Ara toca independència

El 29 de juliol, el Camp de Mart de la Devesa de Girona es va omplir amb 15.000 per­so­nes con­vo­ca­des amb l'eslògan Cata­lu­nya vol viure en lli­ber­tat. Orga­nit­zat per El Punt Avui, el con­cert va recor­dar el que s'havia mun­tat vint anys abans per pro­tes­tar con­tra l'actu­ació del jutge Bal­ta­sar Garzón que havia repri­mit amb delit l'inde­pen­den­tisme i tor­nava a con­vo­car figu­res com ara Pi de la Serra, Miquel Gil i Brams. Aquell va ser un moment d'eufòria en el procés que ha por­tat el sobi­ra­nisme a con­ver­tir-se en el movi­ment que ha mogut un país fas­ti­gue­jat i ofès després de la sentència del 2010 del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que capo­lava el nou Esta­tut. En el camí cap a l'auto­de­ter­mi­nació, Girona ha actuat com el motor de la loco­mo­tora i més des que el 12 de febrer, a l'Audi­tori, l'embrió de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC) va atreure més de 1.600 inde­pen­den­tis­tes d'arreu del Prin­ci­pat. A l'acte, mul­ti­tu­di­nari i solemne, l'alcalde Car­les Puig­de­mont va asse­gu­rar que “Girona té vocació de capi­tal naci­o­nal”, va defen­sar la inde­pendència de Cata­lu­nya i es va emo­ci­o­nar amb Sal­va­dor Sunyer, exal­calde de Salt, que va pre­sen­tar Cata­lu­nya com una mena de colònia d'Espa­nya, i amb Josep Maria Ter­ri­ca­bras, retor­nat a la vida després del greu acci­dent que havia patit a l'eix trans­ver­sal i que va enten­drir els assis­tents asse­gu­rant: “Estic con­tent de ser viu per acon­se­guir la inde­pendència abans que cap de nosal­tres mori.” Hi va haver una segona part el 7 de juliol, quan Girona va tor­nar a aco­llir el front muni­ci­pa­lista posant la directa cap a l'estat propi, en un moment que l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, enti­tat que es va cons­ti­tuir el 10 de març de 2012 al Palau Sant Jordi, havia con­vo­cat els cata­lans a la Marxa cap a la Inde­pendència a la seu Vella de Lleida fins a arri­bar a la mani­fes­tació de la Diada a Bar­ce­lona. L'acti­vi­tat de l'ACN va ser un ele­ment d'agi­tació amb incidència a tota la demar­cació. Els actes per l'auto­de­ter­mi­nació es van mul­ti­pli­car i abans de la Diada es va fer una anada a peu des de Sant Hilari fins a Bar­ce­lona, es van llo­gar més de dos-cents auto­bu­sos per viat­jar a la capi­tal cata­lana, els ajun­ta­ments de Girona i Figue­res van posar dos trens a dis­po­sició dels mani­fes­tants, pobles i ciu­tats es van omplir d'este­la­des i les tor­xes de la flama inde­pen­den­tista van il·lumi­nar les esca­les de la Cate­dral. El matí del dia D, més de 5.000 giro­nins con­vo­cats per la CUP i Arran es van mani­fes­tar a la ciu­tat, i a la tarda molts van repe­tir entre pas­seig de Gràcia i Gran Via inte­grats en la massa d'un milió i mig de per­so­nes que recla­ma­ven que Cata­lu­nya fos un nou estat d'Europa. Aquell va ser el tret de sor­tida que por­ta­ria a les elec­ci­ons al Par­la­ment del 25 de novem­bre i l'inici d'un procés com­pli­cat i impa­ra­ble que pot por­tar Cata­lu­nya a la plena sobi­ra­nia. A finals d'any les estadísti­ques reco­llien una dada irre­fu­ta­ble: la majo­ria dels muni­ci­pis i tots els con­sells comar­cals de la demar­cació s'havien adhe­rit a l'AMI (Asso­ci­ació de Muni­ci­pis per la Inde­pendència) i, tot i les denúncies arri­ba­des de Madrid, havia pujat el nom­bre d'ajun­ta­ments decla­rats ter­ri­tori català lliure i sobirà.