Que s'enfonsi el pont!

No eren ni les qua­tre de la tarda i el pas­seig de Bada­lona ja era de color groc i ver­mell. La con­cen­tració més nom­brosa era davant la pla­ta­forma del pont del Petroli, que s'endinsa uns metres al mar i on, com és habi­tual, s'hi pas­se­java tran­quil·lament. “Van dir que ho tan­ca­rien per motius de segu­re­tat”, explica una de les veïnes allà con­cen­trada. El mateix res­pon­sa­ble de l'ANC a Bada­lona, Car­les Mar­tret, reco­nei­xia que s'havia rumo­re­jat que es tan­ca­ria l'accés i l'alleu­java saber que podrien des­ple­gar sense pro­ble­mes una este­lada gegant a la punta. “Vam deci­dir variar el recor­re­gut per davant de mar per fer-ho més lluït i hau­ria estat una pena no poder entrar al pont”, afe­gia. Men­tre els minuts avançaven cap a les 17.14 h, el pont s'omplia com un for­mi­guer i molts dels qui pas­se­ja­ven feien broma sobre la seva resistència. “Que s'enfonsi el pont, però pri­mer que ens facin la foto”, comen­tava un pare de família.

Els helicòpters no dei­xa­ven de volar per cap­tar imat­ges, però a Bada­lona –i em consta que va arri­bar fins a Mataró– els qui van estar pen­dents del cel van veure una avi­o­neta amb un anunci d'Intere­co­nomía on s'hi podia lle­gir: “España jun­tos, somos más fuer­tes.” Tam­poc es va estal­viar xiu­lets dels mani­fes­tants un ciclista que va cre­uar pel pas­seig de Bada­lona, on la cadena humana s'amun­te­gava en tres i qua­tre files, ves­tit amb la samar­reta d'Espa­nya. Alguns també ens vam que­dar de pedra quan va sonar l'himne d'Espa­nya en una guin­gueta de la platja. Només van ser uns minuts, però es van fer molt llargs.

La mas­si­fi­cació al pas­seig marítim va fer impos­si­ble que en molts trams es dones­sin les mans, ja que esta­ven api­lo­nats. Els matei­xos veïns que­da­ven sor­pre­sos. “A Bada­lona n'hi ha que no votem al PP. Fa tres mesos que vaig esco­llir aquest tram perquè l'alcalde viu aquí a prop i vull que ho vegi ben ple des del balcó”, m'explica un jove embo­li­cat amb l'este­lada. Les referències a l'alcalde Albiol les torno a sen­tir amb uns càntics pujats de to que alter­nen la lle­tra amb el nom del pre­si­dent del govern, Mari­ano Rajoy.

Entre els mani­fes­tants, em sobta la presència d'un grup d'homes amb tur­bants. El seu por­ta­veu, Gan­gan deep Singh Khalsa, fa sis anys que viu a Cata­lu­nya i asse­gura que mai s'ha sen­tit tan ben aco­llit com a la mani­fes­tació de la Diada de l'any pas­sat. “Els cata­lans em dona­ven les gràcies per ser-hi i a mi em ser­veix per expli­car que els sicks llui­tem pel mateix, no per­dem l'espe­rança de ser inde­pen­dents.”

Un cop feta la Giga­foto, s'anava tren­cant la cadena humana sense espe­rar la clo­enda per can­tar Els Sega­dors. La ullada de sol després d'un dia rúfol va con­vi­dar a pas­se­jar amunt i avall o a retor­nar cap a casa. Ja dins el tren, es tenia una bona pers­pec­tiva del que havia estat la cadena humana res­se­guint l'N-II, ara de reti­rada.