Direcció política i feina ben feta cada dia

Dèiem l'endemà de l'Onze de Setembre que tot havia anat molt bé. I ens felicitàvem que, d'una manera serena i tranquil·la, haguéssim fet tant de camí. Tant que el tauler de joc polític –català i espanyol– i la visió que es té de nosaltres fora de casa nostra i fora de tot l'Estat han canviat. Sobretot en el sentit d'entendre que la reivindicació catalana té una consistència popular i social, una maduresa política i una pulcritud democràtica del més alt nivell.

I això fa que ara hi hagi un moment d'expectació. Com reaccionarà Espanya? No només el govern, sinó també la societat. És molt possible que facin veure que no passa res. O que mirin de collar-nos més encara els cargols.

I de continuar amb el “mantenella y no enmendalla”. Això, i la magnitud dels fets que s'han produït, i l'actual complexitat de la vida política i econòmica fa que ara visquem un moment d'incertesa. En moments així hi pot haver molta gent que opina, que dóna consells, que empeny, o d'altres que volen frenar. Nosaltres no serem d'aquests, dels que volen frenar, o que claven empentes, dels que volen accelerar. Al menys de moment. Ara la nostra feina no és aquesta. Ara en tenim prou d'assumir en termes positius tot el camí que hi ha hagut. Conscients que existeix una actitud de fort determini social. I posar-nos a disposició d'un lideratge fort i serè. D'un lideratge del gran moviment polític i social –social i polític– que hi ha.

Afortunadament tot indica que aquesta capacitat de lideratge polític i social hi és.

Per tant, ajudem-lo.

Però paral·lelament cal fer rendir tots els nostres actius no específicament polítics. És a dir, socials, culturals, artístics, econòmics i tecnològics. Tot allò que en diem “fer país”.

Aquests dies s'ha parlat dels Països Bàltics. Avui hi farem una nova referència, però no del referent que fou la seva cadena humana fa més de trenta anys, i que va jugar un paper en el seu procés d'independència. Sinó de les consignes que uns anys abans havia donat Landberghis, el líder del moviment nacional lituà. Uns anys abans, encara en ple règim de domini rus i soviètic, va parlar d'organitzar-se políticament –tot i les dificultats legals i els perills de tota mena. Però, conscient de les dificultats que pesaven sobre Lituània, va subratllar un altre aspecte. Va dir que sobretot calia defensar la societat, l'economia, la cultura i la llengua del país. El que cal és –va dir– “parlar lituà, treballar la nostra terra i fer bé el que ens toca fer”.

I va afegir una frase d'humor, “i tocar bé el violí”. Aquesta ironia s'entén perquè ell era professor de violí. Era una manera de dir “fem bé i amb esperit de superació el que podem fer”. És a dir, enfortir i enriquir el país en tot el que puguem. Amb fidelitat, tenacitat i esperit de superació.

Vàrem dir en un editorial recent –10 de juliol de 2013, “Temps de resistència”, que aconsellem rellegir– que el temps difícil que vivim, tant en l'ordre econòmic i social, com en el nacional i de la relació amb Espanya, no serà de recuperació ni fàcil, ni ràpida. I que per tant ens hauríem de preparar, en tots els terrenys, per a un temps difícil. Però que això ho podríem superar en una actitud ferma de resistència creativa. És a dir, a base de no renunciar al nostre model de país i de societat, ni al nostre capital social, econòmic i humà. I a base de combinar l'esperit de resistència i la creativitat.

I a base de tenir confiança en la nostra capacitat, en allò que n'hem dit la nostra força serena i tranquil·la. Si repassem el que a hores d'ara s'està fent a Catalunya en el camp econòmic i en el cultural, veurem que els fets justifiquen aquesta confiança en nosaltres mateixos. Resulta que Catalunya, de molt, és qui més exporta de tot l'Estat, el 27%. Més que les dues autonomies següents, juntes. Resulta que en una llista dels centres tecnològics de més prestigi mundial, entre els trenta primers, n'hi ha tres de catalans: l'Institut Català de Fotònica (ICFO), la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i l'Institut d'Estudis Avançats de Física (IFEA). Resulta que l'acció de les entitats socials catalanes, des de les de l'Església fins a les estrictament cíviques, contra els efectes de la crisi i de la pobresa és molt altament valorada, també en el conjunt de l'Estat. Resulta que ara que a molts països d'Europa hi ha inquietud pel tema de la immigració, cada cop hi ha més interès per la política d'immigració i d'integració que s'ha practicat i es practica a Catalunya. I resulta que malgrat les dificultats econòmiques del moment, la producció cultural i literària del país manté un alt nivell en quantitat i qualitat. I la mateixa cadena humana de l'Onze de Setembre, no solament va ser un gran èxit col·lectiu, sinó també organitzatiu.

Perquè té mèrit convocar i fer una molt gran manifestació com la de l'any passat, però una cadena de quatre-cents quilòmetres, amb molts desplaçaments de desenes i centenars de quilòmetres d'arreu del país i amb exigència de puntualitat, té molt més mèrit encara. No és a l'abast d'una societat qualsevulla.

Resumint: tenim motius per a sentir-nos preocupats de com estan les coses. I per l'actitud molt hostil de l'Estat (“que en un par de generaciones esto de la autonomía y de la lengua haya terminado”). Però tenim motiu per a l'esperança si la direcció política del país pot actuar amb un sostingut suport i si, com deia Landberghis, fem bé la nostra feina de cada dia, som fidels a la nostra identitat i sabem conservar la calma, la convivència i l'esperança.

I si algú en dubta, que miri enrere i s'adonarà del camí fet en ben poc temps.