La força d'un poble

El món ens ha vist, el món ha vist que Catalunya és un país que vol ser un estat. El món ha vist que els catalans som un poble pacífic, democràtic i cívic. La Diada de l'any passat ens va servir de presentació, ens vam donar a conèixer com a catalans i el món va saber que volíem un estat que defensés els nostres interessos, els nostres drets i la nostra dignitat. Val a dir que va ser una presentació impecable, absolutament democràtica, pacífica, lúdica, festiva i multitudinària.

La Diada d'enguany ens ha consolidat com un futur estat d'Europa, com un poble capaç d'assolir qualsevol repte, capaç d'organitzar una fita històrica amb uns recursos econòmics molt limitats, però amb uns recursos humans impressionants. Ens hem consolidat com una societat civil ferma en les seves conviccions, organitzada, eficient, unida, disciplinada i determinada a assolir el seus objectius.

Quin poble és capaç d'organitzar una mobilització com aquesta? Quin poble ha demostrat una força de voluntat tan extraordinària? Catalunya és un exemple per la seva voluntat col·lectiva, la seva ferma determinació i l'esperit de superació davant de les dificultats. Estem il·lusionats, som un poble convençut i disposat a defensar els nostres drets, com deia el poeta: “No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.”

Malgrat les pressions de l'Estat espanyol i de la seva diplomàcia, el món s'ha hagut de pronunciar. Des de la Xina fins a Letònia, passant per la Unió Europea, amb més o menys complicitat i simpatia, s'han hagut de pronunciar, perquè el món no ha vist una gesta com aquesta des del 23 d'agost de l'any 1989, quan els països bàltics van unir les seves capitals: Vílnius, Riga i Tallin, en una cadena humana per aconseguir la independència de l'antiga Unió Soviètica i, dos anys després, el 1991, totes tres repúbliques havien aconseguit l'objectiu.

L'Estat espanyol també s'ha adonat que ja no pot amagar més el cap sota l'ala. Hem passat de ser una “algarabía” de 60.000 persones a una gran multitud de 400.000 i, malgrat les declaracions de la vicepresidenta sobre la majoria silenciosa, l'Estat espanyol sap que a Catalunya la majoria no és silenciosa, la majoria estava amb la Via Catalana, perquè vol decidir si Catalunya ha de ser o no un nou estat d'Europa. Ho hem dit ben alt i ben clar, hem dit el que volem, el que pretenem: ja saben que volem exercir el dret d'autodeterminació. Volem que parlin les urnes, són les que millor poden expressar el sentir d'un poble; si això no és possible acceptarem qualsevol altra via democràtica i pacífica. Si se'ns tanca una porta cal obrir-ne immediatament una altra. Saben que no rebaixarem les nostres il·lusions ni les nostres expectatives; per què ho hauríem de fer? Si el futur és a les nostres mans.

I ara ens toca explicar el nostre projecte, eixamplar la majoria social, explicar el que volem i per què ho volem a totes aquelles persones i col·lectius que encara no han escoltat el nostre missatge, a totes aquelles persones que, racionalment, entenen els avantatges de tenir un estat però tenen dubtes raonables, pors que cal dissipar o preguntes que cal respondre. Aquesta és la feina que hem de fer tots i cadascun de nosaltres, tots els que pensem que l'únic camí que tenim és un estat propi, perquè, o bé a través d'un referèndum o consulta, o bé en unes eleccions, o bé després d'una declaració d'independència, haurem de votar.

L'última paraula sempre la tindran les urnes, seran les urnes que decidiran aquest nou estat i, per això, la feina més important que ara hem de fer és explicar-nos, compartir el nostre projecte, arribar allà on encara no hem arribat i parlar amb els que encara no hem parlat per fer-los partícips de la nostra il·lusió i de la nostra esperança en el futur que ja tenim a tocar.