puc dir que acon­se­guiré que la UE can­vii la seva política i reac­tivi l'eco­no­mia espa­nyola. El que puc dir és que si em toca ser-hi, defen­saré que ens estem equi­vo­cant no reac­ti­vant l'eco­no­mia, i pro­po­saré que s'ajudi els empre­sa­ris a con­trac­tar gent que està a l'atur, i que la gent que esti­gui a l'atur es pugui for­mar. Però t'enga­nya­ria si et digués que perquè tens dues car­re­res i estàs molt ben pre­pa­rada tindràs un lloc de tre­ball segur. El debat ha de ser de model, perquè qui crea els llocs de tre­ball són els tre­ba­lla­dors i els empre­sa­ris, no els polítics. Nosal­tres podem ser com els bons àrbi­tres, que no se'ns noti, però massa sovint som els pro­ta­go­nis­tes. De vega­des els polítics ens quei­xem de que no els ciu­ta­dans no ens com­pre­nen, i matem el mis­sat­ger, però el que hem de fer és ana­lit­zar quin mis­satge estem donant, perquè aquí hi ha bona part del divorci que hi ha entre els ciu­ta­dans i la política. I si la relació i el com­promís entre el par­tit i els ciu­ta­dans fos molt més directa, això millo­ra­ria. Els dipu­tats de C's cada tres set­ma­nes fem tro­ba­des al Par­la­ment amb la gent, amb els nos­tres elec­tors. Volem recu­pe­rar aquesta con­fiança des del rea­lisme.

Nosal­tres a prin­cipi de la legis­la­tura vam pre­sen­tar un pacte anti­cor­rupció amb 10 punts molts clars, valents, con­ci­sos, a tots els par­tits polítics i i la res­posta va ser el silenci. Per exem­ple demanàvem que els parits polítics siguin res­pon­sa­bles civils sub­si­di­a­ris dels casos de cor­rupció, o que hi hagi un pacte polític perquè els par­tits reti­rin els impu­tats per cor­rupció de les seves llis­tes. En aquesta cam­pa­nya, C's ha publi­cat els seus comp­tes, els seus comp­tes ban­ca­ris i la no con­do­nació dels deu­tes. I hi ha par­tits que tenen sis o vuit mili­ons d'euros con­do­nats per enti­tats finan­ce­res on tenen el nas ficat, a més. Bankia i Caixa Cata­lu­nya tenien dos exmi­nis­tres del PP o el PSC al cap­da­vant, amb 11.000 mili­ons de forat del PSC a Caixa Cata­lu­nya i 22.000 a Bankia. És un pro­blema de sis­tema, que és opac. Volem que la llei elec­to­ral recu­lli un sis­tema trans­pa­rent de finançament,i que es pro­hi­bei­xin les con­do­na­ci­ons de deute.​Això ho vam pro­po­sar i PP, PSC i CiU hi van votar en con­tra, perquè tenen con­do­na­ci­ons de deu­tes. No pot ser que la gent sigui embar­gada quan deixa de pagar tres rebuts i els par­tits no paguin els seus deu­tes perquè hi ha favors entre les cai­xes i els par­tits.

Per des­comp­tat. Amb volun­tat política això ho can­viem en un quart d'hora. Aquest és el pro­blema, que els que han de pit­jar el boto­net al Congrés o el Par­la­ment, voten que no. Si digues­sin sí, tindríem llei elec­to­ral a Cata­lu­nya, un pacte anti­cor­rupció, llis­tes ober­tes, primàries als par­tits i els comp­tes publi­ques. C's, per ser cohe­rent, el que fa és com­plir amb tot això voluntària­ment.

Que em sem­blen tan mala­ment com les de la con­se­llera Rigau quan tres mesos abans va dir que estava orgu­llosa que l'escola cata­lana fos un lloc per cata­la­nit­zar els alum­nes cata­lans. Ni ens han de cata­la­nit­zar ni ens han d'espa­nyo­lit­zar. Ens han de fer per­so­nes lliu­res, hem d'estu­diar història, matemàtiques, filo­so­fia... , i pre­o­cu­par-nos de que a la OCDE Espa­nya és el país número 27 en fracàs esco­lar i de qua­li­tat edu­ca­tiva, i això és un drama, i de que a Espa­nya, Cata­lu­nya encapçala el rànquing de fracàs esco­lar jun­ta­ment amb la Comu­ni­tat Valen­ci­ana. D'això s'hau­rien de pre­o­cu­par Rigau i Wert. Jo crec que a PP i CiU els interessa que no par­lem de tot això, de que en comp­tes de 25 alum­nes per classe en tin­drem 35, o de que Rigau ha tret una hora a la edu­cació pública, no a la pri­vada. En comp­tes de bara­llar-se en públic i després pac­tar junts les reta­lla­des, el que hau­rien de fer Wert i Rigau es deba­tre com s'han de com­plir les sentències del Suprem o el Cons­ti­tu­ci­o­nal, o com intro­duir l'anglès com a ter­cera llen­gua vehi­cu­lar a l'escola, cosa que també esta­ria molt bé.