Tres temes cabdals sobre Catalunya, Espanya i Europa
Imaginem que la UE fos una unitat política, en la qual el pes dels estats del sud en la presa de decisions polítiques i econòmiques fos molt determinant. I especialment pel que fa referència a infraestructures, promocions de l'activitat econòmica i, en general, iniciatives que poden repercutir en el PIB i en la renda dels diversos territoris.
En part la unitat política ja existeix, fruit de molts acords sectorials i d'un dens teixit institucional supraestatal. I un d'aquests elements d'unitat, molt important, és l'euro. Que condiciona la política econòmica i financera dels estats. Per exemple, que un país no pugui devaluar condiciona molt la seva política econòmica i social. Espanya, per exemple, si no estigués a la UEM, és a dir, a l'euro, podria recuperar competitivitat devaluant la moneda. Ara ho ha de fer, fent el que se'n diu una “devaluació interior” (retallant despeses –també socials–, abaixant sous, suprimint empreses no competitives amb risc de crear atur...).
La UE ara no és ben bé una unitat política, però a causa de l'hegemonia econòmica d'Alemanya (acompanyada de tres o quatre països més) en part sí que ho és. I ho serà més si, com és probable que passi, Alemanya aconsegueix que la política pressupostària dels estats de la Unió quedi supeditada al vistiplau de Brussel·les. Això condicionarà molt la política econòmica de desenvolupament, però també social, en totes les seves aplicacions dels estats. Però cal fer notar que, en el moment actual, a la UE hi ha un predomini clar dels països del nord (Alemanya i associats). Que varen acceptar, i continuen acceptant, que un dels objectius de la Unió havia de ser i ha de ser estimular el creixement econòmic i el progrés social del conjunt de tots els països que en formen part. Amb atenció especial als que estan per sota de la mitjana. En terminologia molt espanyola hauríem de dir que la Unió (també els països del nord) varen assumir la idea i el compromís de la solidaritat. Els fons estructurals i els fons de cohesió són dos elements molt importants, decisius, d'aquesta política, però no els únics. El cas és que durant dècades els països del nord han contribuït molt –en alguns casos moltíssim– al desenvolupament econòmic i social del sud.
Aquest esquema s'ha vist facilitat durant molts anys perquè normalment l'eix franco-alemany ha funcionat bé o prou bé. Ara aquest mecanisme grinyola. Grinyola sobretot econòmicament perquè França està frenada. Està que si caic o no caic en el que ells en diuen la déclin, el declivi, la reculada. Si més no, relativa. Això reforça el lideratge econòmic alemany, però també, més moderadament, el polític. És criteri general que França és una peça insubstituïble per a la Unió Europea, però ara no amb la mateixa força i influència que Alemanya. Que fa que ara en part –només en part– França hagi de ser considerada un país del sud.
Nord i sud. Disciplina fiscal, reforma laboral, prioritat per la productivitat i la competitivitat, adaptacions de l'estat del benestar al canvi econòmic que s'ha produït de deu anys ençà. Tot això al nord. I resistència al sud a entrar per aquest camí.
A la pràctica, això avui es fa molt evident –entre altres coses– amb la pressió que els països del nord fan sobre els del sud per a imposar polítiques d'estalvi i en tots els terrenys: despesa administrativa, rebaixa de sous i de plantilles, rebaixa de les transferències a través dels fons europeus, supressió o disminució de determinats serveis socials, etc. Un mecanisme principal d'aplicació d'aquesta política és l'exigència de complir les condicions de deute i de dèficit pressupostari.
Una política així només és possible per allò que se'n diu “la pressió dels mercats” i per la superior força econòmica i finalment política del nord. Els països del sud protestem i ens hi resistim, però poc o molt –a la llarga si més no bastant– ens hi hem d'adaptar. Això ara és dolorós. Però probablement a mitjà i llarg termini serà positiu. Perquè el sud –Espanya, Itàlia, Irlanda, etc.– acabarà reaccionant. I esperem que França no solament desmenteixi les prediccions fúnebres del The Economist, que deia que França és una bomba de rellotgeria en el cor de la Unió Europea, sinó que superi l'etapa d'estancament que està vivint. Si ho vol, ho pot fer.
Sobre tot això, recentment, ha escrit un excel·lent article el professor Alfred Pastor que mereix un comentari més complet que aquest (i que ja faran). I que, de passada, amb o sense intenció (això només ho deu saber ell) diu tres coses molt importants, aplicables a Europa i a Espanya (i a Catalunya). Les dues primeres sobretot a Europa i Catalunya. La tercera sobretot a Europa.
1“Que els països del sud hagin de rebre una certa ajuda dels del nord sembla indispensable: però alhora aquesta crisi posa de manifest el que ha de ser un dels principis d'una Europa més unida: les ajudes han de ser extraordinàries, i com a tals, transitòries”.
2”Si des d'aquí mirem amb suspicàcia l'ús que fan de les nostres transferències altres regions d'Espanya, no esperem més comprensió dels veïns d'altres països”.
3“Europa no és només fruit dels triomfs superficials de la civilització moderna sinó de forces socials i espirituals que han contribuït a fer-la”.
Tres temes que no es poden comentar telegràficament. I aquest article ja és massa llarg. Els comentarem la setmana que ve.
