Executiu ‘reloaded'

El 27 de desembre de 2010, Artur Mas va signar el decret de constitució del seu primer govern. Ahir, 27 de desembre de 2012, va signar el que crea el segon. El president va destacar la coincidència de la data en l'acte de presa de possessió dels nous consellers, que enguany s'ha celebrat el mateix dia de la signatura del decret. No com fa dos anys, quan hi va haver un decalatge de 48 hores. Clar que llavors el dia 27 queia en dilluns, i ara, en dijous. I què? preguntaran. Doncs que el 29, que es quan es va fer l'acte fa dos anys, cau ara en dissabte, i aquestes escenificacions institucionals són afers de dies laborables. De manera que hauríem d'esperar al dilluns 31, i no és qüestió de presentar l'executiu amb la gent pelant el raïm i afilant els espanta-sogres i les redaccions preparant l'edició del 2 de gener, que el primer d'any no hi ha diaris. Home, sí, es podria fer avui, però potser estrenar govern el dia dels Innocents seria donar carnassa, i el Twitter el carrega el diable.

La referència de Mas a la constitució del seu primer executiu es va limitar a remarcar la coincidència de dates, per deixar clar que enguany no hi ha hagut retards pel fet que el govern hagi hagut de negociar el suport d'Esquerra. Però la comparació es pot esprémer més. La posada en escena, per començar: abans, amb un fons amb cortines vermell passió a banda i banda i el llavors crèiem que inevitable retrat del rei presidint el saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Ara, amb unes cortines negres cobrint tota la paret rere Mas i el retrat del rei, com qui no vol la cosa. La circumstància ja es va donar en la presa de possessió del president i va servir per omplir pàgines i tertúlies. Per això del rei, no pel canvi de color de la cortina, que també té el seu què.

Perquè, de la mateixa manera que en el Hollywood de les nissagues, des de L'Imperi contraataca està assumit que les segones parts han de ser més fosques que les primeres, aquesta constitució de govern de Mas reloaded també ha constituït una versió més descarnada i menys optimista de la primera. Començant pel negre i les llàgrimes, absents llavors i ahir ennuegant els ulls dels ja exconsellers Josep Lluís Cleries, Francesc Xavier Mena i Pilar Fernández Bozal. D'entre els sortints, només Lluís Recoder retenia el lacrimal.

Per cert, Fernández Bozal i la vicepresidenta Joana Ortega són les úniques que fa dos anys van afegir al “sí, ho prometo” de rigor a l'hora d'acceptar el càrrec un “amb l'ajut de Déu”. Enguany, malgrat que tot s'ha enfosquit i s'ha tensat, no hi ha hagut més apel·lació al suport diví que la d'Ortega. Ni tan sols s'hi ha sumat el nou titular de Territori, Santi Vila, que el dia de Nadal al seu bloc citava el profeta Isaïes i es definia com “un pobre de Jahvé”. No sé si d'aquí es pot concloure que aquest és un govern més descregut i/o només més pudorós. Dada per reforçar la segona opció: Boi Ruiz fa dos anys va prometre el càrrec pel seu honor i ara l'ha promès i punt.

El 2010 tot era terreny verge per a Mas i el que havia de ser el govern dels millors. Una pàgina en blanc. Ara, les esquenes suporten el balanç. El desgast és el preu a pagar per l'acció de govern. De manera que llavors no calia, però ara Mas dedica comentaris personalitzats a cadascun dels qui surten i cadascun dels qui s'estrenen. Una emotivitat, lacrimals humits inclosos, absent el 2010 i que contrasta amb el major laconisme que presideix la resta d'aquest minut zero del segon govern Mas: fa dos anys, el president anava saludant la majoria dels nomenats amb un “enhorabona” que ara s'estalvia. La nova fórmula es limita a una encaixada de mans amb els qui repeteixen i un “benvingut” als nous, com el que 729 dies enrere li va dedicar a un Ferran Mascarell que tot just pujava a bord.

A bord, sí, què el que no canvia és la dèria per la metàfora marinera de Mas. Hi era a l'inici de la primera legislatura i allà segueix, sense innovacions ressenyables: Catalunya és un vaixell, que llavors havia de fer front a “mar moguda, vents forts i ones molt grans”, i ara s'enfronta a “obstacles molt grans” i “inclemències molt dures”. Això sí, llavors calia “portar el vaixell a bon port” i ara, “mantenir el vaixell en flotació”.

S'acaba: “Estic convençut que aquest govern farà una bona feina, tot i els temps difícils, i que d'aquí quatre anys, quan el poble de Catalunya ens jutgi, podrà veure que realment allò que en algun moment vàrem prometre, una Catalunya millor, ho haurem aconseguit. Bona sort a tots i molt bona feina.” No es confonguin, això va ser la cloenda el 2010, no la d'ahir. Ahir, la sort, apuntada llavors només d'aquesta manera formulària, va ser invocada amb insistència per Mas, i el president no va tancar expressant cap convenciment, sinó només un desig: que els nomenats facin ”tot el possible perquè aquest govern se'n surti al millor possible al servei del país”.

I no, no va tornar a augurar que la legislatura s'esgotarà.