Política

Josep Maria Reguant i Gili

Psiquiatre, metge i expolític

“Ara ja no ens queden polítics per liderar res”

“L'única manera és fer la declaració unilateral. Això que dic ho reclama la història”

“Ha estat des de sempre un partit caïnita que ha devorat els seus propis líders, però ara senzillament no en té”

La intel·ligència al servei de la supervivència
Josep Maria Reguant i Gili (Torrelles de Llobregat, 1941) es va afiliar a UDC el 1964, i del 1976 al 1978 va estar a la CNT. El 1989, a través d'Àngel Colom, va entrar a ERC. En va presidir el consell nacional, va ser diputat al Parlament el 1992 i va passar al grup mixt. El 1995, va fundar Acció Municipal de Catalunya i va influir en el govern de Palafrugell
Sóc dels que, per apartar-los, els has de fer caure. No he assumit mai el poder d'un home per sobre
d'un altre, mai!
Quan no tens previst el que faràs, has d'aprofitar les oportunitats. Realment, la meva és una vida de rebots
Catalunya és una potència econòmica i, com a tal, l'Estat no la deixarà marxar. Cal fer la declaració unilateral
Malauradament,
el procés sobiranista només és
possible amb
grans polítics,
i ja no en queden

Polític, metge i psi­quia­tre. Josep Maria Reguant i Gili, ara ja reti­rat, surt de la norma. La polèmica sem­pre l'ha envol­tat, però només ha que­dat en això, en polèmica. Mili­tant d'UDC, anar­quista i lli­ber­tari decla­rat, líder d'ERC a Girona després del congrés de Lleida del 1989, Reguant va ser expul­sat del par­tit i es va man­te­nir com a dipu­tat al grup mixt al Par­la­ment. Després es va inven­tar el grup polític Acció Muni­ci­pal de Cata­lu­nya i va ser deci­siu a l'Ajun­ta­ment de Pala­fru­gell. La seva tra­jectòria, a banda de tenaç, és un exem­ple de super­vivència per­so­nal i, és clar, política.

