El candidat que dispara arguments

Plou a Vic, la capi­tal d'Osona, que viu un dels pri­mers dies freds d'aquesta tar­dor que tot just acaba d'arren­car. El termòmetre marca dotze graus, hem que­dat a la una del mig­dia i Alfons López Tena (Sagunt, 1957) entra exac­ta­ment a aquesta hora per la porta del modern edi­fici on hi ha la sala en què es farà l'entre­vista. Per molt que sigui cam­pa­nya, es nota que aquest can­di­dat no és gaire d'anar pel món fent rela­ci­ons públi­ques i va per feina. Saluda el direc­tor del diari, Xevi Xirgo, i, sense gaire temps per a res més –el just per can­viar-se el pin amb l'este­lada que du a l'ame­ri­cana per un altre amb les sigles del seu par­tit–, s'asseu a la taula frisós per res­pon­dre a l'inter­ro­ga­tori. Per moments, el que ha de ser una con­versa ama­ble amb un grup d'estu­di­ants sem­bla un exa­men i que qui s'exa­mini sigui un can­di­dat amb mol­tes ganes de demos­trar que sap de què parla i que vol matrícula d'honor. Ja fa alguns anys que López Tena va apar­car una bri­llant car­rera judi­cial que el va por­tar, entre altres res­pon­sa­bi­li­tats, a ser vocal del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial a pro­posta de CiU. Però el seu pas­sat com a notari se li nota en les for­mes i en un dis­curs que pot resul­tar aspre, perquè és acce­le­rat i car­re­gat de dades, dates, exem­ples, ciu­tats, països, noms, cognoms i per­cen­tat­ges. Perquè, més que par­lar, el cap de llista de SI dis­para els argu­ments sense donar ni un res­pir a l'entre­vis­ta­dor, i amb una mirada que inti­mida. No perquè sigui amenaçadora o vio­lenta, sinó perquè pot pas­sar-se dos minuts sense par­pe­lle­jar, com va tenir ocasió de com­pro­var aquest asto­rat cro­nista amb el rellotge. L'entre­vista va durar una hora.

La inde­pendència no és tan difícil ni tan estra­nya, i Espa­nya ens roba. Són els dos eixos sobre els quals pivota l'extensíssim argu­men­tari d'un can­di­dat que en va tenir prou amb els vint pri­mers minuts per convèncer els alum­nes de la seva com­petència com a ora­dor, i del fet que no l'enxam­pa­ran amb pre­gun­tes incòmodes. Només dos s'han atre­vit a repre­gun­tar-li al prin­cipi. La resta l'escol­ten i apun­ten, no se sap si con­vençuts o acla­pa­rats per la retòrica de qui, mal­grat tot, s'ha de con­si­de­rar un dels millors ora­dors que ha tin­gut el Par­la­ment en aquesta última legis­la­tura.