El bon rotllo té poca sortida

O bé als espa­nyols ja tant els fa si Cata­lu­nya se'n va, torna o es queda a mig camí, o bé el PP ha per­dut tota la seva capa­ci­tat de remoure els sen­ti­ments de la ciu­ta­da­nia, de la qual en va donar una gran lliçó durant la tra­mi­tació de l'Esta­tut al Congrés dels Dipu­tats. Tant se val que fes un fred d'esquinçar les vore­res o que cremés l'asfalt. Tant és si hom s'hagués de pas­sar tota la nit viat­jant en un autobús amb les cames ple­ga­des per després recórrer mitja ciu­tat a peu. Qual­se­vol sacri­fici era poc per tal d'omplir els car­rers de Madrid per exi­gir el cap dels polítics cata­lans per haver gosat pre­sen­tar un pro­jecte que era con­si­de­rat la gran decla­ració d'inde­pendència de Cata­lu­nya. I enmig d'aque­lla orgia d'ani­mad­versió indis­si­mu­lada, els pro­ta­go­nis­tes de la major part de pan­car­tes acos­tu­ma­ven a ser el pre­si­dent Pas­qual Mara­gall i el diri­gent d'ERC Josep Lluís Carod Rovira. La militància i els sim­pa­tit­zants del PP van estar al peu del canó i van ser­vir bé a l'estratègia de Mari­ano Rajoy, amb la qual pre­te­nien donar una coça a José Luis Rodríguez Zapa­tero a través de les anques dels cata­lans.

Però ara que el PP demana a aque­lla mateixa gent tan sacri­fi­cada una sim­ple “decla­ració d'amor” cap a Cata­lu­nya –tan sim­ple com cli­car un m'agrada a un per­fil de Face­book creat per la direcció popu­lar per al 25-N– la res­posta gene­ral ha estat la indi­ferència. En un par­tit que pre­su­meix de superar amb escreix els 800.000 mili­tants, que va rebre més de deu mili­ons de vots a les gene­rals d'ara fa un any i que el seu líder acu­mula més de 85.000 segui­dors, no ha estat capaç de tras­lla­dar aquesta fide­li­tat a la causa cata­lana. Des de la seva cons­ti­tució a pri­mers de novem­bre, només 1.645 inter­nau­tes (dades d'ahir al ves­pre) han deci­dit adhe­rir-se a la pàgina Que no nos sepa­ren, me gusta Cata­lu­nya, i una xifra simi­lar hi han dei­xat comen­ta­ris. Alguns s'esfor­cen en tro­bar-li alguna vir­tut als cata­lans i donen les seves raons per rebut­jar una even­tual sepa­ració. Però una part impor­tant no han fet anar el teclat per mos­trar l'estima que recla­mava el vice­se­cre­tari d'orga­nit­zació, Car­los Flo­ri­ano, durant la pre­sen­tació de la pàgina, sinó tot el con­trari. “Els hauríem de donar el pas­sa­port i fotre'ls fora d'Espa­nya; i el pri­mer, mar­cant el pas, aquell senyor ano­me­nat Artus (sic) Mas”, con­clou una apor­tació recent. “A mi tant me fa si se sepa­ren o no”, diu una altra. Però no són els únics que s'espla­ien en aques­tes decla­ra­ci­ons de desa­mor: “Que es com­prin una illa i s'hi facin el seu país; això sí, pri­mer pagueu els 44.000 mili­ons d'euros que deveu (...) Al senyor Artur Mas sem­bla que se li ha posat mala­ment tanta boti­farra.” I final­ment, hi ha el model pas­sat de vol­tes: “Que els donin per. Un rei­xat i que es fotin.” Tots, això sí, amb noms i cognoms. Ningú no s'amaga.