Vostè és inde­pen­den­tista?
Com a lli­ber­tari, i és clar que sóc inde­pen­den­tista. Em penso que aquell eslògan que va sor­tir fa anys a ERC de Cap a la inde­pendència era meu.
Com veu el procés pel dret a deci­dir?
Man­cat de líders. CDC camina amb ERC, perquè neces­sita fer majo­ria, i amb els repu­bli­cans al cos­tat, a Madrid es pensa que fan més por.
I aquest procés seria...
No pas­sar d'una etapa comer­cial per bus­car només una millora. Veurà, penso que el nos­tre prin­ci­pal capi­tal, l'econòmic, és la nos­tra male­dicció! Ja veu.
Què vol dir?
Cata­lu­nya és una potència econòmica i, com a tal, l'Estat no la vol dei­xar mar­xar. Miri, tot i la duresa anti­ca­ta­lana que sim­bo­lit­zen el PP i el PSOE, que és enorme, ens poden dei­xar anar corda, però no ens poden treure el collar pel que li dic.
S'ha de tirar pel dret, doncs?
I tant! L'única manera és fer la decla­ració uni­la­te­ral. Això que dic ho reclama el sen­ti­ment i la història. La inde­pendència després ja vin­dria a través dels pac­tes econòmics. Malau­ra­da­ment, aquest procés només es podria fer amb grans polítics, de la talla de Macià i Com­panys.
Hi ha algun polític que tin­gui la talla per fer-ho?
Ja no. L'únic que ho hau­ria pogut fer és Heri­bert Bar­rera, el qual ja avanço que no era sant de la meva devoció, però sí que tenia el per­fil. Ara ja no ens que­den polítics per lide­rar res.
Creu que ERC està a l'altura?
No, però ara no n'hi ha cap que ho esti­gui. ERC ha estat des de sem­pre un par­tit caïnita que ha devo­rat els seus pro­pis líders i ara sen­zi­lla­ment no en té. Però també és veri­tat que això afecta el con­junt de la política actual.
Parli'm d'ERC. Com hi va anar a parar un àcrata com vostè?
El 1989 jo estava molt tran­quil fent de metge a Pala­fru­gell després d'haver gua­nyat unes opo­si­ci­ons. Un dia em truca Jaume Rodri, que també va ser dipu­tat... Ara es veu que és escul­tor. Em diu que em vol venir a veure amb en “sis ales”, ja sap... Àngel Colom i Colom.
El volien fit­xar?
Es veu que em neces­si­ta­ven.
Per què?
Àngel Colom s'enfron­tava al Congrés de Lleida i pen­sa­ven que jo era vital per tom­bar Joan Hor­talà i fer una direcció col·legi­ada. L'home clau era Jesús Prujà, que con­tro­lava tot el sec­tor libe­ral. Volien que Prujà no donés suport a Hor­talà. Jo era molt amic del Jesús, una excel·lent per­sona, un lli­ber­tari burgès, que va rebre pals de tot­hom perquè era massa bo.
Hi va posar con­di­ci­ons?
Els vaig dir que si aju­dava en aquesta ope­ració i sor­tia bé, volia ser pre­si­dent del con­sell naci­o­nal d'ERC i anar de pri­mer a Girona en les elec­ci­ons al Par­la­ment.
Sí que apun­tava mane­res!
No els vaig anar a bus­car, van venir ells! Em van dir que sí. La direcció col·legida, aquell invent que volien fer, va estar for­mada per Àngel Colom, Jesús Prujà, Fran­cesc Vicenç, Jaume Rodri i jo, i no recordo qui més. Aquests, segur. Vam gua­nyar, però no pels nos­tres vots, sinó per Josep-Lluís Carod-Rovira. Les dues parts estàvem empa­tats de cinc-cents vots, i en Carod, que vol­tava per allà, es veu que en tenia una setan­tena i va fer decan­tar la balança.
Vostè va ser l'home fort d'ERC a Girona, a més de pre­si­dent del con­sell naci­o­nal.
No, no es pensi. Jo no he ser­vit mai per manar, en tot cas vaig ser la veu, sí.
Tot i obte­nir un gran resul­tat per a ERC, el van fer fora. Per què?
Jo no sin­to­nit­zava amb alguns ele­ments, i aquests van fer veure a Colom, amb men­ti­des i mit­ges veri­tats, que m'havia d'apar­tar. Volien que marxés voluntària­ment.
Ja sabien amb qui es juga­ven els quar­tos?
Es veu que no. Una vegada a París, el pre­si­dent Tar­ra­de­llas em va dir: “Dimi­tir, mai!” Doncs, això. Em van dir que em feien fora... Bé, jo no vaig ple­gar de dipu­tat, natu­ral­ment.
I es va ins­tal·lar al grup mixt?
Sí, és clar. A més, em vaig posar ferm i vaig recla­mar un des­patx com un grup més. Ja va cos­tar tenir-lo, no es pensi. Vaig adver­tir que si el pre­si­dent Jordi Pujol no me'l donava posa­ria la meva ofi­cina a les esca­les del Par­la­ment! El des­patx, ja veu, va sor­tir.
