El llegat d'un polític compromès

L'aplaudiment a Lluís Maria de Puig que ahir li va dedicar el Congrés dels Diputats és una imatge poderosa que ajuda a comprendre la seva talla política i el seu compromís en la construcció de la societat des del diàleg i la tolerància. Josep López de Lerma, cap de llista de CiU a les eleccions al Congrés del 1979, rival i amic, ho exemplifica destacant el treball rigorós de De Puig, que “des de la vocació política va aconseguir edificar una carrera professional que el va portar a ser un referent europeu”. L'etapa política de Lluís Maria de Puig (Bàscara, 1945 ), mort dimecres a Girona als 67 anys d'una aturada cardíaca, s'allarga trenta-dos anys i el va portar a participar dels grans moments històrics i de les transformacions polítiques que ha viscut el país i Europa.

De Puig va ser un dels fundador del PSC, diputat durant 25 anys –bona part dels quals a la comissió d'Exteriors– i senador. També va ser president de l'Assemblea de la Unió Europea Occidental (fins al 2000) i de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa (fins al 2010). Tot això, juntament amb la seva tasca com a professor universitari i historiador, avala la seva capacitat de treball. Treballador infatigable, es va convertir en un arquitecte del socialisme català i en un ferm defensor de la construcció de la Unió Europea des del regionalisme. Per tot això, difícilment es pot entendre l'ADN del PSC gironí, i el seu fort catalanisme, sense ell. Un projecte socialista i catalanista que va ajudar a construir quan va ser proclamat el primer secretari que va tenir el partit a les comarques gironines i, posteriorment, president del consell nacional. En aquest període, De Puig, el 1979, va convèncer Joaquim Nadal perquè encapçalés la candidatura del PSC a l'Ajuntament de Girona, quan aquest encara era independent.

Provinent de Convergència Socialista, després va passar al PSC Congrés, el partit de Joan Reventós, Raimon Obiols, Pasqual Maragall i Isidre Molas. De Puig va ser un artífex important en la unificació d'aquell socialisme català que va néixer del PSC Congrés, el PSC Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE .

El 1979, De Puig es va estrenar com a diputat al Congrés. Anava de número dos d'Ernest Lluch. Posteriorment va passar a ser el cap de llista. Va ser diputat fins al 2004 i, després, senador per l'Entesa Catalana de Progrés fins al 2011. En la seva etapa europea, De Puig va ser un dels impulsors de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries i va treballar per la conciliació dels pobles d'Europa, de dins i fora de la Unió Europea. El 2011 va ser reconegut com a president d'honor de l'Assemblea Parlamentària en reconeixement a la seva trajectòria. Quan va deixar la primera línia de la política es va sentir estimulat altra vegada per la recerca històrica, que de fet mai havia abandonat. Actualment era el president del Consell Català del Moviment Europeu, president de la Fundació Ernest Lluch i president del Bugs World University Service de la UdG.

Són moltes les anècdotes. Però n'hi ha una que ajuda a comprendre el personatge i els seus valors. Lluís Maria de Puig era un dels diputats que estaven a l'hemicicle del Congrés el 23 de febrer de 1981, durant l'intent de cop d'estat. Un guàrdia civil va arrencar una plana d'un llibre en què estava escrivint el que passava. Trenta anys després, el març de l'any passat,  José Antonio Iglesias, aquell guàrdia civil, va retornar-li la plana arrencada. Per molts dels seus companys, el retrobament amb aquell ara ja exmilitar demostra un tarannà que posa al davant el diàleg i la conciliació . Un diàleg que ara més que mai considerava necessari davant el procés sobiranista obert a Catalunya. Lluís Maria De Puig en discrepava, això també és cert, però defensava el dret a fer-ho:“La improvisació i la precipitació són mètodes equivocats per operacions històriques d'aquesta envergadura. No es pot jugar, diem, amb les coses de menjar. Encara que també és cert que tenim tot el dret d'anar col·lectivament a la frustració, que és en el que sembla que estem.” Rigorosa i qualificada crítica, doncs, fins al final.