opinió
El taüt del PSC
Vagi per davant que qualsevol pregunta que haguessin acordat el president Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez m'hauria semblat excel·lent. Em feia més por la incapacitat de posar-nos d'acord que no pas el contingut i la data de la consulta. Ja sabem que, massa sovint, els catalans són el pitjor enemic de Catalunya. Afortunadament, ahir no va ser el cas. Ben al contrari, ahir va ser un dia històric. El bloc demòcrata va ser capaç de bastir una fórmula inclusiva i clara, deixant bocabadats els independentistes apocalíptics i el govern del PP, que estava convençut que ens mataríem entre nosaltres abans d'arribar a un
acord.
Però cal no exhibir ni triomfalisme ni cofoisme. Que s'hagi guanyat una batalla no vol dir que s'hagi guanyat la guerra, que serà llarga i dura. Només vol dir que encara som vius i que la partida continua. La victòria en aquesta primera batalla no ha estat absoluta. Hi hem deixat un cadàver: el PSC. Els socialistes han optat per alinear-se amb el PP i Ciutadans. Em sap greu, perquè la formulació de la pregunta és perfectament acceptable per a un socialista federalista. Ja no hi ha cap dubte que Pere Navarro es va precipitar quan va donar el cop de porta a la llibertat i la democràcia. Vaticino que aquella decisió serà la mort, a curt termini, del PSC. Les batalles a cara o creu no són el lloc idoni per a les posicions febles.
Els interessos unionistes els defensaran molt millor, sense cap mena de dubte, l'Alícia Sánchez-Camacho i l'Albert Rivera. I els interessos legítims dels federalistes seran defensats, d'ara endavant, per Joan Herrera i Josep Antoni Duran i Lleida. Quin espai polític li queda, doncs, al PSC? Crec que l'espai que li queda fa uns dos metres de llargada per un metre d'ample: l'espai suficient per encabir-hi el seu taüt.