Bella dama en la revolta

A la senyora Carme For­ca­dell, per edat biològica la podríem situar al cos­tat de Sha­ron Stone, Kim Basin­ger, Demi Moore o algu­nes altres dones desit­ja­des del pano­rama mun­dial. I no hi faria cap mal paper. Una altra cosa és la fama, que a For­ca­dell no li ha arri­bat via pas­sa­rel·les de moda ni platós de Hollywood, sinó perquè va per­so­ni­fi­car la veu d'un poble que, una tarda-ves­pre de setem­bre de l'any 2012, va deci­dir pro­ta­go­nit­zar una mani­fes­tació excep­ci­o­nal i històrica­ment extra­or­dinària.

Més d'un milió i mig de per­so­nes van omplir el cen­tre de Bar­ce­lona, con­vo­ca­des per l'ANC (Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana), amb el lema «Cata­lu­nya, nou estat d'Europa». Era la mani­fes­tació més gran de la història i, al cap­da­vant, la pre­si­denta (no la del país, només la de l'ANC), una dona entre molts, una cara gai­rebé des­co­ne­guda per a la immensa majo­ria dels mani­fes­tants i per a la pràctica tota­li­tat de l'audiència de TV3 que en seguia la retrans­missió en directe.

El pas de l'ano­ni­mat a la fama li va arri­bar, a la Carme For­ca­dell, quan, acom­pa­nyada d'una dele­gació d'acti­vis­tes de l'ANC i de l'AMI (Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència), va entrar al Par­la­ment de Cata­lu­nya i, con­vi­dada per Núria de Gis­pert, la pre­si­denta del Par­la­ment, va pren­dre la paraula. L'èxit de la mani­o­bra va tenir a veure amb el fet que la veu del poble s'expres­sava per boca d'una per­sona cor­rent; no la d'un polític con­ven­ci­o­nal ni la d'un famo­set de la tele, sinó la d'una dona d'estètica ele­gant (però no des­ca­rada), ves­tida de car­rer (però mudada), de parla repo­sada, capaç de sor­tir-se'n prou bé de dis­si­mu­lar una lleu tre­mo­lor de mans men­tre sos­te­nia els papers i, pro­di­gi­o­sa­ment, que par­lava un català cor­rectíssim (en un país en què, des de fut­bo­lis­tes fins a peri­o­dis­tes, a excepció del mes­tre Puyal, tot­hom des­trossa la llen­gua).

Nas­cuda a Xerta (Baix Ebre) i saba­de­llenca per residència des dels 18 anys, For­ca­dell con­serva en la dicció alguns trets carac­terístics de la parla del català occi­den­tal pròpia de la zona de tran­sició cap al valencià, però sense dia­lec­ta­lis­mes sig­ni­fi­ca­tius, sinó fent ús d'un català nor­ma­tiu que li surt de manera espontània, sense vacil·laci­ons. La com­petència lingüística de For­ca­dell, que molt pro­ba­ble­ment té a veure amb la seva tra­jectòria acadèmica, pro­fes­si­o­nal i asso­ci­a­tiva (vegeu-ne l'extens currículum a http://​car​mefo​rcad​ell.​cat), s'ha con­cre­tat d'ençà la pri­ma­vera d'aquest 2012, quan va ser ele­gida pre­si­denta de l'ANC, en un seguit d'enun­ci­ats que l'han fet cèlebre i que ha pro­nun­ciat en un no parar d'entre­vis­tes en els mit­jans de comu­ni­cació i actes públics de pro­pa­ganda (en grans audi­to­ris a ves­sar o a peu de car­rer amb el megàfon a la mà) o que ha escrit en dese­nes d'arti­cles d'opinió. A For­ca­dell podem atri­buir, entre d'altres, la dita següent: «Tot­hom que vin­gui a la mani­fes­tació el comp­ta­rem com a inde­pen­den­tista.»

Cer­ta­ment, Carme For­ca­dell és en l'actu­a­li­tat la cara visi­ble de l'ANC, una enti­tat que es va fun­dar fa un parell d'anys i que va comp­tar amb un nucli ini­cial for­mat, bàsica­ment, per tres noms pro­pis: Pere Pugès, Miquel Stru­bell i Miquel Sellarès. Al cap d'uns mesos, a la ini­ci­a­tiva que ja tirava enda­vant s'hi va afe­gir, entre molta d'altra gent, una noia que pro­ce­dia d'Òmnium Cul­tu­ral de Saba­dell i que era mili­tant d'ERC. Segons m'explica un infor­ma­dor del moment, era una noia amb «molta ener­gia» i «molt llançada». Aque­lla noia era la Carme For­ca­dell. Aviat es va haver d'acos­tu­mar a les inte­ri­o­ri­tats de l'ANC, amb sen­si­bi­li­tats dife­rents, entre les quals, les més pro­nun­ci­a­des, pròximes a ERC, o a les CUP o a sec­tors inde­pen­dents. En una assem­blea d'aquesta mag­ni­tud, les tendències són una obvi­e­tat i no tot és de color de rosa; mode­rar una assem­blea és una tasca molt com­pli­cada (pot­ser el més difícil que hi ha sobre la capa de la Terra, perquè tot­hom té un déu a din­tre) i, amb 10.000 per­so­nes, a l'ANC s'hi aplega la bona gent del país però, també, el fri­quisme del país. Tan­ma­teix, For­ca­dell va saber des de bon prin­cipi posar-se enmig de les tendències i, segons sem­bla, no ho ha fet gens mala­ment. El secret, també m'explica l'infor­ma­dor, és que «té un per­fil que no fa por».

Tard o d'hora, a l'ANC hi haurà una crisi, perquè l'extensió social del sobi­ra­nisme, que passa per arri­bar al dia de la con­sulta (2014) amb 107 dipu­tats del Par­la­ment a favor (i només 28 en con­tra), implica recórrer un camí ple de difi­cul­tats durant dos anys. L'espe­rança que la cohesió no es tren­qui, ara com ara, es diu Carme For­ca­dell; la qual junt amb Josep M. Vila d'Aba­dal (AMI) i Muriel Casals (Òmnium Cul­tu­ral) són els tres caps visi­bles del movi­ment sobi­ra­nista en l'àmbit de la pre­política.