L'energia dependent
Els experts lamenten que s'ha “menystingut” el debat i avisen que l'abastiment no està assegurat en un estat català
La correlació de matèria primera pròpia i importada no és dolenta, però els centres de control són a Madrid
És energèticament viable un estat català? O, més ben dit, tindria prou assegurat el subministrament energètic sense Espanya? La qüestió no és menor, però ha estat poc debatuda fins ara en l'àmbit polític. D'informes acadèmics, això sí, ja n'hi ha damunt la taula, com el que va presentar el mes passat el doctor Mariano Marzo, un dels grans experts en recursos energètics a Catalunya, en el marc d'un cicle de Barcelona Knowledge Campus a la Facultat de Geologia, coorganitzat per la Universitat de Barcelona i la Politècnica de Catalunya.
La conclusió del catedràtic és demolidora, i és que veu un excés de wishful thinking sobiranista. És a dir, “s'estan confonent desitjos amb realitat, es va massa de pressa donant per garantit el subministrament”, clama. Marzo es declara procliu a la causa, però remarca la importància del procés de transició i avisa en aquest sentit que no es confonguin “estratègies amb tàctica”. Alerta, a més, que hi ha infraestructures bàsiques pendents, i reclama amb urgència un pacte nacional que posi fil a l'agulla en aquesta qüestió, sense caure en electoralismes. El catedràtic lamenta que s'ha fet molt d'“èmfasi en la viabilitat econòmica d'un nou estat, però s'ha oblidat que la base de l'economia recau en un model energètic adient que permeti desenvolupar-la”. Es tracta d'un debat que troba “menystingut”, i que s'hauria de plantejar “amb més freqüència”. “Els altres ja s'entenen amb els veïns, però estem parlant d'una situació política nova aquí, i no té sentit començar la casa per la teulada”, clou.
Cap país d'Europa, de fet, és avui autosuficient energèticament, perquè tots depenen en bona mesura de l'abastament primari que els arriba de fora, en tres grans formes: electricitat, gas i petroli. Un estat català no en seria pas l'excepció, ja que del total de recursos que es consumeixen, només un 24,6% tenen l'origen ara a Catalunya, i fins i tot si es té present que a les centrals nuclears –el 20% de la suma– els cal urani estranger per funcionar, la dependència encara pujaria al 95%. En el conjunt de l'Estat, això sí, el percentatge encara és més elevat, ja que el 84,3% de l'energia ve de fora i només el 15,7% és de producció pròpia.
El que ha analitzat Marzo, així, és el que l'Agència Internacional de l'Energia (IEA) té estudiat per a tots els països del món: quin és el nivell de seguretat del sistema energètic català a curt termini. És a dir, quins riscos presenta, tant en l'àmbit domèstic com extern, l'abastiment (per interrupcions temporals de les importacions, per exemple) i quina capacitat de resposta té per fer-hi front, com l'opció d'altres proveïdors o estructures pròpies d'emmagatzematge. Marzo ha fet aquest exercici a Catalunya per als dos recursos bàsics: el cru i el gas (vegeu gràfics), seguint els mateixos criteris objectius de l'IEA.
En el primer cas, el sistema espanyol d'oleoductes és un cul-de-sac, ja que no connecta amb Europa. Catalunya rep el petroli pels ports de Tarragona i Barcelona, i està endollada a la resta de l'Estat per una única canonada entre Lleida i Saragossa, per on el combustible passa més en aquest sentit que no pas en l'invers. És a dir, Catalunya exporta cru a la resta de l'Estat, més que no en rep. A banda, el país té dipòsits d'emmagatzematge grans a Tarragona, el Prat i Girona, per la qual cosa es troba en un nivell intermedi (C-D) de l'escala internacional, que va d'A a E (de menys a més perill).
