La reelecció d'un «outsider»

Barack Obama, demòcrata i pri­mer pre­si­dent afro­a­me­ricà dels Estats Units, neix el 1961 a Hono­lulu (Hawaii) de pare kenyà i mare nord-ame­ri­cana. Entre els sis i els deu anys viu a Jakarta (Indonèsia) i torna després a Hawaii amb els avis materns. Va estu­diar ciències polítiques a la Uni­ver­si­tat de Colum­bia (Nova York) i, després de pas­sar per Chi­cago, on dirigí pro­jec­tes de desen­vo­lu­pa­ment comu­ni­tari, es graduà a la Har­vard Law School. El 1991 torna a Chi­cago, on ini­cia la seva car­rera pro­fes­si­o­nal (pro­fes­sor uni­ver­si­tari, advo­cat en un pres­tigiós bufet de drets civils) i col·labora amb diver­ses orga­nit­za­ci­ons soci­als. El 1996 fou esco­llit pel Senat d'Illi­nois i el 2004 pel Senat dels Estats Units. Qua­tre anys després esde­ve­nia pre­si­dent.

La ree­lecció era molt difícil tot i els ele­ments posi­tius del pri­mer man­dat: suport als can­vis polítics en el món àrab, excepte quan toca­ven alguna línia ver­me­lla, com ara la seu de la V Flota (Bah­rain), i haver ges­ti­o­nat el poder des de l'ombra per cedir el pro­ta­go­nisme a l'OTAN i la UE a Líbia, a Muham­mad Mursi en la crisi de Gaza –sense mal­me­tre, però, les rela­ci­ons amb Israel– i als euro­peus i a Tur­quia, Qatar i Aràbia Sau­dita en la crisi de Síria. Una política exte­rior pragmàtica, interes­sada i con­tra­dictòria. El balanç, però, era con­si­de­rat posi­tiu pels socis euro­peus. Però, ai las!, les elec­ci­ons als Estats Units poc tenen a veure amb les anàlisis euro­pees. Després del pri­mer debat tele­vi­sat amb Mitt Rom­ney, en cer­cles demòcra­tes no reg­nava pre­ci­sa­ment l'eufòria.

Pels res­pon­sa­bles de la cam­pa­nya ni l'eli­mi­nació d'Ussama Bin Laden, ni la reti­rada de tro­pes de l'Afga­nis­tan eren sufi­ci­ents per enca­rar unes elec­ci­ons que els repu­bli­cans pre­sen­ta­ven en forma de con­fron­tació ideològica, pre­nent com a punts de referència els impos­tos, la reforma sanitària i la crisi econòmica que havia por­tat l'atur a uns límits pròxims al 10%, un per­cen­tatge amb el qual cap pre­si­dent havia estat ree­le­git. Les cam­pa­nyes de forta con­fron­tació ideològica sem­pre havien donat resul­tats als repu­bli­cans perquè mobi­lit­za­ven el vot de comu­ni­tats cris­ti­a­nes molt con­ser­va­do­res. D'ací també els afe­gits sobre el reco­nei­xe­ment del matri­moni homo­se­xual i de l'avor­ta­ment, que aca­ba­ven de convèncer els votants agru­pats entorn del Tea Party. Aquesta mena de mobi­lit­zació havia fun­ci­o­nat amb Ronald Rea­gan i amb George Bush Jr. Ningú volia repe­tir l'error com­par­tit de 1992: els repu­bli­cans perquè dona­ven per feta la ree­lecció de Bush pare; els prin­ci­pals diri­gents demòcra­tes perquè també la dona­ven per feta i no es van voler arris­car a una der­rota anun­ci­ada i dona­ren pas a un out­si­der que va repe­tir man­dat. Al Gore i Kerry es van batre en cam­pa­nyes de caire ideològic –però sense crisi econòmica– i van per­dre, mal­grat que Bush no estava a l'altura de Rom­ney, un home amb experiència política i empre­sa­rial, però desa­cre­di­tat per la loca­lit­zació de les seves empre­ses a l'estran­ger –és una qüestió moral, no d'eficàcia empre­sa­rial– i per pagar només un 14% d'impos­tos gràcies a l'engi­nye­ria finan­cera –torna a ser una qüestió moral i no pas legal.

Obama és també un out­si­der per la seva radi­ca­li­tat en el dis­curs i pel seu ori­gen afro­a­me­ricà. I, a més, no uti­litza només les armes elec­to­rals tra­di­ci­o­nals. Així, amb un ús intel·ligent de les xar­xes soci­als i del dis­curs, acon­seguí mobi­lit­zar i cap­tar el vot de certs col·lec­tius: his­pans, afro­a­me­ri­cans, joves, dones. També sua­vitzà un dis­curs que, per alguns, vore­java el soci­a­lisme. Va ges­ti­o­nar bé els efec­tes de l'huracà Sandy (en con­tra­po­sició al Katrina de Bush) i, en política exte­rior, ha tren­cat la dico­to­mia entre Soft Power (poder tou, Clin­ton) i Hard Power (poder dur o mili­tar, Bush) per impul­sar allò que el 2009 Hillary Clin­ton definí com l'Smart Power (poder intel·ligent que com­bina els ante­ri­ors en funció de les cir­cumstàncies).

En defi­ni­tiva, Obama començarà el 2013 amb un poder més reno­vat del que es pre­veia (65.578.426 vots i 332 dele­gats per 60.841.394 i 206 de Rom­ney) però amb un país més divi­dit ideològica­ment que mai: el Pacífic i el nord-est pre­sen­ten un vot demòcrata molt con­so­li­dat; men­tre que el cen­tre i el sud –amb les excep­ci­ons de Nou Mèxic, Colo­rado i Flo­rida– són feus repu­bli­cans.