Espanya com a problema

De fet el títol inicial d'aquest editorial era “L'hora d'Espanya”. Si l'hem canviat és perquè ben mirat si efectivament és l'hora d'Espanya és perquè ella mateixa ha esdevingut un seriós i complicat problema d'efectes molt negatius en molts àmbits, de fet en el conjunt de tot l'Estat. Allò d'“España va bien”, tan presumptuós de fa ben poc, ha anat canviant a “España va mal”. De fet des del tombant de segle. Des de l'inici d'una dècada que en molts aspectes ha estat decebedora. I això ha tingut i té efectes negatius en tots els àmbits. També en el de l'encaix cada cop més difícil entre Catalunya i Espanya.

Per tant és l'hora d'Espanya en el sentit que Espanya és ella mateixa un problema. Un problema que n'incorpora molts de particulars. I molt seriosos. Que és urgent que ataqui en profunditat.

Sense derrotisme, perquè és un país amb molt de gruix, però honestament. Cosa que de moment no fa. No ho fa en general, i no ho fa respecte a Catalunya.

DÈIEM QUE “L'HORA D'ESPANYA” era el títol inicial d'aquest editorial. Recordant el del 4 d'octubre de 2005. Just acabat d'aprovar al Parlament el projecte del nou Estatut d'Autonomia. Per 120 diputats sobre 135. És a dir, just quan una molt i molt gran majoria del poble català a través dels seus representants havia deixat clar que l'Estatut del 79 –i més tal com s'aplicava– no li donava el marge de llibertat, de possibilitats i de reconeixement que li calia per al seu desenvolupament com a país i dels seus ciutadans com a persones. “Ara és l'hora d'Espanya” significava que la necessitat de donar una resposta a la reclamació molt majoritària de Catalunya obligava Espanya a posar al dia el seu concepte del que volia que fos l'Estat. Especialment des del punt de vista de la seva composició interna.

La resposta la sabem: situar Catalunya més enrere i més avall que abans. Pretén imposar-nos un règim polític, financer i identitari que ens du inexorablement a la residualització de Catalunya. És això, la voluntat d'evitar la residualització de Catalunya, el que ha provocat un reforçament de l'independentisme a Catalunya i una reacció molt hostil a tot Espanya. Aquesta ha estat, de moment en l'aspecte nacional, la resposta a “l'hora d'Espanya”.

Però “l'hora d'Espanya ho és també en un altre sentit. No només en referència a Catalunya. Ho és també respecte a la mateixa Espanya. Al conjunt de l'Estat”. Perquè tota ella està en una situació molt problemàtica. Perquè Espanya és un problema. “Espanya com a problema”.

El millor llibre que al nostre entendre s'ha escrit últimament sobre la situació espanyola –Informe sobre España, del professor Muñoz Machado– comença així: “Avanza inexorablemente el proceso de deterioro de las instituciones constitucionales. Ninguna de ellas, de los parlamentos a los partidos políticos, del Tribunal Constitucional al Consejo General del Poder Judicial, de la justicia ordinaria a los sindicatos, de la administración estatal a la municipal, funciona adecuadamente en España.” Podria haver-hi afegit el sistema bancari i el mateix Banc d'Espanya, responsable en bona part de la crisi financera. I més coses. Però no es descuida de dir que “el sistema de autonomías está cada vez peor considerado”. Aquest sistema que li fa dir amb to indignat “pero, ¿quién ha inventado esto?”. I acaba dient que “hay que repensar el Estado o destruirlo”.

Què i qui s'ha d'enfrontar amb aquest repte?

Durant quaranta anys ben bons Catalunya s'ha esforçat per a contribuir a afaiçonar un estat –Espanya– on tots aquests problemes –alguns d'origen molt llunyans– es resolguessin positivament. Amb moments esperançadors, però finalment sense èxit. Amb resultats especialment negatius pel que fa a l'encaix de Catalunya. Com just ara fa un any deixava clar en el discurs que vaig fer a ESADE, a Barcelona, “En el tombant d'un camí. 1714-2014”.

REALMENT, A ESPANYA hi ha consciència de la magnitud del problema econòmic, social i polític que té? I hi ha una actitud prou autocrítica del que s'ha fet? Una consciència prou sincera i honesta del que no s'ha fet prou bé? O francament malament? De la multiplicitat de problemes que això planteja?

Probablement al conjunt de l'Estat li costa admetre que s'ha desaprofitat l'oportunitat de trobar un bon i definitiu encaix de Catalunya en el conjunt de l'Estat. La reacció espanyola és d'un rebuig creixent del que realment i en el fons és Catalunya. I el seu objectiu és la nostra residualització.

Però tampoc no ha anat bé tot el sistema autonòmic. En bona part perquè no el varen dibuixar sobre bases reals, sinó per neutralitzar l'autonomia –política, econòmica i identitària– que en un primer moment varen haver de concedir a Catalunya. Com es pregunta el professor Muñoz Machado, “¿quién se ha inventado esto?”. Amb un inici defectuós el 1978, però sobretot com s'ha anat configurant d'aleshores ençà. I del gran i molt meritori progrés econòmic i social dels anys vuitanta i noranta, què se n'ha fet? I del prestigi del Tribunal Constitucional, del temps, per exemple, d'en Tomás y Valiente, què en queda? I del prestigi que va arribar a tenir Espanya els anys vuitanta i noranta? I del que el Banc d'Espanya en va dir el millor sistema bancari d'Europa? I el mateix Banc d'Espanya, que ara no inspira confiança ni a Brussel·les ni a Frankfurt. És a dir, a Europa. I de les xifres d'atur –més del doble de les de la UE– que només s'expliquen per greus falles polítiques i econòmiques i una mentalitat presumptuosa de nou ric.

Per això la gent més independent i no condicionada per la imatge o pels interessos polítics, socials i econòmics molt particulars diu: “Son necesarias amplias y profundas reformas del Estado.”

Dit d'una altra manera, “es la hora de España”. Espanya s'ha d'enfrontar amb ella mateixa. Amb el seu problema. El problema major que Espanya ha de resoldre és el seu.

Catalunya hauria pogut ser part de la solució. I ho desitjava. Naturalment d'una solució que ho fos per a Espanya però també per a ella, per a Catalunya mateix. Però ara ja no ho és. Alguns diuen que pot tornar-ho a ser. Però no diuen com. Ni fan la més petita passa en aquest sentit. Ben al contrari.

O sigui que, ara com ara, el que Catalunya no pot fer és marxa enrere en el camí que ha emprès. Mentrestant, Catalunya ha de desenvolupar –i ho pot fer– una capacitat de resistència i alhora de creativitat prou grans per a fer nul·la l'esperança d'un gradual ofegament de Catalunya. I observar si la societat espanyola és capaç d'afrontar el problema d'Espanya. En totes les seves dimensions.