Política

opinió

Carta a Carme Chacón

El nucli impul­sor del deno­mi­nat Mani­fest de Setem­bre ens sen­tim en la res­pon­sa­bi­li­tat de donar el nos­tre parer sobre la carta de Carme Chacón a Pere Navarro. D'entrada, cal dir que les seves opi­ni­ons, com les de tot­hom, ens sem­blen ple­na­ment legítimes i dig­nes de tot el res­pecte, per més que puguem no coin­ci­dir-hi. A con­ti­nu­ació, la nos­tra opinió en aquest sen­tit:

1 No és veri­tat l'afir­mació segons la qual “el suport del PSC al dret a deci­dir no s'adiu amb els seus prin­ci­pis i la seva tra­jectòria”. Després de la liqui­dació del pacte esta­tu­tari del 2006, amb la con­següent liqui­dació del pacte cons­ti­tu­ci­o­nal de 1978 –en negar-se el reco­nei­xe­ment de les “naci­o­na­li­tats” que aquest incloïa i en inva­li­dar-se el procés legal de reno­vació del pacte esta­tu­tari–, la major part dels cata­lans i de les cata­la­nes ente­nen que l'Estat espa­nyol ha girat full cap endar­rere. I que això ens retro­treu, a des­grat nos­tre, al moment ante­rior al pacte cons­ti­tu­ci­o­nal, amb el dret a deci­dir damunt de la taula, subs­crit i defen­sat pel soci­a­lisme català en la seva diver­si­tat: el PSC-Congrés, la Fede­ració cata­lana del PSOE i el PSC-Rea­gru­pa­ment, per sepa­rat i en el marc com­par­tit de l'Assem­blea de Cata­lu­nya, el ter­cer punt de la qual pro­pugna: “El res­ta­bli­ment, a Cata­lu­nya, de l'Esta­tut d'Auto­no­mia de 1932, amb totes les seves ins­ti­tu­ci­ons, com a pas previ per a l'exer­cici del dret d'auto­de­ter­mi­nació.”

2 No es tracta només del soci­a­lisme català, sinó també del PSOE. Aquest aprova en el congrés de 1974 i rea­firma en el congrés de 1979 –ja vigent l'actual Cons­ti­tució– que: “La defi­ni­tiva solución del pro­blema de las naci­o­na­li­da­des (…) parte inde­fec­ti­ble­mente del pleno reco­no­ci­mi­ento del derecho de auto­de­ter­mi­nación.” El PSOE va dei­xar enrere aquesta reso­lució amb poste­ri­o­ri­tat, per dues úniques raons: perquè s'havia apro­vat el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal (ara des­men­tit) i ja érem doncs en un altre estadi; i sobre­tot pel fet que els etar­res con­ti­nu­a­ven matant sota la ban­dera del “dret d'auto­de­ter­mi­nació” (cosa que, per sort, s'ha aca­bat).

3 El soci­a­lisme català sem­pre ha afir­mat que “la lli­ber­tat és una i indi­vi­si­ble”. Que les lli­ber­tats polítiques, soci­als i naci­o­nals són una sola cosa, que quan en falla una aca­ben fallant les altres. No val a con­tra­po­sar-les, és anti­de­mocràtic, és trampós. La volun­tat majo­ritària d'un poble a deci­dir el seu futur, sigui en un o altre sen­tit, ha de ser res­pec­tada, més encara quan l'expressa prop del 80% dels seus repre­sen­tants democràtics. Trac­tar d'opo­sar-hi supo­sats interes­sos “de classe” és una piru­eta cada cop més arris­cada per massa cone­guda i des­pres­ti­gi­ada. Per cert, l'esmen­tada reso­lució del PSOE era ben clara sobre això: “El ejer­ci­cio del derecho de auto­de­ter­mi­nación se enmarca, para el PSOE, den­tro (…) del pro­ceso histórico de la clase tra­ba­ja­dora en lucha por su com­pleta eman­ci­pación.”

4 És ama­gar l'ou trac­tar de con­fon­dre l'actual plet Cata­lu­nya/Espa­nya amb un supo­sat intent de con­fron­tar els tre­ba­lla­dors d'uns i altres pobles de l'Estat. Aquest és un plet que està plan­te­jat en ter­mes molt clars, des de tots els angles de visió, i que no admet sim­plis­mes ni impro­vi­sa­ci­ons de cap res­pon­sa­ble polític. Un plet en el qual els fede­ra­lis­tes de sem­pre estem espe­rant que Espa­nya esti­gui, final­ment, a l'altura desit­jada i que sigui capaç d'ofe­rir una opció fede­ral i plu­ri­na­ci­o­nal accep­ta­ble per a Cata­lu­nya. Aquesta és la qüestió, amiga Carme. Cata­lu­nya ja ha fet tots els camins pos­si­bles. És l'hora d'Espa­nya. Els qui puguin hau­rien de con­cen­trar els seus esforços a impul­sar la tran­sició democràtica encara pen­dent en la cul­tura política espa­nyola, és a dir, a fer via­ble, una vegada per totes, el mutu reco­nei­xe­ment naci­o­nal o la capa­ci­tat de viure ple­gats sense haver de renun­ciar a un mateix ni sen­tir-se en la casa del veí.

5 És evi­dent que dreta i esquerra, a Cata­lu­nya com a tot arreu, repre­sen­ten interes­sos soci­als i cul­tu­rals dife­rents, sovint antitètics, en con­flicte obert. Al PSC no li queda res per demos­trar en aquest sen­tit. Han estat molts anys a l'opo­sició, fins i tot quan el govern del PSOE, una i altra vegada, assa­java d'aliar-se amb CiU a esquena el PSC. Cal­dria, cer­ta­ment, una major capa­ci­tat d'ini­ci­a­tiva del PSC, encara que es tracta d'un mal com­par­tit per tot el soci­a­lisme espa­nyol i euro­peu, des­pre­vin­gut davant de la tragèdia econòmica i social que patim. En el cas del PSC, s'hi afe­geix la seva invi­si­bi­li­tat estruc­tu­ral: durant dècades, ha estat atra­pat en un sis­tema de repre­sen­tació esta­tal que donava grup propi a la segona força cata­lana, CiU, men­tre con­dem­nava al mutisme la pri­mera força cata­lana, el PSC. Vet aquí un altre ter­reny en el qual val­dria la pena con­cen­trar esforços.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.