Un altre enfron­ta­ment, aquest amb Toni Stru­bell –un altre sacri­fi­cat d'ERC, per cert–, diuen que va ser èpic...
Sí, es veu que volia anar de cap de llista i va començar a dir men­ti­des sobre mi. Fins que un dia en un míting del par­tit li vaig dir de tot... De tot!
I amb Pilar Rahola?
Res, no hi he tin­gut cap enfron­ta­ment, mai... Sen­zi­lla­ment, no ens hem cai­gut mai bé. Miri, vaig adver­tir Colom que era un error aga­far-la, i més veient els arti­cles que ens havia dedi­cat. No em va fer cas i el temps em va donar la raó, natu­ral­ment.
Per cert, al Par­la­ment va tenir de secretària Susanna Bouis, que va arri­bar a ser dele­gada de l'Estat a Cata­lu­nya del PP!
Una gran pro­fes­si­o­nal! Aquí la ide­o­lo­gia no hi va tenir res a veure. I, miri, d'aquí a regi­dor a Pala­fru­gell, amb el par­tit que vaig crear, Acció Muni­ci­pal de Cata­lu­nya. Vaig gover­nar amb CiU... Tot i que ara dona­ria suport al PSC. Em va saber greu per Joan Lle­nas, el cap del PSC, el pacte va ser la seva fi política. Em sap greu, sí.
Sorprèn que abans d'ERC, i amb una etapa anar­quista pel mig, vostè s'iniciés a UDC.
Tot té una expli­cació. Estava a punt d'entrar a la uni­ver­si­tat i vaig anar a escol­tar una con­ferència sobre la història de Cata­lu­nya que va fer Miquel Coll i Alen­torn. Vaig que­dar enllu­er­nat i gràcies a ell vaig ingres­sar a UDC. Era pels volts del 1964.
Per què UDC?
En aque­lla època, si hagués vin­gut algú del PSUC, doncs pot­ser hi hau­ria entrat, què vol que li digui? També cal tenir en compte que el senyor Coll era un gran his­to­ri­a­dor, una potència intel·lec­tual i una gran per­so­na­li­tat.
Vostè, que amb els anys va aca­bar a la CNT, en un par­tit con­fes­si­o­nal i catòlic...
Sorprèn, oi? I de dre­tes, ja ho pot ben dir! No he estat mai de dre­tes i tam­poc religiós, sap? A mi tot el dis­curs sobre­na­tu­ral em depassa, i més havent vist la mort tan de prop amb el meu pare.
Satis­fet d'aquesta etapa?
He de con­fes­sar que va repre­sen­tar una molt bona experiència i, de fet, no deixa de ser la meva entrada a la política.
Quina va ser la seva res­pon­sa­bi­li­tat a Unió?
Vaig ser cap d'uni­ver­si­tats, com­par­tint càrrec amb Fer­ran Camps, ara des­a­pa­re­gut. Un gran amic i una gran per­sona, que la vida no va trac­tar gaire bé. Érem molt pocs lla­vors, a UDC, sap? També hi havia els ger­mans Perelló i Josep Miró i Ardèvol, però aquest col·labo­rava poc. Vaig fer mol­tes coses, com ara anar a Lei­den (Holanda) a expli­car la tasca que fèiem al sin­di­cat d'estu­di­ants, i també a París, per entre­vis­tar-me amb el pre­si­dent Josep Tar­ra­de­llas i amb Jesús María de Lei­za­ola Sánchez, que va ser lehen­dakari a l'exili.
Per què va dei­xar Unió?
No em va aca­bar de satis­fer per massa con­ser­va­dora. De tota manera, un dia em vaig dir: “Josep Maria, t'has de gua­nyar la vida.” Tenia vint-i-tres anys i no podia con­ti­nuar parant la mà al meu pare. Estava deso­ri­en­tat i no fotia res pel que fa als estu­dis. Va ser quan vaig fer la mili de sani­tari al ser­vei de psi­quia­tria a l'hos­pi­tal mili­tar, amb el cap de psi­quia­tria mili­tar, el doc­tor Car­los Javier Ruiz Ogara. És ell qui em va intro­duir a la psi­quia­tria i em va pas­sar la seva experiència.
Un moment vital clau?
Sí, perquè és allà on prenc la gran decisió d'aca­bar medi­cina i estu­diar psi­quia­tria. Em vaig tor­nar a casar, vaig tenir fills, estu­di­ava i tre­ba­llava de visi­ta­dor mèdic. En dos anys vaig aca­bar la car­rera i, per cert, la lli­cen­ci­a­tura amb excel·lent.
D'on és fill?
De Tor­re­lles de Llo­bre­gat, jun­ta­ment amb el meu germà, en Ramon. Els meus pares, en Ramon i la Sebas­ti­ana, metge i mes­tra, res­pec­ti­va­ment, hi van anar a viure, però després es van tras­lla­dar a Sallent de Bages, on va néixer la meva ger­mana, la Mont­ser­rat. El meu pare era metge rural, d'aquells que tre­ba­lla­ven a totes hores!
L'assis­tia?
I tant! Fins i tot durant les autòpsies... Jo de jove havia ser­rat algun crani, amb cura de no afec­tar el cer­vell, és clar.