El cas del gas
Similar és la situació pel que fa al gas, entre C i D. En aquest cas, n'arriba per un port de regasificació, el de Barcelona, i dos gasoductes que penetren a Catalunya per les Terres de l'Ebre, des d'Aragó i el País Valencià, per on el combustible sí que entra, i no marxa pas, gairebé íntegrament des de l'Àfrica. Mentre que el País Basc i Navarra tenen connexió amb la xarxa francesa, la catalana no. De fet, és tot just a Matadepera –en part per interessos francesos, que no volen el gas africà–, si bé la UE vol desencallar el projecte. A més, Gas Natural treballa en l'habilitació d'un gran dipòsit a les antigues mines de Balsareny, al Bages, que seria el més gran de Catalunya –el que s'ha estrenat aquests dies, Castor, és a la frontera amb el País Valencià, però ja a Vinaròs– i garantiria el subministrament durant 140 dies.
Els centres de control
En tots dos casos, això sí, hi ha el mateix problema “gravíssim”: el cervell del sistema, els centres de dispatching o control –l'aixeta–, són a Madrid, des d'on petroli i gas es reparteixen per l'Estat en funció de la demanda, per mitjà d'un sistema intel·ligent i sempre pels mateixos tubs. “Qualsevol conflicte amb Espanya pot conduir a un bloqueig dels punts d'entrada del sistema, no interessa creuar una línia vermella en la relació”, avisa Marzo, que recorda el conflicte etern amb Renfe, que es podria reproduir, en anteposar “la qüestió política a la comercial”.
Hi ha un darrer problema: falten infraestructures importants, tant per a la distribució i l'emmagatzematge intern com per a la interconnexió amb França. Per exemple, les elèctriques, a través de la polèmica MAT, que faria que la dependència fos llavors a l'inrevés, ja que s'exportaria energia. “I en això la culpa és nostra”, lamenta Marzo. “La gran paradoxa aquí és que la defensa a ultrança del territori comporta un obstacle per a la construcció nacional.”
LES XIFRES
LES FRASES
El govern assegura que ja té en ment la transició
El govern ja té poc o molt en ment el debat sobre l'energia en una Catalunya independent. El conseller d'Empresa, Felip Puig, defensa que ja caldria gestionar la política energètica, ja que, segons ell, sense poder polític ni capacitat d'intervenció en les grans companyies productores i transportadores d'energia, les pimes catalanes “seguiran pagant l'energia més cara d'Europa”. “També en termes energètics cal la transició nacional”, ha reclamat.
El conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, reflexiona que decisions estratègiques com ara el subministrament energètic i l'accés a recursos hídrics “sempre requeriran concertació al marge del debat sobiranista”. “No hem de caure en la temptació de pensar en límits administratius a l'antiga; l'agenda ha de ser de concertació com a europeus del sud, per construir una megarregió al voltant de Barcelona”, proposa. “En tenen la temptació, però no ens aïllarem”, clou.
La reacció de les companyies
Les grans companyies energètiques són privades, però usen una xarxa comuna. Marzo avisa que, si bé no voldran perdre el mercat català, hi ha el risc de decisions polítiques. “I subministrar 33 milions i
no set és el mal menor.”
Cal crear òrgans de control propis
A més de controlar la distribució interna de l'energia,
cal constituir òrgans supervisors del sistema, com ara el Consell de Seguretat Nuclear i la Comissió Estatal de l'Energia. A Catalunya ja hi ha gent preparada per fer-ho.
L'aixeta també es pot tancar al mar
Portugal ja s'abasteix sobretot d'Espanya, que en controla per exemple l'oleoducte, però per Marzo cal analitzar tots els escenaris. Fins i tot el de la sobirania de les aigües territorials, per als abastiments que entren pels ports.
El futur són les renovables
L'estudi de Marzo només valora un escenari transitori amb els actuals abastiments. No entra en el model energètic futur que hauria d'adoptar Catalunya, que admet que es pot redefinir amb un pes molt més gran d'energies renovables.
Estalviar és una estructura d'estat
L'expert creu que ara ja hi ha marge de millora en l'eficiència. “Mentre no es va a les fonts pròpies i les renovables no es pot malgastar, gastant menys es produeix menys.” “Estalviar energia també és una estructura d'estat”, clou.