Del Teatret, a La Paròdia; i d'aquí, a l'esperpent

Algú va dir alguna vegada, i va ser a Anglaterra, que, d'això de la democràcia parlamentària, en saben molt, que si no es vol aclarir alguna cosa, el millor és constituir una comissió. A banda de bones voluntats, que sempre s'han de suposar, aquesta és la imatge que es va donar ahir a l'edifici de Can Forn, seu de presidència de la Diputació. Va ser un matí intens, i molt. Primer, la sorpresa que Minerva Amador no compareixeria, fet que va retardar-ne l'inici; després, les mateixes compareixences. Totes molt curtes i sintètiques, tret de la de Josep Maria Amagant, el cap de Protocol i Comunicació, que va arribar a l'hora, minut amunt, minut avall.

Tots –Amador no hi era– van estar d'acord a afirmar que mai s'havia plantejat que la compensació econòmica que demanava l'assessora d'UDC es pagués amb fons públics. Jaume Torramadé va mantenir que ell mai no havia enviat ningú a negociar. Joaquim Oliva, advocat de Josep Maria Amargant, va explicar en nom del seu representat que la suposada compensació havia de sortir de la butxaca de Jaume Torramadé, i que es pagaria a través del grup de teatre vinculat a Fidel Rincón, de nom La Paròdia. Es veu que Amador no volia tenir cap tipus de contacte amb Torramadé. I això ens porta al pròleg de la funció, el qual s'inicia el 8 de novembre al restaurant Teatret, a Girona, on haurien passat els suposats fets d'assetjament denunciats per Amador, i que acabarien convertint-se en una paròdia política, com el nom del grup teatral.

Quines han estat les conclusions preliminars de la comissió? Que no hi va haver cap ús de fons públics. De fet, el mateix Miquel Noguer, president accidental en el aquells moments de la Diputació, en unes declaracions ja havia afirmat que la comissió es crearia per investigar uns fets que estava segur que no s'havien produït. Tota una premonitòria declaració d'intencions.

El que cal tenir clar és que ara ja és una qüestió de credibilitat de les institucions, de la classe política en general; d'uns fets denunciats pendents de resolució i d'algunes actituds que caldria revisar, polítiques i personals. La principal conclusió, agradi o no, és que aquí s'ha abatut un president abans de demostrar-se res; que CDC surt reforçada i UDC manté la presidència. Finalment, cal destacar la gestió d'una crisi política, i és precisament aquí on cau Torramadé, que s'hauria d'estudiar a les facultats per saber com no s'ha de gestionar una crisi. En pocs dies, si tothom accepta el seu rol, les aigües passaran tranquil·les sota aquesta institució que tots tant estimen: polítics i càrrecs de confiança inclosos (aquests per descomptat). Una altra cosa, i cal tenir-ho present, és que l'acte final d'aquest ja sainet serà als jutjats.