Ales­ho­res ja volia ser metge?
No! Què diu, ara? Mireu, en aque­lla època no volia ser res. Estava molt bé a Sallent. Era un nen feliç... Recordo el que vaig fer amb la meva bici­cleta!
Què el porta a estu­diar medi­cina?
Arriba un moment que penso que m'he de gua­nyar la vida. I refle­xi­ono: “Què puc fer que ja cone­gui?” La medi­cina, és clar.
Va ser un estu­di­ant bri­llant?
Irre­gu­lar, diria. Mireu, dels 18 i fins als 28 anys estu­di­ant medi­cina, i només vaig fer un curs i mig! El meu pare estava des­es­pe­rat! Em va enviar a Pam­plona, amb l'Opus, i res. I després a Cadis, també res. Però el doc­tor sem­pre em va tenir con­fiança, perquè em conei­xia, em tole­rava i m'esti­mava.
Però, què feia lla­vors?
Feia política! La política em tenia obses­si­o­nat i Bar­ce­lona m'ins­pi­rava mol­tes coses. Vivia en pen­si­ons, on coin­ci­dia amb gent molt estrambòtica i exi­li­ats de molts països, com ara veneçolans.... Era apas­si­o­nant.
Aquesta obsessió per la política li ve de família?
No, no. El meu pare era de pagès i es va haver d'espa­vi­lar perquè no era l'hereu. Un home de ferro. Va fer de sol­dat de quota durant la insur­recció de les cabi­les d'Abd el-Krim, el 1921, al Mar­roc. Un infern.
Ha here­tat la tena­ci­tat del seu pare, doncs?
Jo no diria tant. Però sí que sóc dels que, per apar­tar-los, els has de fer caure. No he assu­mit mai el poder d'un home per sobre d'un altre, mai!
Què va fer en aca­bar la car­rera?
El meu pare era amic del gene­ral Ramon Sans Gassió, que em va reco­ma­nar al cap dels ins­pec­tors mèdics de l'Ins­ti­tuto Naci­o­nal de Pre­visión. Amb aquesta reco­ma­nació van con­trac­tar el Lluís Mir i també a mi. Vaig arri­bar a ser cap pro­vin­cial a Girona de la Segu­re­tat Social del 1974 al 1975, i vaig fer la jerar­quit­zació del Tru­eta, el 1974. Vaig apro­var les opo­si­ci­ons i també em vaig res­pon­sa­bi­lit­zar dels pri­mers con­ve­nis hos­pi­ta­la­ris que signa la Segu­re­tat Social amb l'hos­pi­tal Clínic i el Sant Pau, així com la resta.
Però el van expe­di­en­tar. L'heme­ro­teca en va plena i va ser sonat!
Sí, i acu­sat de tra­fi­car amb fàrmacs! Deien que una sèrie de met­ges només pres­cri­vien d'un sol catàleg que jo tenia. No es va poder demos­trar res, però em van expul­sar.
Va tocar fons, doncs?
Del tot. Em van matar amb tres trets de gràcia. Vaig tenir una depressió i, arran de l'escàndol, em va dei­xar la meva dona. A més, no podia anar enlloc perquè tot estava con­tro­lat per la Segu­re­tat Social. Per men­jar bullia arròs, que com­par­tia amb el meu gos. Ter­ri­ble. Va ser quan vaig arri­bar a la con­clusió que volia ser amo del meu destí i no volia que ningú em manés mai més.
És el moment del Reguant anar­quista?
Penso que no dec res a ningú, que m'han fotut pals i no m'han matat i que pot­ser ha arri­bat el moment de fer el que sento. Ja havia lle­git molt lli­bre anar­quista i com­bre­gava amb l'indi­vi­du­a­lisme d'Errico Mala­testa i em vaig donar d'alta a la CNT, on vaig ser diri­gent. Va ser una època molt con­vulsa amb la gran vaga de ben­zi­ne­res...
Com va aca­bar fent de metge gene­ra­lista?
El cap de per­so­nal de l'Ins­ti­tuto Naci­o­nal de Pre­visión em va avi­sar quan jo no tenia res de res que s'havien con­vo­cat unes opo­si­ci­ons. Les opo­si­ci­ons eren per fer de metge gene­ra­lista. M'hi vaig pre­sen­tar i vaig treure el número u. Vaig dema­nar Argen­tona. Temps després vaig dema­nar la baixa per depressió i amb la meva segona dona i la filla que vam tenir vaig viat­jar pels països nòrdics i Lapònia. Després vaig anar a fer de metge a Pala­fru­gell, el 1984, població de la qual havia que­dat ena­mo­rat quan era ins­pec­tor.
I, cinc anys després, ERC el va temp­tar.
I es va obrir una altra vegada una nova etapa. Miri, quan no tens pre­vist el que faràs, la neces­si­tat et porta a bus­car el teu lloc, algú que t'ajudi, i apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats. Real­ment la meva és una vida de rebots, com veu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.