Catalunya, una nació de llengua, cultura i convivència

Vivim un temps d'una tensió molt forta pel que fa a la relació entre Catalunya i Espanya. El vivim en l'àmbit polític, i en general en el de les actituds i els sentiments. Amb la conseqüència que es produeix una gran col·lisió.

No és objecte d'aquest editorial repassar l'evolució que ha portat dels plantejaments dels anys seixanta i setanta, i també dels vuitanta i noranta –ja amb democràcia i autonomia–, als d'ara. Aleshores els objectius eren la construcció d'un Estat espanyol democràtic socialment avançat i incorporat a Europa. I que en l'aspecte econòmic i social es fes un esforç de solidaritat també territorial. I també –no com a afegitó secundari, sinó com una condició d'èxit– que respongués bé a l'estructura plural que la justícia i l'eficiència reclamaven d'un estat plurinacional (o amb diverses nacionalitats, per dir-ho en termes molt literalment constitucionals).

Aquests objectius requerien un compromís ferm de tots els components de l'Estat. De tots els sectors ideològics. També de les diverses entitats nacionals, o nacionalitats, que el componen. I òbviament de Catalunya.

Han estat un projecte i un compromís col·lectius que aproximadament durant vint-i-cinc anys han estat vigents. Amb alguns entrebancs, algunes tensions. Però en conjunt tots plegats havíem anat avançant en aquesta direcció. Amb benefici per al conjunt de l'Estat. Benefici polític, social i econòmic. Amb progrés en el terreny de la solidaritat. Amb més reconeixement dels fets diferencials. Un d'ells, d'especial pes i significació, el de Catalunya.

Ara això no és així. Ara es parla de trencament de ponts i de topada de trens. La perspectiva és molt preocupant. Perquè fa l'efecte que hi ha un procés d'acceleració cap a aquesta topada.

Això explica que hi hagi propostes del que se'n diu una tercera via. Que avui per avui semblen propostes de molt poca viabilitat. Perquè, per part catalana, hi ha molt d'escepticisme. No s'hi creu. Però per part de l'Estat és pitjor, hi ha un rebuig total. Per tant, si avui ens hi referim no és per opinar sobre la seva viabilitat, sinó perquè algunes persones i entitats que n'han parlat han posat de manifest o bé bona voluntat, o bé desig de trobar punts de contacte, o bé simplement preocupació. Però també han posat de manifest una molt limitada visió de la reivindicació catalana, de la seva arrel fonda. De quelcom que Catalunya considera essencial. Que és la llengua.

Entre les persones que parlen de tercera via, i amb l'excepció d'en Duran i Lleida entre els catalans, i amb cap excepció fora de Catalunya, ningú no ha fet notar que la sentència del Tribunal Constitucional i la Llei Wert, que significa fer recular molt notablement el català a l'escola, són obstacles decisius per a qualsevol recuperació d'un projecte comú d'estat i de societat.

Ja els anys noranta hi hagué el mateix perill que ara tenim. Transcrivim uns escrits de l'any 2007 que ho recorden:

1.“Pel que fa a la llengua catalana, un recurs en contra de la immersió lingüística que hi havia presentat al Tribunal Constitucional es va resoldre bé (any 1994). Si la sentència hagués estat negativa hauria posat en perill una peça clau de la nostra política de defensa del català i també d'integració dels immigrants. Cal dir que llavors no hi havia a Espanya una campanya contra el català com la que hi ha ara, o tenia una intensitat més baixa, i que el Tribunal Constitucional, presidit per Francisco Tomás y Valiente, gaudia d'un prestigi, una llibertat i una sensibilitat que l'actual no té.”

2. “I que val la pena intercalar un comentari sobre l'actitud i la sensibilitat del Tribunal Constitucional i del seu president pel que fa al català en aquella època. I Tomás y Valiente, que llavors ocupava el càrrec, va dir el següent: “Sóc conscient que l'assumpte de més transcendència que avui el Tribunal té entre mans és de la llengua de Catalunya”. I hi va afegir: “Alguns ho neguen i consideren molt més preocupant el recurs sobre l'expropiació que el govern de l'Estat va fer del conjunt d'empreses de Rumasa. Jo els dic que, sempre i a tot arreu, pot passar que un Tribunal Constitucional hagi de sentenciar a favor d'una empresa i en contra del govern, sense que passi res. En canvi, el català té moltíssima transcendència no tan sols per al dia a dia polític, sinó per a l'estructura de l'Estat i el concepte d'Espanya””.

Quina diferència entre aquesta actitud i la potineria jurídica i la politització barroera que ha imperat en el recurs contra l'Estatut de Catalunya del 2006!

El president Tomás y Valiente tenia clar que la qüestió de Catalunya tenia, i té, un component molt important d'identitat. De consciència de país. De personalitat col·lectiva pròpia. I que en això hi juga el sentiment. I hi juga molt moltíssim el fet cultural i la llengua. Catalunya no és una nació ètnica, ni ho vol ser. Però és i vol ser una nació per llengua i cultura. I per capacitat de convivència.

La política lingüística, cultural i social de Catalunya durant els darrers quaranta anys ha respost a aquests principis. Des de formacions polítiques i ideològiques no sempre coincidents. Però bàsicament d'acord en temes d'estat del benestar i de convivència i de llengua. Amb l'objectiu que a Catalunya hi hagi el màxim possible d'interrelació i de cohesió.

L'estat del benestar pot veure's afectat per la pèrdua de competències de la Generalitat i per l'asfíxia financera. Pel que fa a la llengua a més, i d'una manera determinant, hi pot haver una legislació que freni el seu ensenyament, el seu ús i la seva capacitat de ser un element integrador ja des de l'escola. És el que pretén la Llei Wert. I tot un concepte d'Espanya a hores d'ara especialment potent al qual la pervivència plena de Catalunya com a poble, llengua i cultura fa nosa. Els és insuportable. I que creuen que ara és hora, com diuen, d'“apretar bien las clavijas” a fi que “dentro de dos generaciones, todo esto de la lengua y de la autonomía se habrá acabado” (vegeu editorial número XX).

El tema lingüístic en general, i molt especialment el de la immersió –que, sigui dit de passada, no ha estat problema social i de convivència a Catalunya, ben al contrari–, ara ha de ser considerat com de màxima importància. Perquè Catalunya no és ni vol ser una nació ètnica, però és i vol seguir essent una nació de llengua, cultura i convivència.