Carme Forcadell
Presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC)
Bella dama en la revolta
Va personificar la veu d'un poble que va decidir protagonitzar una manifestació excepcional. Amb ella el poble s'expressava per boca d'una persona corrent
A la senyora Carme Forcadell, per edat biològica la podríem situar al costat de Sharon Stone, Kim Basinger, Demi Moore o algunes altres dones desitjades del panorama mundial. I no hi faria cap mal paper. Una altra cosa és la fama, que a Forcadell no li ha arribat via passarel·les de moda ni platós de Hollywood, sinó perquè va personificar la veu d'un poble que, una tarda-vespre de setembre de l'any 2012, va decidir protagonitzar una manifestació excepcional i històricament extraordinària.
Més d'un milió i mig de persones van omplir el centre de Barcelona, convocades per l'ANC (Assemblea Nacional Catalana), amb el lema «Catalunya, nou estat d'Europa». Era la manifestació més gran de la història i, al capdavant, la presidenta (no la del país, només la de l'ANC), una dona entre molts, una cara gairebé desconeguda per a la immensa majoria dels manifestants i per a la pràctica totalitat de l'audiència de TV3 que en seguia la retransmissió en directe.
El pas de l'anonimat a la fama li va arribar, a la Carme Forcadell, quan, acompanyada d'una delegació d'activistes de l'ANC i de l'AMI (Associació de Municipis per la Independència), va entrar al Parlament de Catalunya i, convidada per Núria de Gispert, la presidenta del Parlament, va prendre la paraula. L'èxit de la maniobra va tenir a veure amb el fet que la veu del poble s'expressava per boca d'una persona corrent; no la d'un polític convencional ni la d'un famoset de la tele, sinó la d'una dona d'estètica elegant (però no descarada), vestida de carrer (però mudada), de parla reposada, capaç de sortir-se'n prou bé de dissimular una lleu tremolor de mans mentre sostenia els papers i, prodigiosament, que parlava un català correctíssim (en un país en què, des de futbolistes fins a periodistes, a excepció del mestre Puyal, tothom destrossa la llengua).
Nascuda a Xerta (Baix Ebre) i sabadellenca per residència des dels 18 anys, Forcadell conserva en la dicció alguns trets característics de la parla del català occidental pròpia de la zona de transició cap al valencià, però sense dialectalismes significatius, sinó fent ús d'un català normatiu que li surt de manera espontània, sense vacil·lacions. La competència lingüística de Forcadell, que molt probablement té a veure amb la seva trajectòria acadèmica, professional i associativa (vegeu-ne l'extens currículum a http://carmeforcadell.cat), s'ha concretat d'ençà la primavera d'aquest 2012, quan va ser elegida presidenta de l'ANC, en un seguit d'enunciats que l'han fet cèlebre i que ha pronunciat en un no parar d'entrevistes en els mitjans de comunicació i actes públics de propaganda (en grans auditoris a vessar o a peu de carrer amb el megàfon a la mà) o que ha escrit en desenes d'articles d'opinió. A Forcadell podem atribuir, entre d'altres, la dita següent: «Tothom que vingui a la manifestació el comptarem com a independentista.»
Certament, Carme Forcadell és en l'actualitat la cara visible de l'ANC, una entitat que es va fundar fa un parell d'anys i que va comptar amb un nucli inicial format, bàsicament, per tres noms propis: Pere Pugès, Miquel Strubell i Miquel Sellarès. Al cap d'uns mesos, a la iniciativa que ja tirava endavant s'hi va afegir, entre molta d'altra gent, una noia que procedia d'Òmnium Cultural de Sabadell i que era militant d'ERC. Segons m'explica un informador del moment, era una noia amb «molta energia» i «molt llançada». Aquella noia era la Carme Forcadell. Aviat es va haver d'acostumar a les interioritats de l'ANC, amb sensibilitats diferents, entre les quals, les més pronunciades, pròximes a ERC, o a les CUP o a sectors independents. En una assemblea d'aquesta magnitud, les tendències són una obvietat i no tot és de color de rosa; moderar una assemblea és una tasca molt complicada (potser el més difícil que hi ha sobre la capa de la Terra, perquè tothom té un déu a dintre) i, amb 10.000 persones, a l'ANC s'hi aplega la bona gent del país però, també, el friquisme del país. Tanmateix, Forcadell va saber des de bon principi posar-se enmig de les tendències i, segons sembla, no ho ha fet gens malament. El secret, també m'explica l'informador, és que «té un perfil que no fa por».
Tard o d'hora, a l'ANC hi haurà una crisi, perquè l'extensió social del sobiranisme, que passa per arribar al dia de la consulta (2014) amb 107 diputats del Parlament a favor (i només 28 en contra), implica recórrer un camí ple de dificultats durant dos anys. L'esperança que la cohesió no es trenqui, ara com ara, es diu Carme Forcadell; la qual junt amb Josep M. Vila d'Abadal (AMI) i Muriel Casals (Òmnium Cultural) són els tres caps visibles del moviment sobiranista en l'àmbit de la prepolítica.