La llengua no és una anècdota

Els annals del parlamentarisme han tornat a escriure el nom del diputat d'ERC Joan Tardà. Va fer un gest en favor de la llengua catalana que serà recordat. Es recorda el del llavors eurodiputat Bernat Joan, que en un ple de l'Eurocambra volia emprar el català en una sessió que presidia Josep Borrell. El de la Pobla va adonar-se de les intencions i va abandonar la sessió per no ser “compromès”. Presidint el vicepresident, va tallar la paraula a Joan. L'eurodiputat, però, el va enganyar parlant al respectable en alemany. Anys abans, des de l'hemicicle europeu, Robert de Ventós havia fet un llarg parlament en català i ningú li va retirar la paraula.

El primer president de la República espanyola, Estanislau Figueres, també va pronunciar solemnement, en català i davant la disbauxa política de l'època, una afirmació que també ha passat als annals del parlamentarisme: “N'estic fins als collons de tots nosaltres.” Quan Josep Pla exercia de cronista parlamentari va ser informat per la portera de la casa on residia a Madrid que tres anarquistes catalans havien atemptat contra el president del govern Eduardo Dato. “Vigili el seu accent català”, li va dir. Pla li va respondre: “No es preocupi, a mi em salva la sintaxi.” Tot i això, Pla va ser detingut pel seu pronunciat accent català. Hi ha moltes seqüències d'aquesta mena que no poden elevar-se a nivell d'anècdota.

Encara avui no es pot parlar català a les Corts, només al Senat. Què hauria passat si després de Tardà diputats catalans de CiU, del PSC, d'ICV i del PPC s'haguessin adreçat en català a la cambra? Haurien estat expulsats. Però haurien aprofitat l'oportunitat per guanyar més respecte per la llengua.